dimecres, 31 de desembre del 2008

L'home dels nassos

0 comentaris
NOTA: He reciclat aquest article del 31 de desembre de l'any passat perquè segueix vigent. Canvieu-hi la comisaria dels Mossos pel parc de Bombers i sumeu ú als anys i serveix per avui tal com ara fa un any, ves!

"Cap d'any. Cap de setmana. El cap i la cua. Els catalans som optimistes de mena. Celebrem el començament de la setmana -jueva clar, que culmina amb el sàbbat- i celebrem el nou any, arrossegat pel solstici d'hivern, quan tot comença a néixer de nou. Nadal. Cicles vitals.
Lluny de fer suats balanços de gots mig plens o mig buits, em vaig proposar la cerca i captura d'un mite vivent. Un mite que m'explicaven de petit: Tal dia com avui, -em deia ma mare- surt l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any... I ja em teniu al carrer, ben tapat, donant una mà embolicada amb la manyopla a la instigadora d'aquesta cerca i l'altra a un dels meus germans. I jo que li preguntava: Però, però,... té tants nassos com dies té l'any o tants com dies queden a l'any. I ella em somreia amb picardia i em repetia: Com dies té l'any,... avui. I el dubte quedava irresolt, latent. I els meus ulls el buscaven entre la gent del carrer, a la bodega, al colmado... L'home farcit de nassos! Si s'ha de fer veure, pobre! I mon pare allargava la tensió al migdia: Doncs jo l'he vist, baixant pel carrer Monterols. I jo que li repetia: Però quants nassos tenia, pape, quants nassos tenia...?
Ahir, cap a quarts de deu de la nit però, el vaig trobar. M'ha costat més de trenta anys, però l'he trobat. Escoltava el fugaç missatge que el president de la Generalitat ens adreçava a tots, ciutadans d'una Catalunya desanimada, en estat de desmoralització col·lectiva i tendència al victimisme, i ens encoratjava a fer de les penes virtut, a treballar per la prosperitat d'un país que volem que rutlli. Menos samba e mais trebalhar que deia l'Emilio Aragon ja fa anys. Porquè no es construeix res des de la queixa ni l'auto contemplació de les dificultats. Tot emfàtic, enmig dels escriptoris de la comissaria del mossos de Vilanova, ens adreçava el consell patriarcal que davant les dificultats el que cal fer és elevar l'exigència col·lectiva de responsabilitats. Quins nassos! Sí-se-nyor!
Eeep! M'ensumo que això ja ho he sentit abans, mestre! Això ho va dir en Kennedy, eh! “No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país.” Mindundi, afegiria jo. I després se'ns macianitza: “Catalans, interpretant un sentiment col·lectiu prou estès...” Calla que m'oloro la proclamació de la República...! Però no, que ens diu que ja s'ensuma a l'ambient la flaire inversora mai vista, de la Generalitat i del govern de l'estat. Sí, sí, el mateix que ens ha pispat 14000 M€ aquest 2007. L'any del desplegament de l'estatut. Que quan l'hem començat a desplegar ja hem vist que feia tuf de corcadot, aquella aroma de ranci, com quan obres un bagul on no hi ha res de res, però que ha estat tancat mooolt i mooolt de temps. I clar, ens cal nou sistema de finançament. Que aquesta va de debò. Al 2008 un finançament de nassos. Al tanto! Si guanya el PSOE al març, eeh? I en Pinotxo-Montilla ens recorda que el 2008 serà l'any del traspàs. I és clar, Josep! Que enguany és un any de 366 dies, de traspàs. Aquesta l'hem pillat.
I no em puc estar de regalar-li un Quevedo, Senyor Montilla, que se l'ha guanyat, per un nas de diferència:

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.

Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.

Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.

Jo que m'acabo la sopa de farigola -digestiu imprescindible per aquests dies-. Que me'n vaig al lavabo a renta'm la cara i me'l veig allà, mirant-me, amb un astorament babau... I em dic: Ja l'he trobat. L'home dels nassos sóc jo, i tu, i tots nosaltres. Que tal dia com avui creuarem els nostres itineraris pel carrer, amb el nas per davant. Mame, tots som l'home dels nassos! Perquè s'han de tenir idems per haver remuntat tots i cadascun dels dies de l'any que deixem i tenir la intenció de fer el mateix amb els de l'any que demà encetem, a pesar de la incompetència i la mediocritat imperants.

No us desitjaré un bon any. Us desitjaré la força per omplir-lo de més bons moments que no pas de dolents. Us desitjaré el coratge per dir prou. Us desitjaré la dignitat per fer-nos respectar com a poble, peti qui peti. I sobretot, que ens duri els 366 dies d'aquest 2008.

Signat: L'home dels nassos"

dimecres, 5 de novembre del 2008

Obamitzats

2 comentaris
Intentant no caure en tòpics ni repetir lloances, començo per fer referència a l'optimisme de l'escrit d'en Vicent Partal, "Sí, nosaltres podem"; i a l'escepticisme de Ramon Tremosa, "Obama, llums i ombres". Penso que la opinió sobre les eleccions als EUA es deu trobar en la barreja d'ambdos articles. De totes formes, la política del Sr. Obama està per veure, les conseqüències d'aquesta no podran ser en cap cas immediates, i menys a nivell econòmic, que és el que més ens convé a tots plegats. Lamentaria que els polítics del meu país, es posessin a la boca paraules, cites o actuacions manllevades d'un context que no és ben bé el nostre, amb una estretor visual digna d'un estràbic. Evidenment, la campanya demòcrata, però també la republicana, mereixen una anàlisi acurada i se'n poden treure conclusions de treball polític molt importants, però això ja és per al consum intern dels malalts de política.
Després del "Yes, We can" hem de veure el "Let's make it happen".

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Faula del ruc

3 comentaris
(Adaptació en temps de crisi i... presupuestos del estado)
Hi havia una vegada un campesino que tenia un ruc molt treballador i obedient. Mai remugava per un sac de més o un jornal una mica més llarg. El campesino va sentir que venien temps de crisi i va pensar: "Tengo que ahorrar". Així que va decidir restringir la ració d'alfals que donava a l'animal a 3/4 parts de la ració normal. El ruc va menjar el que li donaven, va continuar fent la feina que se li encomanava i no va queixar-se.
Després de dues setmanes i veient que la cosa funcionava, el campesino, atemorit pels temps difícils que s'albiraven, va reduir la ració a 1/2. L'ase, no va dir ni idem ni bèstia.
Tres setmanes més tard, l'home, satisfet per la seva gran visió de l'economia agrària i l'èxit de les seves mesures, va deixar la ració d'alfals a 1/4 part de la ració normal.
Al ruc ja se li marcaven les costelles i anava capcot. Amb tot, anava fent les seves tasques i -tot i algun defalliment momentani- complia amb els seus deures d'animal de càrrega.
Sense pensar en cap moment que n'estava fent una d’ase i seca, el campesino -en un atac d'innovació rural- veient que l'ase s'havia acostumat a les restriccions nutricionals, va decidir suprimir el farratge en la vida de l'animal. Al cap de tres dies era mort.
Els campesino es va lamentar: "Vaya por Dios! Ahora que lo habia acostumbrado a no comer, va y se muere el burro".
Diuen que l'ase mort era un guarà català.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Espanya sota la taula

1 comentaris
Encara anem com anem, company. Si no són capaços d'assumir la responsabilitat de la seva pròpia història -que hem hagut de compartir a la força- és per aquesta incapacitat innata, genètica, impresa en el caràcter dels governants espanyols de totes les èpoques, siguin del tarannà polític que siguin, de no reconèixer mai, mai que s'han equivocat. La història demostra que davant l'error sempre practiquen la fugida endavant. Avui encara saben que hi ha gent que, si pogués, et tornaria a afusellar.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Inflexió

0 comentaris
És d'una ingenuitat política immensa el fet de pensar que la sobirania nacional vindrà donada per una majoria absoluta d'ERC. Tant els països que han assolit la independència recentment -com Montenegro-, com els que la treballen des del govern autònom -com Escòcia- disposen d'un sistema de partits que abarca les diferents ideologies polítiques modernes -l'eix dreta/esquerra- però amb la sobirania nacional com a element essencial. És lògic doncs, que aquests partits siguin independentistes en tant que el país que aspiren a governar no disposi de la plena capacitat de gestió dels seus recursos i dels seus actius. També serà lògic que aquests deixin de ser independentistes a partir del moment en que s'assoleix el reconeixement com a estat independent. Així doncs, continuant amb l'exemple, a Escòcia advoquen per la independència el Partit Nacional Escocès (SNP), el Partit Verd Escocès (SGP), el Partit Socialista Escocès (SSP), el Partit Independentista Escocès (SIP) i el Partit d'Escòcia Lliure (FSP).
Per tant, és un signe de normalitat política nacional que a casa nostra hagin sorgit en els darrers anys partits com les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) o que partits nacionalistes/catalanistes com Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Unió Democràtica de Catalunya (UDC) o el mateix Partit Socialista de Catalunya (PSC) hagin hagut de veure com els corrents sobiranistes prenien embranzida en la pròpia definició ideològica, o fins i tot, la mateixa Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) pateix avui mateix una declaració en forma de manifest d'una colla de militants que en reclamen un compromís obert amb la sobirania del Principat. No són fets aillats.
Matemàticament, el punt d'inflexió en una funció ve determinat per un canvi de curvatura de convexa a còncava o viceversa. La curvatura nacional ja ha quedat prou forçada amb el menyspreu continuat al fet nacional català però sobretot, al menysteniment reiterat de les necessitats bàsiques de la societat catalana. Alguna cosa ha canviat.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Campiones del món!!

1 comentaris
Tot i ser un ex-practicant de futbol, sempre he gaudit més jugant-lo que veient-lo. Emperò, avui val a dir que he xalat de debò amb el partidàs que les jugadores de la selecció nacional femenina, en la final del Campionat mundial de Futsal, han jugat contra la selecció nacional de Galícia. Les excel·lents combinacions de la Nona -amb dos gols i diverses passades-, l'ordre en el camp capitanejat per la Laura Rodriguez -dos gols també, un a 14'' del final-, i la fermesa sota els pals de la Noe, no han d'envejar res de res als partits professionals que ens regalen cada cap de setmana. Les jugadores de Galícia -liderades per Pacios i Riveira- han topat una i altra vegada amb l'ordre defensiu de les catalanes que han sabut jugar molt bé al contraatac marcant els quatre gols amb la defensa gallega trencada. Al final, l'himne nacional -sencer!- i la senyera dalt de tot. Una crònica esportiva que m'agradaria llegir més sovint.

dijous, 4 de setembre del 2008

Llión llibre

0 comentaris
Deia una màxima castellano-messetària que "el nacionalismo se cura viajando". Estalviant-me dues mil paraules, i afegint el suport fotogràfic al meu bloc, us adjunto dues fotografies d'aquest agost passat. Això d'Espanya-Castella es veu que no triomfa. La primera és del parc natural dels Picos de Europa. L'altra és de Riaño, aquell poble que fa uns anys va quedar sota les aigües del pantà del mateix nom i ara -nou de trinca- intenta recuperar la seva ànima.

dimarts, 17 de juny del 2008

Esquerra. Punt i seguit (i III)

3 comentaris
Després de la jornada electoral del dissabte, 7 de juny, m'havia quedat una sensació més aviat optimista del procés que Esquerra estava duent a terme. Sobretot per la lliçó democràtica i de maduresa política que ens situa a l'avantguarda del sistema de partits català. No hi ha cap partit, cap, que afronti aquest estiu un congrés i sotmeti a votació directa del seus militants els dos principals càrrecs de l'organigrama intern.
En canvi, el congrés d'aquest passat dissabte, ha evidenciat l'enquistament d'un seguit d'actituds polítiques pròpies d'un partit amb mentalitat de club: els xiulets a les delegacions d'altres partits, les excessives desconfiances entre sectors, l'inhibició política d'algun sector més. Hem ajornat el canvi a partit gran. Potser no estem preparats.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Les petxines del Mercadal

0 comentaris
Tinc un joc amb el meu fill: els dies que passegem pel Mercadal, revisem les rajoles centenàries a la recerca de fòssils de moluscs marins. N'hi ha, proveu-ho. De ben segur que aquestes restes deuen ser el més antic de la plaça. La resta d'usos que els reusencs hem practicat en aquest espai al llarg de la història han tingut una primera vegada però també una última. El mercat, que li dona nom, en podria ser un bon referent.
El fet de fons és que qualsevol activitat que s'escapi al concepte de "cultura de saló" topa inevitablement amb la utilització d'espais públics a l'aire lliure: Barraques, concerts, o la mateixa diada de Sant Jordi en podrien ser un exemple. I quan uso el verb "topar" ho faig en el sentit literal, el d'ensopegar. Des d'Esquerra, entenem que en un govern de coalició, el debat i el diàleg han de ser els elements fonamentals per mantenir la cohesió i la corresponsabilitat en les decisions que pren el consistori. El que no pot ser és que el criteri únic d'un àmbit com pot ser la utilització de l'espai urbà passi per sobre dels criteris culturals, per citar un exemple. Altrament, se'ns aboca al col·lapse.
Els fòssils de la plaça Mercadal són testimonis del passat però també la prova que res dura per sempre.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Esquerra. Punt i seguit (II)

0 comentaris
No és que en l'anterior post intentés fugir d'estudi amb la relativització dels resultats d'Esquerra. Senzillament, els finals de cicle es proclamen quan s'esgota una estratègia i com a conseqüència els resultats no acompanyen. Aquestes darreres eleccions cada cop m'amoïnen menys donat que s'ha vist clarament que la influència catalana a Madrid tendeix a zero i per tant, el màxim al que poden aspirar les forces d'origen catalanista -deixem-ho així- és a pactes circumstancials. Res a fer amb un canvi d'actituds, ni de conceptes envers la relació Catalunya-Espanya. Vet aquí doncs, la relativització dels resultats d'ERC. Cal recordar com s'han quedat CiU i ICV? Cal repetir quin ha estat el missatge de campanya del PSC? Doncs ja som al cap del carrer.
Fent un pas endavant en les meves reflexions, cal fer notar que la majoria de partits catalans, afrontem congressos nacionals aquest estiu. Això denota sobretot, l'esgotament d'una manera de fer política, l'esgotament ideològic també del catalanisme polític i per extensió del sobiranisme, però sobretot, un esgotament social. La sensació de que no hi ha res a fer. La percepció que la maquinària de l'estat engollirà qualsevol temptativa amb una mínima petja d'identitat.
En aquest sentit començo a trobar força interessants la proposta d'atemptats ridiculistes que proposa en Marc Arza.

dijous, 10 d’abril del 2008

Esquerra. Punt i seguit (I)

0 comentaris

Després d'un mes de les eleccions generals, hi ha dues reflexions a fer. La primera, avui.
Pel que fa a l'anàlisi de resultats cal fer referència a un breu article de l'Elisenda Paluzie a l'Avui de diumenge on desgrana amb rigor científic el destí dels vots que Esquerra ha perdut en referència a les mateixes eleccions de fa quatre anys. Amb tot, per establir un bon estudi hauríem de partir també de les mateixes circumstàncies que van empènyer 650.000 persones a votar Esquerra el 14 de març de 2004. Circumstàncies que aquest 9 de març no es repetien. Un bon punt per comparar resultats serien les eleccions al Parlament de 2006 donat que el nombre de votants s'establia en un valor sostingut de 420.000 des de les eleccions al Parlament de 2003. Per tant, el nombre d'electors que ens van fer confiança ara fa un mes s'hauria reduït en 120.000. Tenint en compte que els partits que tenim a tocar ideològicament -ICV i CiU- han perdut de mitjana uns 60.000 vots fruit de la polarització d'aquesta campanya, ens trobem amb 60.000 electors de més que se'ns han quedat a casa respecte les eleccions de fa dos anys. Evidentment, aquestes disertacions tampoc es cenyeixen a un rigor científic massa exhaustiu, com tampoc ho fa la senyora Paluzié obviant ciutats de menys de 10.000 habitants, encara que només representin el 22 % del cens electoral. Tot allò que no representi entre el 95 i el 99 % del cens tendeix a esbiaxar en un o altra sentit les conclusions de la davallada -real, per altra banda- d'Esquerra i per extensió -ICV, CiU- del catalanisme polític. El fet és que allò que va motivar 650.000 persones a votar-nos fa quatre anys no ha estat present en aquesta campanya i, per tant cal retrobar aquesta motivació.

divendres, 7 de març del 2008

Condemnats

0 comentaris
L'angúnia que em provoca l'assassinat d'un ciutadà que defensava les seves idees polítiques mitjançant eines democràtiques no em fa oblidar cap de les fotografies d'aquesta legislatura: la declaració de treva d'ETA, l'atemptat de la T4, les manifestacions de l'AVT, l'ús partidista de les víctimes en el discurs polític, l'ús vil també, en els cara a cara televisats -dir-ne debats seria un elogi- entre els candidats d'ambdós partits majoritaris a la cambra baixa.
Aquest assassinat és del tot condemnable, sí. Però també ens condemna quatre anys més a la democràcia de baixa qualitat, on la política no es fa amb vocació de servei a la ciutadania, sinó per seguir dibuixant el perfil difús d'un estat aluminòsic.
No sé si sóc jo, però en la declaració de Mariano Rajoy hi trobo elements que em segueixen fent pensar en que l'Isaias Carrasco serà una víctima més a utilitzar en l'escaquer polític espanyol i això em fa la mateixa angúnia.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Fast-Independència

0 comentaris
Sense voler semblar excessivament pragmàtic, desconfio sobiranament dels independentistes de "pedra picada", com els agrada autodefinir-se. D'aquells que, potser sense saber-ho, recolzen el seu ideari en proclames suades, nacionalisme ètnic i posicions resistencialistes davant "l'ocupació". D'alguna forma, existeix un vot sobiranista segrestat per aquest ideari, i en tant que presoner d'unes idees que no poden evolucionar en aquest món que -agradi o no- ens ha tocat viure, no és útil a l'objectiu final: precisament la independència.
Ara mateix, m'encissa molt més un "xarnego" parlant català, uns nens senegalesos traduint a la mare les indicacions del metge o la filla d'uns andalusos que s'afilia a ERC només perquè defensa la gent que viu i treballa en aquesta terra. I em deceben profundament les proclames de tot o res d'alguns sobiranistes que ara reclamen fulls de ruta quan aquest país no ha començat a parlar desacomplexadament d'independència fins que Esquerra va formar part del primer govern post-pujolista. I ara la desitgen per ahir!
Catalunya no és Kosovë, ni Montenegro, ni Flandes, ni Escòcia, ni el Quebec... Catalunya és Catalunya, i molt possiblement, el nostre camí cap a la independència serà el referent a imitar d'algun d'aquests territoris que també persegueixen la constitució d'un estat. La independència de Catalunya està als fogons. Ja hi hem posat els millors ingredients i ara necessita el treball curós i el saber fer de les bones mestresses. El McMenú Independència està bé per fer samarretes però no és gens nutritiu.

dijous, 31 de gener del 2008

5000 milions de raons

3 comentaris
En algun moment del futur, més o menys llunyà, els partits polítics catalans ens haurem de proposar una plantada contundent i no presentar-nos als comicis estatals. El rumb que està agafant la precampanya electoral, amb les pseudosubvencions al vot d'en Zapatero o el cinisme d'en Pizarro per citar dos exemples recents, convida a l'afartament i la desmobilització. Aquesta però, és un luxe que ara, com a poble no ens podem permetre.
Mentre tinguem en guaret la resolució dels afers relatius a ferrocarrils, aeroports, autovies i autopistes, és a dir, tot allò que ens permet desplaçar persones i mercaderies de dins cap a fora i de fora cap a dins, i una senzilla però dràstica decissió presa des de Madrid pugui condicionar el nostre desenvolupament en l'economia global, els representants polítics al Congreso i al Senado tenen la responsabilitat de collar l'executiu espanyol per tal que es resolguin satisfactòriament aquests elements vertebradors de qualsevol territori.
Amb la proposta electoral d'inversió en 150 quilòmetres de noves vies a l'entorn de Madrid, en Zapatero ens ha donat 5000 milions de raons per no deixar-lo deslligat ni de mans ni de peus mentre els serveis públics del nostre país no rebin un tractament molt més racional que l'actual.

divendres, 11 de gener del 2008

La notícia és que no som notícia

1 comentaris
Pe primer cop, des de fa més de dos anys, una assemblea d'ERC ha passat desapercebuda per la premsa local de l'endemà. És una bona notícia. Més que res, perquè des de ja fa temps, aquests mitjans només estaven interessats en aprofundir en les discordances. Es veu que les bones notícies no venen. En qualsevol cas, me n'alegro. Ahir, la candidatura que encapçalava com a president va obtenir un suport del 66% de la militància, que supera qualsevol percentatge recent. Com ja vaig dir als militants assistents, entenem tots els vots emesos com un compromís amb els militants i també amb els nostres electors.