E PUR SI MUOVE

Així, el ple municipal de divendres passat constitueix un diagnòstic de primer ordre per avaluar la salut política del consistori, però també de determinades formes d’associació. Un ple presidit, com tots, per l’alcalde de la ciutat. Amb les atribucions que, conseqüentment, li pertoquen. I amb la potestat d’acabar tractant el tema de les consultes populars per la independència com si fos un boutade pròpia d’una pista de circ.
I no es tracta d’un atac de rauxa pel resultat de les fins a tres votacions que es van arribar a produir sobre, més o menys, el mateix assumpte. L’aritmètica és la que és i la suma del PSC amb el PP ja era justa i suficient per tombar totes les propostes que vinguin i convinguin. I en aquest punt em pregunto per aquest rol d’amant de cap de setmana que el PP de Reus adopta dia si, dia també. Amb una frivolitat que espanta. Perquè a mi, que em recordin el 18 de juliol, com va fer el Sr. López-Mallol en el ple, francament m’espanta.
És desengany, més que rauxa. Sobretot és desengany. Perquè tots els ajuntaments que han portat el tema de les consultes per la independència a debat municipal, l’han tractat amb el respecte que es mereix qualsevol dels possibles futurs polítics de Catalunya que defensem els diversos partits. Però en cap cas s’ha permès fer del debat polític un concurs d’idearis. Amb els subterfugis d’uns i l’oportunisme d’altres.
És desengany perquè la pedagogia que es perseguia ha quedat en opacitat. I si alguna cosa necessitem tots plegats és transparència. A tots els nivells. Transparència en la gestió, però també en les idees que es defensen. Transparència en la planificació, però també en els objectius d’aquesta. Transparència, fins i tot, en els lideratges. Perquè no tot ho fa la vara d’alcalde. Transparència en definitiva, per anar de cara tots plegats. D’una vegada per totes.
Divendres només es tractava de ser coherents amb la ideologia que es defensa, amb les sigles del partit i amb els electors i votar un sol cop la mateixa pregunta que s’ha fet a tot arreu: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea? I s’ha votat Si, No o En blanc. Vet aquí que simple.
En canvi, l’únic que vaig aconseguir entreveure és que més d’un gasta política de dues o tres talles de més. Deu ser deshidratació. Ja ho diuen que els oasis, més que acabar-se, s’assequen.

Divendres presentem al ple municipal la moció de suport a les consultes populars per la independència. Fa més d'un mes que treballem per obtenir el màxim suport possible i que la moció prosperi. Llavors, la feina quedarà per a la societat civil. I aquest fet no significa, ja ho avanço, que els partits polítics que ens declarem ideològicament independentistes en restem al marge, sinó que és la nostra intenció acompanyar i participar en el procés de disseny i desenvolupament d'una consulta sobiranista a Reus, sense protagonismes ni anonimats. Hem de ser conscients que una consulta a Reus representa un volum de feina que amplifica exponencialment la d'Arenys de Munt. A Reus hi ha un cens d'electors majors de 16 anys (edat mínima a la consulta d'Arenys) de 84.143 persones. Aquest fet per si sol, i comptant una participació del 40%, implica que hem de treballar per assolir que 33.658 persones dipositin el seu vot a les urnes, que no poden baixar de 45. Que necessitem espai o espais -la ciutat és gran- per acollir aquesta afluència de votants durant una jornada electoral de 12 hores i un sistema informàtic senzill però eficaç que no permeti el frau. És feina, sí. Molta feina, segur. Necessitem sumar molts esforços i voluntats, també. Amb un únic objectiu: que el poble voti si vol Que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Posem Reus al mapa independentista?

La mort és un fet trascendent que, no per inevitable, ens trasvalsa. Amb tot, a la vigília de Tots Sants, he de felicitar la iniciativa tant del Cementiri de Reus com del grup de teatre La Gata Borda, per tal de donar a conèixer els bocins d'història local i nacional amagats en un indret de la ciutat que visitem esporàdicament, però també pel tractament de les emocions que els actors fan dels morts, dels vius i la seva relació impossible.

El cinema com a art, i per tant, com a responsable de l'influència cultural que conforma les persones, no pot quedar exempt d'esdevenir un suport cultural que s'expressi en la llengua d'una nació. En tant que no assolim la situació política d'estat integrant de la Unió Europea cal doncs que si més no, reflecteixi la realitat bilingüe del país. Només amb una Llei del cinema ambiciosa, com la que s'està treballant es pot capgirar una situació discriminadora.
Com a cinèfil, no puc sinó alegrar-me per una iniciativa més que veurà la llum, gràcies a la presència d'ERC al govern de la Generalitat. Iniciativa que farà oblidar les peregrinacions lingüístiques a sales de projecció llunyanes per aconseguir veure algun del 3% de films que arriben en català a les nostres pantalles. Sembla mentida que haguem tardat 30 anys en començar a capgirar aquesta situació.
Ara només resta que instituïm els organismes que treballin per una titulació de pel·lícules autòctona, independent de la espanyola i que no evoqui la traducció directa del castellà. Com allò que vam aconseguir amb Ningú és perfecte, vaja.

L'acte d'avui, a 1/4 de 9 del vespre, no és només un punt de l'agenda republicana que cal reorganitzar any rere any. Tampoc és un deure acomplert. Ni tan sols pretén ser només un acte de memòria. Homenatjar Lluís Companys i honorar la figura d'Evarist Fabregas és sobretot un acte de reflexió i reafirmació local i alhora, nacional.
En un moment on l'independentisme pateix -de nou- una atomització en grups, grupuscles, plataformes, comissions i altres formes d'associació, cal tenir present que els millors episodis de la història nacional han estat sempre els que han estat construits des de la coherència, la unió, la fidelitat i la lleialtat a uns principis vitals dels quals algunes persones es doten. L'Evarist Fàbregas és un dels millors exponents nacionals de fidelitat a uns orígens, a unes idees i la causa que les defensa, i el seu mestratge continua sent un valor present però sobretot de futur.

Com a client de Caixa Catalunya, he de manifestar el meu rebuig a un possible canvi de nom arran de la fusió d'aquesta entitat amb Caixa de Tarragona (de la qual també soc client) i Caixa Manresa. No entenc que es renuncïi a aquesta denominació argüint que els pot tancar portes a una expansió dins de l'estat espanyol. La Caixa fa anys i panys que hi obre oficines i vull pensar que els castellans ja han percebut que el nom és català. I encara ho entenc menys quan Caixa de Catalunya aporta el 80% dels actius a la susdita fusió. Vaja, que tot plegat em desconcerta i em sembla més una excusa paupèrrima per liquidar el nom sense més.
Diuen que el nom no fa la cosa, però de vegades ajuda a entendre-la. Aquesta és la carta que els he adreçat a través d'aquí. Us convido a fer el mateix.

Benvolguts Srs.,

Des de fa més de 12 o 13 anys sóc client d'aquesta entitat financera. Des de l'oficina 0381 (avui tancada) el Pere, el Carles i l'Albert, així com la Glòria i el Francesc entre altres, m'han permès adquirir el meu primer cotxe, m'han ajudat a finançar el que avui encara és el meu primer pis, i m'han facilitat la resolució d'algun atzucat financer imprevist. Jo he correspost la seva confiança pagant puntualment tota la varietat de quotes que conformen el moviment d'un compte corrent.
Amb el tancament de l'oficina del carrer Dom Bosco de Reus (la 0381, com ja els he dit) no em vaig plantejar un canvi d'entitat ja que la nova oficina (la 1883) és prou propera al meu domicili. La proximitat hi fa molt en aquestes coses.
Ara però, arran de les notícies sobre la pròxima fusió de Caixa de Catalunya amb les caixes de Tarragona i Manresa, on Caixa de Catalunya aporta gairebé el 80% dels actius però podria renunciar a la seva denominació "per obrir nous mercats", hem sorgeix el dubte de si continuar com a client o marxar a una altra entitat, donat que segons es desprén d'aquesta afirmació, el nom de Catalunya no és benvingut segons en quins llocs.
Així doncs, si vostés opten per renunciar a la denominació "Catalunya", molt a contracor jo hauré de fer el mateix amb la seva "Caixa". Ja els hi he comentat que la proximitat hi fa molt, i això de Catalunya n'hi ha que ens ho sentim molt proper.

Esperant que tinguin en compte aquestes paraules, rebin una salutació cordial,

David Llambrich i Robert

Fins avui, a la proa del trencagels nacional hi ha Esquerra Republicana de Catalunya que, més enllà de les crítiques ràpides per a consum immediat ha portat al debat polític diferents aspectes que tan sols fa sis anys defensava en solitari: l’autodeterminació i el dret a decidir, el concert econòmic previ a la sobirania, la llei de consultes o la nova distribució territorial en vegueries en són alguns exemples. A estribord, alguns militants destacats de Convergència comencen a sortir de l’armari arrossegats per la consulta de la vila del Maresme. A babord, a les files del socialisme i el post-comunisme se’ls enderroca el federalisme i l’internacionalisme amb què havien bastit la confusió identitària.
El vaixell ja ha salpat de port. No podem continuar en un estat que ens obliga a cobrir-nos la identitat, orgullosament dolgut quan no indignat del nostre voler ser exhibint uns textos que interpreta segons el clima i que anomena sagrats.

Avui al vespre, tot i no ser un seguidor acèrrim del futbol -m'agrada molt més jugar-lo que mirar-lo- m'enganxaré al televisor amb la meva dona. Més que res, per tornar a gaudir d'un bon espectacle, com ja ens va passar el dissabte 2 de maig quan érem al Bar-cinema de Paüls. També però, per no perdre'm el que ja és un moment històric, d'aquells que se'n parla fent al·lusió a l'èpica esportiva. Som un país que -més que mai- necessita il·lusió i victòries. Potser la d'avui -esportiva, i amb les conseqüències que li pertoquen, si es produeix- ens faci estar més convençuts que la victòria política s'ha d'aconseguir amb les lliçons d'aquest gran col·lectiu humà que és el Barça de Guardiola.