E PUR SI MUOVE

Res privata

2012-01-30T10:54:00.000Z

FOTO: http://www.fotolog.com/only_daaavid/about

Els ajuntaments van ser creats per prestar servei, administrar i planificar les necessitats urbanes d'una comunitat que conviu “ajuntada”. La gestió d'aquests serveis però, només és una forma d'administrar els elements comuns de la nostra convivència ciutadana. A finals del segle passat, alguns d'aquests serveis es van reorganitzar en forma d'empreses municipals per tal d'optimitzar-ne la gestió i fer-la més eficaç.

En la darrera conferència de l'alcalde Pellicer es va confirmar l'opció de venda d'algunes empreses municipals. Encara que no va especificar quines ni els detalls tècnics i econòmics de la proposta, convé una revisió d'aquesta iniciativa municipal encarada -a priori- a obtenir liquiditat.

A l'hora de vendre una empresa -pública o privada, tant hi fa- es tenen en compte uns factors elementals: si l'empresa té beneficis, quota de mercat, capacitat d'expansió, productivitat, etc. Òbviament, en cap cas trobaríem inversors per a empreses deficitàries. Amb aquests condicionants, cal preveure que les empreses amb més possibilitats de venda, ara mateix, serien: Aigües de Reus, Gesfursa (serveis funeraris) i Amersam (incloent la possibilitat de fer una separata i només vendre la gestió dels pàrquings municipals).

El que em sembla il·lògic d'aquesta operació és que ens acabarem desprenent de les empreses que, pel tipus de servei ofert, representen balanços anuals positius i, per tant, una font d'ingressos; i que aquelles empreses que, per la naturalesa de les seves prestacions sempre seran deficitàries, quedin en mans públiques, amb la necessària inversió municipal que n'eixugui el dèficit exercici rere exercici. De forma que de facto, encara es limitarà més la liquiditat futura de les arques municipals, tot restringint els ingressos locals als impostos d'origen patrimonial o a les subvencions i convenis amb organismes supramunicipals.

I el que em fa patir encara més és que els serveis que presten aquestes empreses es veuran condicionats principalment per criteris de mercat i no de servei, amb l'amenaça subjacent d'una reducció de llocs de feina per abaratir costos de forma immediata, ometent a més, el valor humà en les decisions que afecten el subministrament d'aigua, l'ús de la via pública o la gestió de decessos.

La situació econòmica actual no pot ser l'excusa per implementar un model de serveis al ciutadà basat en la gestió privada d'aquestos. No s'ha de confondre la confiança de l'electorat per quatre anys amb els poders notarials. I més quan, no ho oblidem, el propietari primer d'allò que es vol posar en venda és el propi ciutadà.

Article publicat a Reusdigital.cat el 30 de gener

Amb la sort no s'hi juga

2011-12-21T08:35:00.000Z

Diuen que una vegada van convidar laMare Teresa de Calcuta a una manifestació contra la guerra. Ella varebutjar assistir-hi tot dient: “Quan facin alguna cosa afavor de em poden avisar”. Així doncs,l'article que enceto és sobretot una reflexió al voltant delsorteig de Nadal de la Loteria Nacional, però en cap cas preténanar en contra de res ni ningú.

Sempre m'ha semblatque això de jugar a la loteria era com deixar un bitllet de 20€ enun banc del parc i esperar trobar-lo l'endemà al matí. O com va dirEinstein: “L'atzar no existeix. Déu no juga als daus”.

Aixídoncs,en el proper sorteigdel 22 de desembre, la probabilitat matemàtica que toqui la grossa aaquelles persones que han comprat participacions és de 1 entre100.000 per cada número jugat (enguany s'ha ampliat el volum denúmeros) o si ho prefereixen, del 0,001%. Que els hi tornin elsdiners, té una probabilitat del 10%. La “pedrea” tampoc és quetingui massa més opcions: 1 entre 48 (2,0871%), com intentarencertar una carta de la baralla espanyola. En general, podem obteniralgun dels 13.334 diferents premis en joc. Això ens situa, en elmillor dels casos, en una probabilitat del 13'3% d'obtenir premi, perpetit que sigui.

Per fer-se al càrrec de les poquespossibilitats de recuperació de la “inversió” pensin que laprobabilitat d'encertar el nombre en tirar un dau és del 16,6%, deguanyar al pedra-paper-tisora o de trobar la boleta en una parada detrilers (si no fan trampes) és del 33,3%, i en tirar una moneda ésdel 50%.

Es preguntaran també, per la famad'algunes administracions que “sempre” acaben repartint algunpremi gros. La resposta és senzilla: com més números venen, majorprobabilitat d'aconseguir premi. En altres paraules, es confon laprobabilitat del client, amb la del venedor. El client juga a un ouns pocs números. El venedor n'ha despatxat centenars. La Bruixa deSort, per exemple, va vendre el 16% de tots els números d'Espanyal'any 2010.

El que no els puc negar és que estracta d'una tradició. La Loteria Nacional va arribar a Espanya el10 de desembre de 1763, de la mà del rei Carles III, que importavaun costum de Nàpols. Es va modernitzar al 1811, com “unmedio de aumentar losingresos del erario públicosin quebranto de loscontribuyentes”.ElprimersorteigextraordinarideNadalesvacelebraraCadis,el18dedesembrede1812.D'aquestaformalaSociedad Mercantil deLoterias y Apuestasva guanyar2.572,6M€netsel2010ipreveuunbeneficide2.692,9M€peraquest2011.Vaja,comunimpostmés.Peròunimposttradicional,aixòsi!Defet,elscatalansfagairebétres-centsanysquetradicionalmentpaguemmoltmésal'estatespanyoldelquerebemeninversionsperpartseva.L'anypassatvansermésde20.000M€.

No seria coherentara, desitjar-los “que la sort els acompanyi”, tot parafrasejantuna de les millors cites de cine que mai s'han escrit, però sempreens quedarà el consol d'estar contribuint al sosteniment de latresoreria d'un estat solidari i equànime, oi?

Que tinguin un bonNadal!

Article publicat a Reusdigital.cat el 19 de desembre

Reus 'unplugged'

2011-11-28T12:15:00.001Z

Coma poble esdevingut ciutat, Reus gaudeix d'una intensa agenda culturali política. Seguir-la demana temps lliure o manllevat d'altresobligacions, de vegades forçant la quotidianeïtat. Però quan larealitat s'imposa als desitjos, la desconnexió és obligada. Peròaquest fet , lluny de privar-nos de l'actualitat publicitada enspermet descobrir un altre Reus talment com si es tractés d'unapel·lícula de ciència-ficció.

Passatel tomb de ravals, més enllà d'associacions i entitats, d'actes iesdeveniments anunciats i reenviats pel 2.0, més enllà de sopars itertúlies, amanits amb convidats d'excepció, respira una ciutatanònima que manté uns referents més trivials: els partits defutbol al bar, la tertúlia a peu de plaça mentre es tragina lacompra o la televisió d'àmbit estatal, per exemple.

Ésuna ciutat 1.0, feta de dependentes, que també s'aixequen bend'hora, ben d'hora, i que pleguen tard, ben tard. Que posen els nensal llit a quarts de deu, i no poden assistir a concentracionsreivindicatives. És feta de repartidors i comercials, que són totel dia fora de casa, cinc dies per setmana i els dissabtes no volennavegar entre la marea compradora que inunda el centre de la ciutat.Que no van de pintxos ni de tapes perquè a casa només hi entra unsou des de fa mesos. Són avis i àvies que fan de saltimbanquisamateurs per poder donar uncop de mà amb els horaris dels fills i dels néts. Són persones queni tan sols llegiran aquest article, perquè internet és undivertimento més, i els seus referents informatius són unsaltres.

Ésun altre Reus, totalment desconnectat de l'oligocràciacultural, social i política; que noha percebut - per acció o omissió- la necessitat d'afegir-se a ladinàmica ni a la identitat reusenca; i que resta oblidat enel disseny de campanyes de sensibilització identitària o enl'exigència dels nostres drets com a poble.Però que malgrat tot, viu, treballa i paga els seus impostos aquí.I que també hablad'independència.

Segonsla darrera enquesta del CEO, un 45,4% dels ciutadans votarien Sí ala independència de Catalunya. Això són 31.878 persones de les70.216 que aquest passat #20N tenien dret a vot. Podem debatre adaeternum si el gotés mig buit o mig ple. Però és irrefutable que el got té aigua.Per tant, és imperiós arribar a connectar amb la pluralitatd'aquest Reus en els propers tres anys. Sortim a buscar-los?

Article publicat a Reusdigital.cat el 25 de novembre

Èpica i política per la llibertat

2011-10-03T18:31:00.003+01:00

El discurs d'Oriol Junqueras en la cloenda del 26è Congrés Nacional d'ERC.

Perquè vull

2011-05-03T08:36:00.006+01:00

Fa cosa de 10 anys vaig poder visitar amb els meus alumnes la redacció de La Vanguardia. La sessió de preguntes la vam fer a la sala que tenen habilitada com hemeroteca. Llavors El Periódico ja havia començat a editar el seu diari en versió catalana i castellana, i no vaig poder resistir-me a preguntar quan La Vanguardia faria el mateix. La resposta va ser que "ho estaven estudiant".
De fet, el Grupo Godó ha trigat 46.538 números a pensar-s'ho bé i treure la edició en la llengua del país que el va veure néixer fa 130 anys.
Ara mateix doncs, la premsa diària en català compta amb cinc capçaleres (si som benevolents i diferenciem Avui i El Punt, que cada dia s'assemblen més). Llista que tanca la emocionant iniciativa empresarial de Soler, Capdevila i altres amb el diari Ara. Sense oblidar el reguitzell de revistes que en els darrers anys han omplert el buit que en temàtiques com la història o els viatges existia en la nostra llengua.
No vull convertir en trancesdent la iniciativa de La Vanguardia. Amb tot, penso que és una manifestació més -i força destacable- del punt d'inflexió que ha creuat la consciència nacional col·lectiva. I ho ha fet cap a un únic horitzó plausible: el de la sobirania nacional plena. Sense matisos. La segona derivada de l'equació catalana ve determinada per molts més fets que l'edició en català del rotatiu barceloní. N'hi ha un grapat -sentència del TC, el 10J, el 10A, etc.-, però també la percepció, a hores d'ara, gens subjectiva que la democràcia espanyola va néixer amb greus minusvalies que es posen de manifest dia rera dia. Jordi Pujol o Ferran Mascarell, per citar-ne de recents, s'han declarat obertament partidaris de l'estat propi
En aquest moment, la pregunta ja no és si la independència és una sortida al nostre futur com a poble. La pregunta és: quan?
La qüestió del per què, que implicava un tarannà més pedagògic s'ha resolt per acció o per omissió: Perquè volem.

L'ensenyament en blanc

2011-02-28T11:29:00.008Z

Estem a una setmana d'iniciar la setmana de vacances que el calendari escolar establia per als cursos 2010-11 i 2011-12, i que els mitjans de comunicació i unes declaracions desencertades de l'anterior conseller d'educació, Ernest Maragall, van batejar com a "setmana blanca".

Estic d'acord en que s'estableixi un sistema de vacances escolars més ben distribuït i aquesta setmana hauria d'ajudar. Però també entenc que les vacances d'hivern haurien de regular i acabar substituint el període de Setmana Santa i reduir-lo als quatre dies que van de Divendres Sant a Dilluns de Pasqua. El motiu és molt senzill, i enguany en tenim un bon exemple: la Setmana Santa cau a finals d'abril. Però de fet, va itinerant la seva posició en l'almanac segons el calendari lunar, i per tant, l'organització del curs acaba depenent d'un fet astronòmic i religiós.
El curs lectiu s'ha de poder organitzar d'una forma més eficient i menys condicionada. Així, establir un període de vacances d'hivern (o primavera, tant hi fa) a finals de març -just entre el 2n i el 3r trimestre escolar- permetria racionalitzar millor la programació escolar, conciliar la vida a pares i fills -amb el benentès que fos una mesura de continuitat-, i millorar el rendiment del sistema.
Tampoc acabo d'entendre que la valoració de la mesura es faci en termes de repercusió econòmica en el sector del lleure quan els paràmetres avaluadors haurien de ser estrictament acadèmics. En altres paraules, què pretenem amb les vacances escolars: revitalitzar sectors econòmics o millorar el rendiment dels nostres alumnes? Doncs això.

Sense senyal

2011-02-18T08:50:00.002Z

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió
(trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant vint-i-quatre hores aquest blog, com VilaWeb no emetrà perquè tots compartim amb els valencians la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

(Text adaptat de Vilaweb)

L'any que vam ser menys humans

2010-08-06T19:59:00.012+01:00

Alguna cosa més es va aturar a un quart de nou del matí d'aquell 6 d'agost de 1945. Any rera any recordo ambdues dates, el 6 i el 9 d'agost de 1945: aniversaris de l'aniquil·lació d'Hiroshima i Nagasaki, amb les primeres bombes atòmiques de la història de la humanitat. L'accés a la informació facilita coneixe'n la història de primera mà. Feu-hi un cop d'ull. El propers 6 i 9 d'agost recordarem de nou.

Ground Zero 1945: Pictures by Atomic Bomb Survivors
Dibuixos dels nens que van sobreviure a l'explosió.

Children of the Atomic Bomb
El projecte del Dr. James Yamazaki

Hiroshima, el horror que nunca nos quisieron enseñar
Article al blog fogonazos.es, a càrrec del periodista Antonio Martínez Ron

Ho volem tot

2010-07-10T09:58:00.000+01:00

A cara descoberta

2010-06-18T08:24:00.002+01:00

La nostra cultura, mediterrània sobretot, bastida sobre factors geogràfics, econòmics, climàtics i antropològics, estableix relacions de veïnatge amb els conciutadans a partir de la seva identificació facial. No debades, la festa de la transgressió social per excel·lència -el carnaval- es configura a través de la ocultació de la cara.
A partir d'aquestes premisses, es pot arribar a entendre el debat sobre l'ús de qualsevol vestimenta o indumentària que oculti el rostre d'un ciutadà. Cal recordar però, que la legislació vigent ja ens obliga a estar permanentment documentats amb el DNI, i a mostrar el rostre davant qualsevol agent dels cossos de seguretat.
Així, quan aquest debat es focalitza en l'ús concret del burka o el niqab, amb el pretext de parlar sobre la immigració, o fent una apel·lació a la defensa dels drets de la dona, correm el risc d'esdevenir pertorbadors, malmetre la ingent tasca de cohesió que s'ha fet i es fa, per exemple, des de les escoles o els centres de salut, i complicar encara més la situació d'aquelles dones que suposadament intentem protegir.
Estem d'acord en que les polítiques sobre immigració s'han d'abordar des dels drets -i sobretot, els deures!- que comporta ésser ciutadà d'aquest país. La responsabilitat política rau també en no fer ús de la calculadora electoral cada cop que els partits de la dreta parlamentària perceben l'alè xenòfob de determinades plataformes que s'albiren en l'horitzó del 2011.
Si el que es vol és un debat seriós i responsable sobre les polítiques d'immigració cal que anem tots plegats a cara descoberta, sense subterfugis. Si el que es persegueix, en canvi, és l'estigmatització de col·lectius, és urgent treure-li el vel a la xenofòbia i la demagògia, que ens aboquen a la irresponsabilitat.

Article publicat al Diari Més el 18 de juny

Tornarem a véncer

2010-05-11T08:00:00.000+01:00

A punt local

2010-05-10T08:23:00.007+01:00

Cal Massó. Dimecres 5 a les 8 del vespre. Presentació de la nova web de Punt 6 Ràdio. Saludo a col·laboradors, companys de cent tertúlies, exalumnes en pràctiques, picapedrers de la ràdio i la comunicació local. M'assec amb en Gerard -excompany de feina i conductor del Toc de Queda-. L'acte molt mesurat: en el temps i en el format. La nova web: precisa, intuitiva i útil, com han de ser les webs, sinó és que persegueixen finalitats més vanitoses. De fet, la pròpia Punt 6 Ràdio s'ajusta a aquestos mateixos adjectius. És una emissora ambiciosa, feta i portada endavant amb mesura i coneixement del món comunicatiu local. Amb una programació molt diversa i alhora precisa en els continguts. Conduïda amb altes dosis de vocació periodística. Ocupant el lloc que altres han renunciat a ocupar des de fa molt de temps, i fent-se el referent de la radiofonia local. Això és Punt 6 Ràdio: l'emissora de Reus. I punt.

L'abstencionista accidental

2010-04-24T15:58:00.003+01:00

La realització de les consultes sobre la independència de Catalunya, com la que celebrarem a Reus aquest diumenge, és la mostra més fefaent de la maduresa de l'independentisme al nostre país. Prova d'això n'és l'absoluta transversalitat en la implicació de pensadors, artistes, periodistes, empresaris o esportistes, per citar-ne alguns. En aquests moments l’opció independentista ha deixat de ser utòpica, per passar a ser plausible.

Per tant, més enllà del que digui el TC, queda certificat que l'autonomisme, com a forma de relació entre Catalunya i Espanya, ha entrat en via morta. La Constitució espanyola com a conjunt de normes amb els quals s'ha escrit l'Espanya post-dictatorial no admet que ens definim com a nació, que parlem la llengua que parlem i trenca tota coherència democràtica quan subjuga la voluntat de la ciutadania de Catalunya que és qui, en darrera instància, va ratificar l'Estatut de Catalunya.

La situació doncs, revela que aquest autonomisme apedaçat és el màxim nivell d'autogovern al que ens deixen aspirar. Així, CiU no pot continuar defugint el debat sobre el futur del país més enllà de quatre anys vista. Revela també que són impossibles altres opcions com el federalisme o l'estat confederal -que són políticament molt més ambicioses que l'autonomisme-, com encara persegueix insistentment el PSC. I finalment, evidencia a ICV que només hi pot haver una pregunta (la del 25-A) perquè l'estat ja ha donat resposta a les altres.

Algunes persones i alguns representants polítics podran tenir una actitud abstencionista aquest diumenge. Altres, fins i tot, en faran bandera. El que no admet ja cap inhibició és el futur del país. És hora de donar respostes.

Article publicat al Delcamp.cat el 22 d'abril

Eleccions, el contracte ciutadà

2010-04-01T18:01:00.003+01:00

A les portes d'un nou cicle electoral, és ben evident que la política i els polítics pateixen descrèdit, més enllà de les sigles i els logotips. Aquest descrèdit -desafecció, és l'eufemisme que s'empra- es basa en la desconfiança, de la mateixa forma que l'acte de votar es basa en la confiança. Amb tot, només cal revisar la història per observar que la política -i les seves versions i perversions- ha estat sempre la mateixa des de les primeres civilitzacions i fins ara. Avui, diuen que els polítics troben solucions a problemes que la gent no té, i no tenen solucions als problemes en què la gent es troba. Doncs comencem per aquí.

En aquest context, les noves tecnologies obren més i millors canals de comunicació, transparència i participació real -bidireccional i vinculant-. Però la política 2.0, com les versions del software informàtic, parteix d'una base: en aquest cas la política 1.0. I aquesta es configura sobre unes eines totalment reals: escoltar, no prometre res que no es pugui complir, començar pels problemes més immediats i urgents, amb solucions d'execució ràpida; pensar en els grans projectes de ciutat sense vendre'ls com les solucions dels petits problemes d'avui, si no com a reptes col·lectius. I sobretot, promoure l'acte de votar com a eina principal d'acció ciutadana. Si un miler de voluntaris, organitzats en plataforma, poden organitzar i executar una consulta pel proper 25 d'abril a Reus, què no podrà fer una màquina plenament operativa com un ajuntament?
És hora de preguntar als ciutadans pels temes de ciutat. Sense eufemismes participatius. La nostra societat ha de ser consultada per les reformes urbanístiques, els plans de desenvolupament econòmic, els models de transport i sostenibilitat mediambiental, per l'accionariat de les empreses sostingudes amb fons públics, i un llarg etcètera. El vot és el contracte ciutadà que ens fa corresponsables del nostre present, i ens permet il·lusionar-nos pel futur.

Article publicat a Reus Digital i el Diari Mes Reus, l'1 d'abril.

Posar la mà al foc

2010-02-23T09:09:00.007Z

En aquell succedani del servei militar obligatori que en van dir Prestació Social Substitutòria (PSS), vaig anar a parar a la Creu Roja de Reus. M'hi vaig estar tretze mesos. No puc dir que hi perdés el temps. Sempre he pensat que cal aprofitar els aspectes més positius d'allò que ens ve determinat. Hi vaig fer bons amics i també, penso, un bon servei. Fins el punt que tinc dubtes sobre la conveniència d'alguna forma de servei social a la comunitat obligatori.

Una de les persones amb les que vam compartir servei és en Ricard Expósito, de Reus. Bomber, i avui Cap dels GRAF de Tarragona i Terres de l'Ebre. Protagonista de la sessió de treball d'ahir a la comissió parlamentària sobre l'incendi d'Horta de Sant Joan, juntament amb els seus companys Juan Herrera, Cap dels GRAF de Barcelona; el cap dels GRAF dels Bombers de la Generalitat, Marc Castellnou; Moisès Galán, cap de guàrdia del suport des del centre de comandament de Bellaterra, i el guaita dels GRAF de Lleida, Andreu Caravaca. Protagonistes tots ells, perquè van fer allò que comunment se'n diu "llegir la cartilla" als representants polítics de la comissió. Això no implica que tots els allí presents s'ajustessin a les crítiques formulades, però que cadascú agafi la part del pastís que li pertoqui.
Sóc del parer que a Catalunya tenim uns cossos de seguretat i protecció molt professionals. I no entec ni concebo aquesta actitud permanent que tenim com a país de posar en dubte totes i cadascuna de les accions que duen a terme. Dubte que també traslladem a altres sectors dels serveis públics com la sanitat o l'educació. I aquest qüestionament en debilita la seva acció, i sotmet les decisions que aquests professionals han de prendre al "què diran".
Fer de polític no és fiscalitzar el sistema. Fer de polític és prendre decisions polítiques en base a consideracions tècniques, i si cal, millorar els mecanismes del propi sistema per depurar mancances i errors. Però sobretot, és donar la cara per la gent que se la juga, dia sí, dia també.
De'n Ricard me'n va quedar una bona amistat, moltes estones al volant fent trasllats o transportant valises pel dipòsit de sang de l'Hospital de Sant Joan; molts, molts acudits i el gust per les cançons de la Loreenna McKennitt. Dubto molt que cap dels representants polítics de la comissió s'hagi socarrimat mai les celles ni les pestanyes en l'extinció de cap incendi.. En canvi, posaria la mà al foc per la professionalitat, la lleialtat personal i la companyonia d'en Ricard i els seus col·legues, perquè sobretot els bombers tenen companys, que se la juguen amb ells i per ells, i els bons companys mai abandonen els seus.

Es mira però no es toca

2009-11-17T08:59:00.010Z

Quan érem petits, la mare -sobretot- ens indicava amb aquestes paraules una norma de conducta i respecte envers el patrimoni de diferents indrets que no eren casa nostra. L'aparador de la botiga, la casa dels amics o el museu, no podien ser víctimes dels capricis maldestres d'uns xiquets a mig pujar.

Avui, aquest respecte pels bens aliens deu ser un valor a la baixa. Superant l'argumentari basat en les identitats municipals, argüeixo una sola i única motivació, aferrisada i sòlida, per defensar el nom de l'Aeroport de Reus com a infraestructura aeroportuària del Camp: El pes econòmic, demogràfic, social i cultural de Reus al territori és el mateix que el de Tarragona. Els nostres veïns no poden menystenir-nos tot reclamant el que no és seu, com si Reus (107.770 hab.) estigués al nivell d'Algüaire (3.129 hab. respete Lleida, 131.731 hab.), o al de Vilobí d'Onyar (2.862 hab. respecte Girona, 94.484 hab.). Tarragona (132.664 hab.) i el seu alcalde, haurien de tenir prou cura en ventilar els fums de capital provincial, en un estirabot que sembla més una excusa per trobar el lideratge perdut a cop de denominació. Si es vol exercir el lideratge del territori, el camí és retrobar les sinèrgies amb els municipis grans, mitjans i petits, tot mancomunant -quan sigui necessari- serveis i gestions per assolir objectius territorials conjunts. Les potencialitats del nostre territori no recauen en l'estretor d'una capital, es sostenen en la pluralitat i la diversitat del Camp. No veure-ho, és viure ancorat en el passat d'allò que més d'un cop i més de dos s'ha guanyat per victòria de la força i no de la raó.
Des d'ERC de Reus, lluny de mantenir un fals estoïcisme territorial, volem encoratjar l'alcalde Ballesteros a un exercici d'imaginació més profund i reflexiu, i que es deixi d'opes denominatives. Que això de l'aeroport de Reus, es mira però no es toca.

Sense paraules

2009-11-16T10:04:00.002Z

La caiguda d'un imperi. (Cliqueu la imatge per veure l'animació .gif)

Cruyff : viu i treballa a Catalunya

2009-11-09T12:07:00.004Z

Tenim nou seleccionador nacional. Considerat per la FIFA un dels quatre millor jugadors de futbol del segle XX, juntament a Pelé, Diego Armando Maradona i Alfredo Di Stéfano, i el millor jugador europeu de tots els temps (extret de la Viquipèdia).
Però a mi, el primer que em ve al cap amb el Johann Cruyff no és ni tan sols el Dream Team ni les lligues que es van arribar a guanyar de cop. És el Cruyff dels cromos del meu primer àlbum de futbolistes. És el Cruyff que tots voliem ser a l'hora del pati.
Centrar el debat en si parla català o no és caure en el parany que aquest país es construirà a base de cultura i només cultura. En Johann no parla català. Però va inscriure al registre civil un dels primers Jordis del país -sinó el primer- i aquest sí que parla català. I ha fet de Catalunya la seva terra. No anem tan farts per fer un lleig a tot plegat.
No m'amoïna que el seleccionador nacional de Catalunya parli català. M'il·lusiona molt més que el seu nom sigui el pretext per col·locar la selecció catalana entre la resta de seleccions mundials.

Passant consulta a Reus

2009-11-06T20:38:00.008Z

[Publicat diumenge, 8 de novembre a El Punt.]

Confio plenament que aquest país nostre assolirà la independència tard o d’hora. No sé quan. Però ho farà perquè no té altra sortida si vol continuar sent. I començo així aquest article per a deixar ben clar com penso. Sense ambigüitats, ni eufemismes.
Vivim uns moments on la ciutadania ha posat en guaret la confiança en els polítics, però també i en diferent mesura en altres col·lectius públics i privats, arribant a crear una certa crisi de confiança que s’ha de sumar a l’altra crisi que patim de fa massa temps ja.
Així, el ple municipal de divendres passat constitueix un diagnòstic de primer ordre per avaluar la salut política del consistori, però també de determinades formes d’associació. Un ple presidit, com tots, per l’alcalde de la ciutat. Amb les atribucions que, conseqüentment, li pertoquen. I amb la potestat d’acabar tractant el tema de les consultes populars per la independència com si fos un boutade pròpia d’una pista de circ.
I no es tracta d’un atac de rauxa pel resultat de les fins a tres votacions que es van arribar a produir sobre, més o menys, el mateix assumpte. L’aritmètica és la que és i la suma del PSC amb el PP ja era justa i suficient per tombar totes les propostes que vinguin i convinguin. I en aquest punt em pregunto per aquest rol d’amant de cap de setmana que el PP de Reus adopta dia si, dia també. Amb una frivolitat que espanta. Perquè a mi, que em recordin el 18 de juliol, com va fer el Sr. López-Mallol en el ple, francament m’espanta.
És desengany, més que rauxa. Sobretot és desengany. Perquè tots els ajuntaments que han portat el tema de les consultes per la independència a debat municipal, l’han tractat amb el respecte que es mereix qualsevol dels possibles futurs polítics de Catalunya que defensem els diversos partits. Però en cap cas s’ha permès fer del debat polític un concurs d’idearis. Amb els subterfugis d’uns i l’oportunisme d’altres.
És desengany perquè la pedagogia que es perseguia ha quedat en opacitat. I si alguna cosa necessitem tots plegats és transparència. A tots els nivells. Transparència en la gestió, però també en les idees que es defensen. Transparència en la planificació, però també en els objectius d’aquesta. Transparència, fins i tot, en els lideratges. Perquè no tot ho fa la vara d’alcalde. Transparència en definitiva, per anar de cara tots plegats. D’una vegada per totes.
Divendres només es tractava de ser coherents amb la ideologia que es defensa, amb les sigles del partit i amb els electors i votar un sol cop la mateixa pregunta que s’ha fet a tot arreu: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea? I s’ha votat Si, No o En blanc. Vet aquí que simple.
En canvi, l’únic que vaig aconseguir entreveure és que més d’un gasta política de dues o tres talles de més. Deu ser deshidratació. Ja ho diuen que els oasis, més que acabar-se, s’assequen.

Passant consulta al país

2009-11-04T15:20:00.006Z

Divendres presentem al ple municipal la moció de suport a les consultes populars per la independència. Fa més d'un mes que treballem per obtenir el màxim suport possible i que la moció prosperi. Llavors, la feina quedarà per a la societat civil. I aquest fet no significa, ja ho avanço, que els partits polítics que ens declarem ideològicament independentistes en restem al marge, sinó que és la nostra intenció acompanyar i participar en el procés de disseny i desenvolupament d'una consulta sobiranista a Reus, sense protagonismes ni anonimats. Hem de ser conscients que una consulta a Reus representa un volum de feina que amplifica exponencialment la d'Arenys de Munt. A Reus hi ha un cens d'electors majors de 16 anys (edat mínima a la consulta d'Arenys) de 84.143 persones. Aquest fet per si sol, i comptant una participació del 40%, implica que hem de treballar per assolir que 33.658 persones dipositin el seu vot a les urnes, que no poden baixar de 45. Que necessitem espai o espais -la ciutat és gran- per acollir aquesta afluència de votants durant una jornada electoral de 12 hores i un sistema informàtic senzill però eficaç que no permeti el frau. És feina, sí. Molta feina, segur. Necessitem sumar molts esforços i voluntats, també. Amb un únic objectiu: que el poble voti si vol Que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Posem Reus al mapa independentista?

Morir-se

2009-10-30T11:13:00.004Z

Una de les principals qualitats dels éssers vius és precisament la evidència que, tard o d'hora, ens morim. No voldria frivolitzar ni faltar al respecte als morts de ningú, sobretot perquè a aquestes alçades de la vida ja tinc una llista de persones estimades que enyoro força i sovint.

La mort és un fet trascendent que, no per inevitable, ens trasvalsa. Amb tot, a la vigília de Tots Sants, he de felicitar la iniciativa tant del Cementiri de Reus com del grup de teatre La Gata Borda, per tal de donar a conèixer els bocins d'història local i nacional amagats en un indret de la ciutat que visitem esporàdicament, però també pel tractament de les emocions que els actors fan dels morts, dels vius i la seva relació impossible.

Torna-la a tocar, Sam

2009-10-21T14:42:00.006+01:00

El cinema com a art, i per tant, com a responsable de l'influència cultural que conforma les persones, no pot quedar exempt d'esdevenir un suport cultural que s'expressi en la llengua d'una nació. En tant que no assolim la situació política d'estat integrant de la Unió Europea cal doncs que si més no, reflecteixi la realitat bilingüe del país. Només amb una Llei del cinema ambiciosa, com la que s'està treballant es pot capgirar una situació discriminadora.
Com a cinèfil, no puc sinó alegrar-me per una iniciativa més que veurà la llum, gràcies a la presència d'ERC al govern de la Generalitat. Iniciativa que farà oblidar les peregrinacions lingüístiques a sales de projecció llunyanes per aconseguir veure algun del 3% de films que arriben en català a les nostres pantalles. Sembla mentida que haguem tardat 30 anys en començar a capgirar aquesta situació.
Ara només resta que instituïm els organismes que treballin per una titulació de pel·lícules autòctona, independent de la espanyola i que no evoqui la traducció directa del castellà. Com allò que vam aconseguir amb Ningú és perfecte, vaja.

Companys amb Fàbregas

2009-10-15T11:21:00.011+01:00

L'acte d'avui, a 1/4 de 9 del vespre, no és només un punt de l'agenda republicana que cal reorganitzar any rere any. Tampoc és un deure acomplert. Ni tan sols pretén ser només un acte de memòria. Homenatjar Lluís Companys i honorar la figura d'Evarist Fabregas és sobretot un acte de reflexió i reafirmació local i alhora, nacional.
En un moment on l'independentisme pateix -de nou- una atomització en grups, grupuscles, plataformes, comissions i altres formes d'associació, cal tenir present que els millors episodis de la història nacional han estat sempre els que han estat construits des de la coherència, la unió, la fidelitat i la lleialtat a uns principis vitals dels quals algunes persones es doten. L'Evarist Fàbregas és un dels millors exponents nacionals de fidelitat a uns orígens, a unes idees i la causa que les defensa, i el seu mestratge continua sent un valor present però sobretot de futur.

Doncs no

2009-10-09T17:39:00.005+01:00

Com a client de Caixa Catalunya, he de manifestar el meu rebuig a un possible canvi de nom arran de la fusió d'aquesta entitat amb Caixa de Tarragona (de la qual també soc client) i Caixa Manresa. No entenc que es renuncïi a aquesta denominació argüint que els pot tancar portes a una expansió dins de l'estat espanyol. La Caixa fa anys i panys que hi obre oficines i vull pensar que els castellans ja han percebut que el nom és català. I encara ho entenc menys quan Caixa de Catalunya aporta el 80% dels actius a la susdita fusió. Vaja, que tot plegat em desconcerta i em sembla més una excusa paupèrrima per liquidar el nom sense més.
Diuen que el nom no fa la cosa, però de vegades ajuda a entendre-la. Aquesta és la carta que els he adreçat a través d'aquí. Us convido a fer el mateix.

Benvolguts Srs.,

Des de fa més de 12 o 13 anys sóc client d'aquesta entitat financera. Des de l'oficina 0381 (avui tancada) el Pere, el Carles i l'Albert, així com la Glòria i el Francesc entre altres, m'han permès adquirir el meu primer cotxe, m'han ajudat a finançar el que avui encara és el meu primer pis, i m'han facilitat la resolució d'algun atzucat financer imprevist. Jo he correspost la seva confiança pagant puntualment tota la varietat de quotes que conformen el moviment d'un compte corrent.
Amb el tancament de l'oficina del carrer Dom Bosco de Reus (la 0381, com ja els he dit) no em vaig plantejar un canvi d'entitat ja que la nova oficina (la 1883) és prou propera al meu domicili. La proximitat hi fa molt en aquestes coses.
Ara però, arran de les notícies sobre la pròxima fusió de Caixa de Catalunya amb les caixes de Tarragona i Manresa, on Caixa de Catalunya aporta gairebé el 80% dels actius però podria renunciar a la seva denominació "per obrir nous mercats", hem sorgeix el dubte de si continuar com a client o marxar a una altra entitat, donat que segons es desprén d'aquesta afirmació, el nom de Catalunya no és benvingut segons en quins llocs.
Així doncs, si vostés opten per renunciar a la denominació "Catalunya", molt a contracor jo hauré de fer el mateix amb la seva "Caixa". Ja els hi he comentat que la proximitat hi fa molt, i això de Catalunya n'hi ha que ens ho sentim molt proper.

Esperant que tinguin en compte aquestes paraules, rebin una salutació cordial,

David Llambrich i Robert

L'Onze a Reus

2009-09-11T13:00:00.002+01:00

El burca constitucional

2009-09-09T11:55:00.001+01:00

La Diada Nacional de l’onze de setembre és sempre un bon moment per fer balanç tot just iniciat el curs polític. L’actualitat ens fa estar pendents de la solució final que els guardians de la fe constitucional poden donar a un migrat Estatut d’autonomia, mentre contemplem com un advocat falangista representa l’estat espanyol al jutjat que ha d’intentar aturar la veu del poble a Arenys del Munt.

Fins avui, a la proa del trencagels nacional hi ha Esquerra Republicana de Catalunya que, més enllà de les crítiques ràpides per a consum immediat ha portat al debat polític diferents aspectes que tan sols fa sis anys defensava en solitari: l’autodeterminació i el dret a decidir, el concert econòmic previ a la sobirania, la llei de consultes o la nova distribució territorial en vegueries en són alguns exemples. A estribord, alguns militants destacats de Convergència comencen a sortir de l’armari arrossegats per la consulta de la vila del Maresme. A babord, a les files del socialisme i el post-comunisme se’ls enderroca el federalisme i l’internacionalisme amb què havien bastit la confusió identitària.
El vaixell ja ha salpat de port. No podem continuar en un estat que ens obliga a cobrir-nos la identitat, orgullosament dolgut quan no indignat del nostre voler ser exhibint uns textos que interpreta segons el clima i que anomena sagrats.

La T1 no és nostra

2009-06-16T07:32:00.002+01:00

Millor enllaçar que copiar.
NOTA: Seguiu els enllaços de l'article d'en Partal als convenis del ministerio.

Som un

2009-05-27T15:33:00.005+01:00

Avui al vespre, tot i no ser un seguidor acèrrim del futbol -m'agrada molt més jugar-lo que mirar-lo- m'enganxaré al televisor amb la meva dona. Més que res, per tornar a gaudir d'un bon espectacle, com ja ens va passar el dissabte 2 de maig quan érem al Bar-cinema de Paüls. També però, per no perdre'm el que ja és un moment històric, d'aquells que se'n parla fent al·lusió a l'èpica esportiva. Som un país que -més que mai- necessita il·lusió i victòries. Potser la d'avui -esportiva, i amb les conseqüències que li pertoquen, si es produeix- ens faci estar més convençuts que la victòria política s'ha d'aconseguir amb les lliçons d'aquest gran col·lectiu humà que és el Barça de Guardiola.

Oh! Europa

2009-05-26T07:47:00.006+01:00

És clar. Si no tenim estat, a Europa hi pintem poc. L'Avui se'n fa ressó.

Crònica de la independència

2009-05-21T07:36:00.005+01:00

Ahir al vespre. Presentació del llibre de la Patrícia Gabancho. Aquest Sant Jordi va ser el més venut en la categoria de no-ficció. Primer objectiu acomplert: públic heterogeni. Militants i no-militants. Convençuts i no tant.
Segon objectiu: la independència és possible. La independència no és una idea utòpica ni la propietat ideològica de cap col·lectiu. La independència és oportunitat. Ara mateix, la independència és la única sortida que té el país per continuar sent.
Tercer objectiu: la majoria ha de ser parlamentària. Els polítics tindrem un país al darrera, però necessitem que algú camini davant. Europa i els EUA no s'hi posaran de cul.

Post Scriptum: Algú s'imagina una Catalunya independent que no parli català i no tingui tota la cura del món en mantenir i potenciar la seva cultura? Doncs això.

La Copa del poble, la vergonya del rei

2009-05-13T16:37:00.004+01:00

Doncs si. Que li fumin pel broc gros. Aquest individu té la mateixa legitimitat que qui el va nomenar successor. Per això la competició va passar d'anomenar-se Copa de S.E. El Generalísimo per passar a ser la Copa del Rey.

3 i via fora!

2009-05-07T07:56:00.007+01:00

Si aquest equip ho guanya tot, ja no ens quedarà cap excusa per no marxar. Espanya se li haurà quedat petita fins i tot al Barça. Gràcies nois per fer aquest futbol.

Coses de dones, coses d'homes

2009-03-06T08:53:00.009Z

Avesat com estic al càlcul i al mètode científic -qüestió de feina i personalitat- penso que la qüestió pendent de resolució entre dones i homes és sobretot d'equivalència personal. Més enllà del gènere hi ha els valors personals, influenciats per l'educació i la cultura, però que són sobretot inherents al caràcter i tarannà de cadascú.
Plantejar la solució des de l'equivalència personal permet establir un marc on la feina d'una dona i la d'un home tenen el mateix valor i per tant, mereixen el mateix salari; on l'agressió a una dona o l'agressió a un home és un atemptat a la raó i la llibertat personal, on l'accés a llocs de responsabilitat s'atorga precisament per aquests valors personals, on la cura dels fills recau en els dos progenitors perquè després del part i el primer període d'alletament (o abans i tot) els condicionants anatòmics són els mateixos -dues mans i un cap-, on les tasques domèstiques es poden cenyir també al mateix raonament que amb els fills.
Encara avui, la societat dóna més valor a segons quines accions masculines front les mateixes accions femenines. Són rèmores culturals i la cultura és dinàmica, flexible, modelable.
El fet diferencial biològic suposa un 2% (1 cromosoma de 46 és diferent entre la dona i l'home, i encara caldria determinar quin és el nombre de gens responsable de les diferències anatòmiques i funcionals entre el cos masculí i femení). Amb aquest percentatge, m'inclino a pensar que la diferència és un valor personal més, sense ser el més destacat.
Plantejar la qüestió dona-home o home-dona, com vulgueu, en base a la diferència és atorgar unes característiques inherents a la feminitat i unes altres a la masculinitat, que ni uns ni les altres podrem superar mai, evidentment. És donar sentit a les coses de dones o a les coses d'homes que tantes vegades hem sentit com excusa d'incomprenssió mútua.
És tan senzill o tan complicat com donar la mateixa vàlua a les actituds, a les accions, a les idees de tots plegats, és qüestió d'humanitzar-nos -com ens repeteix l'Eudald Carbonell- i la base és a la cultura i a l'educació.

Hòstia, Pepe

2009-03-01T17:45:00.005Z

No em diguis que el puto càncer també ens deixa sense tu. Que ja en sou masses, coi! Que no pot ser bo trobar a faltar tanta gent de cop. Que ja són massa nusos a la gola i massa penyores que no us podrem tornar, hòstia! I que et consti que renego perquè vull, perquè no vull ser políticament correcte i els renecs també surten al DIEC.
Que ja et veig trucant a les portes del cel, o com en diguin d'aquest lloc on aneu les persones que deixeu empremta...
Spom, spom, spom!
Nyiiiiiieeeeec (que les portes velles sempre grinyolen)!
I Sant Pere que et veu, i sorprés exclama:
- Caguendiós, Pepe! Tu por aquí. Si no t'esperavem. ¿Te has perdido o qué?
- Home, pues un poco perdido si que estoy, ya que lo preguntas. Que yo tenia una feina del copon. Tot el dia xerra que xerraràs, tu. I a més, me pagaban. I ara m'he quedat sense escenari, sense públic i sense poder cagar-me en el que em surti dels pebrots (aquells que se'm van inflar com a flotadors un dia que em va picar una avispa, no veas).
- Home, nen! Això ho podem arreglar.
- Si? Pues no sabes que alegria me das! Estaba un poco amoinat, Pere. Et puc dir Pere, no? És que això de Sant crea distància, tu.
- I tant! Cap problema Pepe... Ep! La porta, que me la deixo oberta!
- Ja la tanco jo. Nyiiiiiiiiiiiiec, sblam!

Gaza

2009-01-16T07:46:00.005Z

Tal i com ja he repetit en dues ocasions al De Bon Matí, amb el Jordi Escoda, se'm fa difícil posar-me íntegrament al costat del govern palestí o de l'israelià en el conflicte de Gaza. Per una raó ben simple: en ambdós governs s'actua amb estratègia política i bèlica. Israel, condicionat per unes eleccions que estan a dos o tres mesos vista. En el cas palestí, perquè utilitza la seva debilitat armamentística per justificar els atacs amb coets Khazam, com si la superioritat de l'exèrcit israelià justifiqués la violència. Doncs això, que no hi ha voluntat.
En canvi, m'és molt més fàcil, sense vacil·lar, considerar que hores d'ara qui ho està patint és la població palestina i la israeliana, sense distinció. Perquè, què val més: un mort civil palestí o un d'israelià? La mort -colateral!, quin eufemisme més pervers- d'una persona que s'ha llevat confiat d'acabar el dia amb els seus fills, o els seus pares, o la seva parella i veu que això s'estronca per una bomba o un míssil és diferent segons l'estat que ha de garantir el seu dret a la vida?

L'home dels nassos

2008-12-31T22:52:00.004Z

NOTA: He reciclat aquest article del 31 de desembre de l'any passat perquè segueix vigent. Canvieu-hi la comisaria dels Mossos pel parc de Bombers i sumeu ú als anys i serveix per avui tal com ara fa un any, ves!

"Cap d'any. Cap de setmana. El cap i la cua. Els catalans som optimistes de mena. Celebrem el començament de la setmana -jueva clar, que culmina amb el sàbbat- i celebrem el nou any, arrossegat pel solstici d'hivern, quan tot comença a néixer de nou. Nadal. Cicles vitals.
Lluny de fer suats balanços de gots mig plens o mig buits, em vaig proposar la cerca i captura d'un mite vivent. Un mite que m'explicaven de petit: Tal dia com avui, -em deia ma mare- surt l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any... I ja em teniu al carrer, ben tapat, donant una mà embolicada amb la manyopla a la instigadora d'aquesta cerca i l'altra a un dels meus germans. I jo que li preguntava: Però, però,... té tants nassos com dies té l'any o tants com dies queden a l'any. I ella em somreia amb picardia i em repetia: Com dies té l'any,... avui. I el dubte quedava irresolt, latent. I els meus ulls el buscaven entre la gent del carrer, a la bodega, al colmado... L'home farcit de nassos! Si s'ha de fer veure, pobre! I mon pare allargava la tensió al migdia: Doncs jo l'he vist, baixant pel carrer Monterols. I jo que li repetia: Però quants nassos tenia, pape, quants nassos tenia...?
Ahir, cap a quarts de deu de la nit però, el vaig trobar. M'ha costat més de trenta anys, però l'he trobat. Escoltava el fugaç missatge que el president de la Generalitat ens adreçava a tots, ciutadans d'una Catalunya desanimada, en estat de desmoralització col·lectiva i tendència al victimisme, i ens encoratjava a fer de les penes virtut, a treballar per la prosperitat d'un país que volem que rutlli. Menos samba e mais trebalhar que deia l'Emilio Aragon ja fa anys. Porquè no es construeix res des de la queixa ni l'auto contemplació de les dificultats. Tot emfàtic, enmig dels escriptoris de la comissaria del mossos de Vilanova, ens adreçava el consell patriarcal que davant les dificultats el que cal fer és elevar l'exigència col·lectiva de responsabilitats. Quins nassos! Sí-se-nyor!
Eeep! M'ensumo que això ja ho he sentit abans, mestre! Això ho va dir en Kennedy, eh! “No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país.” Mindundi, afegiria jo. I després se'ns macianitza: “Catalans, interpretant un sentiment col·lectiu prou estès...” Calla que m'oloro la proclamació de la República...! Però no, que ens diu que ja s'ensuma a l'ambient la flaire inversora mai vista, de la Generalitat i del govern de l'estat. Sí, sí, el mateix que ens ha pispat 14000 M€ aquest 2007. L'any del desplegament de l'estatut. Que quan l'hem començat a desplegar ja hem vist que feia tuf de corcadot, aquella aroma de ranci, com quan obres un bagul on no hi ha res de res, però que ha estat tancat mooolt i mooolt de temps. I clar, ens cal nou sistema de finançament. Que aquesta va de debò. Al 2008 un finançament de nassos. Al tanto! Si guanya el PSOE al març, eeh? I en Pinotxo-Montilla ens recorda que el 2008 serà l'any del traspàs. I és clar, Josep! Que enguany és un any de 366 dies, de traspàs. Aquesta l'hem pillat.
I no em puc estar de regalar-li un Quevedo, Senyor Montilla, que se l'ha guanyat, per un nas de diferència:

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.

Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.

Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.

Jo que m'acabo la sopa de farigola -digestiu imprescindible per aquests dies-. Que me'n vaig al lavabo a renta'm la cara i me'l veig allà, mirant-me, amb un astorament babau... I em dic: Ja l'he trobat. L'home dels nassos sóc jo, i tu, i tots nosaltres. Que tal dia com avui creuarem els nostres itineraris pel carrer, amb el nas per davant. Mame, tots som l'home dels nassos! Perquè s'han de tenir idems per haver remuntat tots i cadascun dels dies de l'any que deixem i tenir la intenció de fer el mateix amb els de l'any que demà encetem, a pesar de la incompetència i la mediocritat imperants.

No us desitjaré un bon any. Us desitjaré la força per omplir-lo de més bons moments que no pas de dolents. Us desitjaré el coratge per dir prou. Us desitjaré la dignitat per fer-nos respectar com a poble, peti qui peti. I sobretot, que ens duri els 366 dies d'aquest 2008.

Signat: L'home dels nassos"

Obamitzats

2008-11-05T11:03:00.006Z

Intentant no caure en tòpics ni repetir lloances, començo per fer referència a l'optimisme de l'escrit d'en Vicent Partal, "Sí, nosaltres podem"; i a l'escepticisme de Ramon Tremosa, "Obama, llums i ombres". Penso que la opinió sobre les eleccions als EUA es deu trobar en la barreja d'ambdos articles. De totes formes, la política del Sr. Obama està per veure, les conseqüències d'aquesta no podran ser en cap cas immediates, i menys a nivell econòmic, que és el que més ens convé a tots plegats. Lamentaria que els polítics del meu país, es posessin a la boca paraules, cites o actuacions manllevades d'un context que no és ben bé el nostre, amb una estretor visual digna d'un estràbic. Evidenment, la campanya demòcrata, però també la republicana, mereixen una anàlisi acurada i se'n poden treure conclusions de treball polític molt importants, però això ja és per al consum intern dels malalts de política.
Després del "Yes, We can" hem de veure el "Let's make it happen".

Faula del ruc

2008-10-22T09:56:00.006+01:00

(Adaptació en temps de crisi i... presupuestos del estado)

Hi havia una vegada un campesino que tenia un ruc molt treballador i obedient. Mai remugava per un sac de més o un jornal una mica més llarg. El campesino va sentir que venien temps de crisi i va pensar: "Tengo que ahorrar". Així que va decidir restringir la ració d'alfals que donava a l'animal a 3/4 parts de la ració normal. El ruc va menjar el que li donaven, va continuar fent la feina que se li encomanava i no va queixar-se.
Després de dues setmanes i veient que la cosa funcionava, el campesino, atemorit pels temps difícils que s'albiraven, va reduir la ració a 1/2. L'ase, no va dir ni idem ni bèstia.
Tres setmanes més tard, l'home, satisfet per la seva gran visió de l'economia agrària i l'èxit de les seves mesures, va deixar la ració d'alfals a 1/4 part de la ració normal.
Al ruc ja se li marcaven les costelles i anava capcot. Amb tot, anava fent les seves tasques i -tot i algun defalliment momentani- complia amb els seus deures d'animal de càrrega.
Sense pensar en cap moment que n'estava fent una d’ase i seca, el campesino -en un atac d'innovació rural- veient que l'ase s'havia acostumat a les restriccions nutricionals, va decidir suprimir el farratge en la vida de l'animal. Al cap de tres dies era mort.
Els campesino es va lamentar: "Vaya por Dios! Ahora que lo habia acostumbrado a no comer, va y se muere el burro".
Diuen que l'ase mort era un guarà català.

Espanya sota la taula

2008-10-17T11:25:00.004+01:00

Encara anem com anem, company. Si no són capaços d'assumir la responsabilitat de la seva pròpia història -que hem hagut de compartir a la força- és per aquesta incapacitat innata, genètica, impresa en el caràcter dels governants espanyols de totes les èpoques, siguin del tarannà polític que siguin, de no reconèixer mai, mai que s'han equivocat. La història demostra que davant l'error sempre practiquen la fugida endavant. Avui encara saben que hi ha gent que, si pogués, et tornaria a afusellar.

Inflexió

2008-10-08T10:04:00.011+01:00

És d'una ingenuitat política immensa el fet de pensar que la sobirania nacional vindrà donada per una majoria absoluta d'ERC. Tant els països que han assolit la independència recentment -com Montenegro-, com els que la treballen des del govern autònom -com Escòcia- disposen d'un sistema de partits que abarca les diferents ideologies polítiques modernes -l'eix dreta/esquerra- però amb la sobirania nacional com a element essencial. És lògic doncs, que aquests partits siguin independentistes en tant que el país que aspiren a governar no disposi de la plena capacitat de gestió dels seus recursos i dels seus actius. També serà lògic que aquests deixin de ser independentistes a partir del moment en que s'assoleix el reconeixement com a estat independent. Així doncs, continuant amb l'exemple, a Escòcia advoquen per la independència el Partit Nacional Escocès (SNP), el Partit Verd Escocès (SGP), el Partit Socialista Escocès (SSP), el Partit Independentista Escocès (SIP) i el Partit d'Escòcia Lliure (FSP).

Per tant, és un signe de normalitat política nacional que a casa nostra hagin sorgit en els darrers anys partits com les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) o que partits nacionalistes/catalanistes com Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Unió Democràtica de Catalunya (UDC) o el mateix Partit Socialista de Catalunya (PSC) hagin hagut de veure com els corrents sobiranistes prenien embranzida en la pròpia definició ideològica, o fins i tot, la mateixa Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) pateix avui mateix una declaració en forma de manifest d'una colla de militants que en reclamen un compromís obert amb la sobirania del Principat. No són fets aillats.
Matemàticament, el punt d'inflexió en una funció ve determinat per un canvi de curvatura de convexa a còncava o viceversa. La curvatura nacional ja ha quedat prou forçada amb el menyspreu continuat al fet nacional català però sobretot, al menysteniment reiterat de les necessitats bàsiques de la societat catalana. Alguna cosa ha canviat.

Campiones del món!!

2008-10-05T17:37:00.009+01:00

Tot i ser un ex-practicant de futbol, sempre he gaudit més jugant-lo que veient-lo. Emperò, avui val a dir que he xalat de debò amb el partidàs que les jugadores de la selecció nacional femenina, en la final del Campionat mundial de Futsal, han jugat contra la selecció nacional de Galícia. Les excel·lents combinacions de la Nona -amb dos gols i diverses passades-, l'ordre en el camp capitanejat per la Laura Rodriguez -dos gols també, un a 14'' del final-, i la fermesa sota els pals de la Noe, no han d'envejar res de res als partits professionals que ens regalen cada cap de setmana. Les jugadores de Galícia -liderades per Pacios i Riveira- han topat una i altra vegada amb l'ordre defensiu de les catalanes que han sabut jugar molt bé al contraatac marcant els quatre gols amb la defensa gallega trencada. Al final, l'himne nacional -sencer!- i la senyera dalt de tot. Una crònica esportiva que m'agradaria llegir més sovint.

Llión llibre

2008-09-04T10:52:00.016+01:00

Deia una màxima castellano-messetària que "el nacionalismo se cura viajando". Estalviant-me dues mil paraules, i afegint el suport fotogràfic al meu bloc, us adjunto dues fotografies d'aquest agost passat. Això d'Espanya-Castella es veu que no triomfa. La primera és del parc natural dels Picos de Europa. L'altra és de Riaño, aquell poble que fa uns anys va quedar sota les aigües del pantà del mateix nom i ara -nou de trinca- intenta recuperar la seva ànima.

Esquerra. Punt i seguit (i III)

2008-06-17T10:00:00.002+01:00

Després de la jornada electoral del dissabte, 7 de juny, m'havia quedat una sensació més aviat optimista del procés que Esquerra estava duent a terme. Sobretot per la lliçó democràtica i de maduresa política que ens situa a l'avantguarda del sistema de partits català. No hi ha cap partit, cap, que afronti aquest estiu un congrés i sotmeti a votació directa del seus militants els dos principals càrrecs de l'organigrama intern.
En canvi, el congrés d'aquest passat dissabte, ha evidenciat l'enquistament d'un seguit d'actituds polítiques pròpies d'un partit amb mentalitat de club: els xiulets a les delegacions d'altres partits, les excessives desconfiances entre sectors, l'inhibició política d'algun sector més. Hem ajornat el canvi a partit gran. Potser no estem preparats.

Les petxines del Mercadal

2008-04-22T12:14:00.003+01:00

Tinc un joc amb el meu fill: els dies que passegem pel Mercadal, revisem les rajoles centenàries a la recerca de fòssils de moluscs marins. N'hi ha, proveu-ho. De ben segur que aquestes restes deuen ser el més antic de la plaça. La resta d'usos que els reusencs hem practicat en aquest espai al llarg de la història han tingut una primera vegada però també una última. El mercat, que li dona nom, en podria ser un bon referent.
El fet de fons és que qualsevol activitat que s'escapi al concepte de "cultura de saló" topa inevitablement amb la utilització d'espais públics a l'aire lliure: Barraques, concerts, o la mateixa diada de Sant Jordi en podrien ser un exemple. I quan uso el verb "topar" ho faig en el sentit literal, el d'ensopegar. Des d'Esquerra, entenem que en un govern de coalició, el debat i el diàleg han de ser els elements fonamentals per mantenir la cohesió i la corresponsabilitat en les decisions que pren el consistori. El que no pot ser és que el criteri únic d'un àmbit com pot ser la utilització de l'espai urbà passi per sobre dels criteris culturals, per citar un exemple. Altrament, se'ns aboca al col·lapse.
Els fòssils de la plaça Mercadal són testimonis del passat però també la prova que res dura per sempre.

Esquerra. Punt i seguit (II)

2008-04-14T08:57:00.003+01:00

No és que en l'anterior post intentés fugir d'estudi amb la relativització dels resultats d'Esquerra. Senzillament, els finals de cicle es proclamen quan s'esgota una estratègia i com a conseqüència els resultats no acompanyen. Aquestes darreres eleccions cada cop m'amoïnen menys donat que s'ha vist clarament que la influència catalana a Madrid tendeix a zero i per tant, el màxim al que poden aspirar les forces d'origen catalanista -deixem-ho així- és a pactes circumstancials. Res a fer amb un canvi d'actituds, ni de conceptes envers la relació Catalunya-Espanya. Vet aquí doncs, la relativització dels resultats d'ERC. Cal recordar com s'han quedat CiU i ICV? Cal repetir quin ha estat el missatge de campanya del PSC? Doncs ja som al cap del carrer.
Fent un pas endavant en les meves reflexions, cal fer notar que la majoria de partits catalans, afrontem congressos nacionals aquest estiu. Això denota sobretot, l'esgotament d'una manera de fer política, l'esgotament ideològic també del catalanisme polític i per extensió del sobiranisme, però sobretot, un esgotament social. La sensació de que no hi ha res a fer. La percepció que la maquinària de l'estat engollirà qualsevol temptativa amb una mínima petja d'identitat.
En aquest sentit començo a trobar força interessants la proposta d'atemptats ridiculistes que proposa en Marc Arza.

Esquerra. Punt i seguit (I)

2008-04-10T10:53:00.002+01:00

Després d'un mes de les eleccions generals, hi ha dues reflexions a fer. La primera, avui.
Pel que fa a l'anàlisi de resultats cal fer referència a un breu article de l'Elisenda Paluzie a l'Avui de diumenge on desgrana amb rigor científic el destí dels vots que Esquerra ha perdut en referència a les mateixes eleccions de fa quatre anys. Amb tot, per establir un bon estudi hauríem de partir també de les mateixes circumstàncies que van empènyer 650.000 persones a votar Esquerra el 14 de març de 2004. Circumstàncies que aquest 9 de març no es repetien. Un bon punt per comparar resultats serien les eleccions al Parlament de 2006 donat que el nombre de votants s'establia en un valor sostingut de 420.000 des de les eleccions al Parlament de 2003. Per tant, el nombre d'electors que ens van fer confiança ara fa un mes s'hauria reduït en 120.000. Tenint en compte que els partits que tenim a tocar ideològicament -ICV i CiU- han perdut de mitjana uns 60.000 vots fruit de la polarització d'aquesta campanya, ens trobem amb 60.000 electors de més que se'ns han quedat a casa respecte les eleccions de fa dos anys. Evidentment, aquestes disertacions tampoc es cenyeixen a un rigor científic massa exhaustiu, com tampoc ho fa la senyora Paluzié obviant ciutats de menys de 10.000 habitants, encara que només representin el 22 % del cens electoral. Tot allò que no representi entre el 95 i el 99 % del cens tendeix a esbiaxar en un o altra sentit les conclusions de la davallada -real, per altra banda- d'Esquerra i per extensió -ICV, CiU- del catalanisme polític. El fet és que allò que va motivar 650.000 persones a votar-nos fa quatre anys no ha estat present en aquesta campanya i, per tant cal retrobar aquesta motivació.

Condemnats

2008-03-07T16:50:00.003Z

L'angúnia que em provoca l'assassinat d'un ciutadà que defensava les seves idees polítiques mitjançant eines democràtiques no em fa oblidar cap de les fotografies d'aquesta legislatura: la declaració de treva d'ETA, l'atemptat de la T4, les manifestacions de l'AVT, l'ús partidista de les víctimes en el discurs polític, l'ús vil també, en els cara a cara televisats -dir-ne debats seria un elogi- entre els candidats d'ambdós partits majoritaris a la cambra baixa.
Aquest assassinat és del tot condemnable, sí. Però també ens condemna quatre anys més a la democràcia de baixa qualitat, on la política no es fa amb vocació de servei a la ciutadania, sinó per seguir dibuixant el perfil difús d'un estat aluminòsic.
No sé si sóc jo, però en la declaració de Mariano Rajoy hi trobo elements que em segueixen fent pensar en que l'Isaias Carrasco serà una víctima més a utilitzar en l'escaquer polític espanyol i això em fa la mateixa angúnia.

Fast-Independència

2008-02-25T08:30:00.004Z

Sense voler semblar excessivament pragmàtic, desconfio sobiranament dels independentistes de "pedra picada", com els agrada autodefinir-se. D'aquells que, potser sense saber-ho, recolzen el seu ideari en proclames suades, nacionalisme ètnic i posicions resistencialistes davant "l'ocupació". D'alguna forma, existeix un vot sobiranista segrestat per aquest ideari, i en tant que presoner d'unes idees que no poden evolucionar en aquest món que -agradi o no- ens ha tocat viure, no és útil a l'objectiu final: precisament la independència.
Ara mateix, m'encissa molt més un "xarnego" parlant català, uns nens senegalesos traduint a la mare les indicacions del metge o la filla d'uns andalusos que s'afilia a ERC només perquè defensa la gent que viu i treballa en aquesta terra. I em deceben profundament les proclames de tot o res d'alguns sobiranistes que ara reclamen fulls de ruta quan aquest país no ha començat a parlar desacomplexadament d'independència fins que Esquerra va formar part del primer govern post-pujolista. I ara la desitgen per ahir!
Catalunya no és Kosovë, ni Montenegro, ni Flandes, ni Escòcia, ni el Quebec... Catalunya és Catalunya, i molt possiblement, el nostre camí cap a la independència serà el referent a imitar d'algun d'aquests territoris que també persegueixen la constitució d'un estat. La independència de Catalunya està als fogons. Ja hi hem posat els millors ingredients i ara necessita el treball curós i el saber fer de les bones mestresses. El McMenú Independència està bé per fer samarretes però no és gens nutritiu.

5000 milions de raons

2008-01-31T11:00:00.000Z

En algun moment del futur, més o menys llunyà, els partits polítics catalans ens haurem de proposar una plantada contundent i no presentar-nos als comicis estatals. El rumb que està agafant la precampanya electoral, amb les pseudosubvencions al vot d'en Zapatero o el cinisme d'en Pizarro per citar dos exemples recents, convida a l'afartament i la desmobilització. Aquesta però, és un luxe que ara, com a poble no ens podem permetre.
Mentre tinguem en guaret la resolució dels afers relatius a ferrocarrils, aeroports, autovies i autopistes, és a dir, tot allò que ens permet desplaçar persones i mercaderies de dins cap a fora i de fora cap a dins, i una senzilla però dràstica decissió presa des de Madrid pugui condicionar el nostre desenvolupament en l'economia global, els representants polítics al Congreso i al Senado tenen la responsabilitat de collar l'executiu espanyol per tal que es resolguin satisfactòriament aquests elements vertebradors de qualsevol territori.
Amb la proposta electoral d'inversió en 150 quilòmetres de noves vies a l'entorn de Madrid, en Zapatero ens ha donat 5000 milions de raons per no deixar-lo deslligat ni de mans ni de peus mentre els serveis públics del nostre país no rebin un tractament molt més racional que l'actual.

La notícia és que no som notícia

2008-01-11T16:44:00.000Z

Pe primer cop, des de fa més de dos anys, una assemblea d'ERC ha passat desapercebuda per la premsa local de l'endemà. És una bona notícia. Més que res, perquè des de ja fa temps, aquests mitjans només estaven interessats en aprofundir en les discordances. Es veu que les bones notícies no venen. En qualsevol cas, me n'alegro. Ahir, la candidatura que encapçalava com a president va obtenir un suport del 66% de la militància, que supera qualsevol percentatge recent. Com ja vaig dir als militants assistents, entenem tots els vots emesos com un compromís amb els militants i també amb els nostres electors.

Secundaris

2007-11-22T08:25:00.000Z

Les dades que reflexa l'estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu català poden omplir els titulars d'avui, però són evidències en el dia a dia dels mestres i professors. Evidències perquè des de l'implantació de la reforma educativa que definia els estudis de primària i secundària el curs 1996-97, hem anat constatant una pèrdua progressiva de qualitat en les condicions en què exercim la nostra tasca docent. Però anem a pams.
La llei definia -fins el curs passat- un sistema d'avaluació simplista a primària, reduït al "progresssa adequadament" o "necessita millorar". Aquest sistema, completat amb tot de frases de continguts assolits o no, no permet quantificar el nivell amb què s'arriba a un coneixement. Perquè ens entenguem: quan els nens aprenen les taules de multiplicar, un xiquet que se sap totes les taules i un altre que se sap fins la del 7, per exemple, tindran un P.A. Aquestes llacunes o buits en els aprenentatges queden enquistats en uns alumnes que, en arribar a l'ensenyament secundari obligatori, es troben amb un escenari on el seguiment tutelat del seu treball esdevé menys intens i, per tant, camp adobat per reduir el seu compromís amb els estudis que no els proporcionen resultats a curt termini.
Per una altra banda, no tots els pares s'impliquen en l'educació dels seus fills de la mateixa forma, fet que es tradueix, en els casos de menys implicació, en una manca de complementarietat i complicitat escola-família molt necessària en una etapa -dels 12 als 16 anys- on tenim una persona que està configurant els valors de l'etapa adulta a venir.
I queda el col·lectiu docent, clar. Sense voler caure en l'autoflagel·lació gratuïta, constato que una part -petita, però amb significació- dels mestres i professors en actiu que no m'atreveixo a quantificar estan mancats de vocació i m'atreviria a dir que d'aptitud docent. Aquesta petita proporció contribueix, amb les seves mancances, al desprestigi del col·lectiu sencer que sovint ha de portar endavant les classes amb una alta dosi d'inventiva per arribar a comunicar als seus alumnes una colla de continguts, procediments i actituds que no resulten gens atractius a uns adolescents més preocupats per la seva imatge personal i social que altra cosa.
Amb tot, no deixa de ser molt paradoxal que en el món altament informatitzat i informat en el què vivim la tasca d'ensenyant obtingui uns resultats tan pobres. Evidentment cal molta més inversió, cal endreçar les ràtios alumnes/aula, cal dotar de mètodes i mitjans nous la professió docent, però cal sobretot una bona dosi de voluntat col·lectiva per augmentar l'eficiència i eficàcia d'un sistema educatiu altament optimitzable.

Recordar Companys

2007-10-15T12:01:00.000+01:00

Per recordar-nos. Per saber-nos vius encara. Com a poble. Com a persones. Avui és un dia per mirar-nos als ulls, els nostres i els dels altres i començar a retrobar la complicitat dels que volen el mateix. Que no ets un màrtir si no un lluitador. Que el país necessita gent disposada a lluitar, no a immolar-se. I la lluita és per mi i per tu, pels teus i pels meus. Per tots.

Tallar la corda

2007-10-14T23:34:00.000+01:00

Quan el cap de setmana s’estira, com aquest que deixem enrere, les percepcions humanes es fan molt més nítides i es poden mirar amb ulls pausats.

Divendres estrany. No per festiu, si no per no laborable que no és ben bé el mateix. I ja em perdonareu, però de l’anecdòtica bandera no en farem categoria. Però, què va aportar Espanya a les Amèriques? Malalties, extermini i una llengua que con sangre entra. Què se’n va endur? L’or. I quan en van haver de marxar? Quan ja havien escurat tot el que es podia escurar i el poble n’estava tip. Símbols o fets?

Dissabte socialista. Si en Marx aixequés el cap! En lloc de socialitzar els béns, hem socialitzat el consum. Tenim cues per aparcar, cues per aconseguir el producte d’oferta, cues per dinar a la sueca, cues per pagar! La lluita de classes -ara sí- ha mort. Immigrats i nadius compartint passadissos, l’espai del catàleg, de taula o de pagament, units per la mateixa hipoteca i la voluntat de viure més còmodes.

Diumenge de passeig. Descobrint racons urbans que ja han estat colonitzats per xiquets i xiquetes, pares, gossos i pilotes que demoren les hores de tornar a les rutines setmanals mentre la posta de sol s’apressa cada dia més.

I quan s’escolen els darrers instants d’aquestes postals de cap de setmana em pregunto si la llibertat no és més a prop que mai. Com quan busques aquella cosa que vols i li passes cent vegades pel costat i no la veus, encegat com estàs pel desig de trobar-la. És la butxaca, estúpids!

Ja només queda que algú faci petar els dits i ens descobrim -babaus- en una cua allargant la nòmina, en un parc xutant la pilota del nen o davant d’un teclat llegint bajanades nacionales i ens vinguin ganes de tallar la corda. Qui té les tisores?

Combustió amb mil paraules

2007-10-01T19:33:00.000+01:00

La teva imatge, Juan Carlos de Borbón y Borbón, rei de les espanyes castisses i sobiranes, socarrimada amb mil paraules.
Per trobar combustible em cal la Constitución, que et fa Jefe del estado y símbolo de su unidad y permanencia, i que et proveeix d’una persona inviolable y no sujeta a responsabilidad. Ets per tant, irresponsable.
El Rey recibe de los presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. I enguany ja tens assegurats els 8’66 milions d’euros. Per tenir cura dels teus, però sobretot de les teves. De la teva Bàrbara i de la teva Marta. I que la Sofia de tots es pugui mantenir l’estança a Londres per no veure’t en acció amb l’únic testicle que et queda, el de la dreta, clar.
Encara que, tot s’ha de dir, a tu el que et va és l’esquerra, la socialista i la comunista, que viuen i et deixen viure, que es tapen i et tapen els Marios Conde i els Javiers de la Rosa. Si fins i tot, aquesta esquerra servil t’ha permès destapar una vena d’actor: fue la actuación del Monarca la que salvó la Constitución y la democracia en la noche del 23 de febrero de 1981, cuando los demás poderes Constitucionales estaban secuestrados en el Parlamento por una intentona golpista. Sí, el cop va ser teu. Tot un cop d’efecte per fer-te més necessari que mai.
Per jurar los Principios del Movimiento i ser fill de Juan, que era fill d’Alfonso, que alhora era fill d’un altre Alfonso, al 1969 vas ser designado sucesor a la Jefatura del Estado. Vaja, que ets on ets per ser un grandíssim fill de...
I ara calem foc a la teva efígie cent vegades fotocopiada, i l’Audiencia nacional que no escolta però vigila ja ens té a tots filats, informats i informadors, tots uniformats sota la teva majestat que ostenta el mando supremo de las Fuerzas Armadas. Sí, sí. Precisament aquelles que constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
Doncs sembla que se’t gira feina: davant les vel·leïtats de bascos i catalans, hauries de guanyar-te el jornal i abanderar els teus exèrcits perquè no s’esberli la integritat del teu regne, però això ja seria passar de les paraules als fets. Del combustible a la ignició. De la figura a l’actor. Però tu només ets un símbol, la representació inanimada d’una cosa que més que romperse, se quema.

Un GPS per ja!

2007-09-26T13:27:00.000+01:00

El Global Positioning System (GPS) permet situar amb una precisió prou bona la latitud i la longitud en la que ens trobem i traçar així una ruta a seguir si s'escau. El moment polític, però també social!, que vivim és prou singular i pot esdevenir prou inflexiu com per fer-ne una anàlisi prou acurada i afinar una trajectòria a seguir. A tall d'anècdota: Assegut a la terrassa d'un apartament de Cambrils, vaig poder escoltar de forma passiva com des de l'apartament del costat, en un dinar que vaig suposar familiar, un grup de catalans castellanoparlants debatien -quan no discutien- sobre la salut dels serveis d'ús públic del país. La solidesa de les argumentacions era variable, però el que es percebia en conjunt supera el malestar particular per generalitzar-lo a una majoria de ciutadans que viuen i treballen al Principat. Aquella tertúlia de sobretaula conduïa inexorablement els tertulians a posicions sobiranistes.
Deia doncs, que el moment ja no requereix pirotècnia política, sinó artilleria d'estat, que encara no és però que vol ser. Ara per ara, l'independentisme reviscola amb manifestos, plataformes, llibres i pamflets però tot plegat són formes d'esbravament d'un sentiment agut de presa de pèl. Comencem a saber on som: al cap del carrer. Comencem a ser conscients que només tenim una sortida: ser estat. Ara cal dibuixar, amb grans dosis de consens i realisme, el full de ruta per arribar.

El vestit de la Vitxeta

2007-09-24T08:38:00.000+01:00

Des de fa un parell o tres d'anys, si no més, llegeixo de forma recurrent les intencions de diversos aprenents de polític amb "les noves formes de fer política". Ja em perdonareu, però fa més de tres mil anys que els humans fem política. Més que res per evitar perdre la vida en conflictes solubles. Quan això no és possible ja passem als sabres. Fer política és tan senzill o tan complex com escoltar i que t'escoltin. Parlar i deixar parlar. Si a més, disposem d'eines que ajudin a aquest procés, com la xarxa, els mitjans escrits i audiovisuals i qualsevol altra que la tecnologia ens proporcioni, doncs millor. Però l'essència del fet polític és escoltar la gent i prendre decissions que beneficiïn el màxim nombre de persones. La política és relacions humanes. Nova política? Com el vestit de la Vitxeta. Ja li podem canviar tants cops com volguem. La Vitxeta és la Vitxeta.

Reagrupant l'esquerra

2007-09-21T08:20:00.000+01:00

Es prepara una Conferència Nacional peculiar, per dir-ho amb finezza. Per un cantó el Reagrupament de l'ex-conseller Carretero amb el seu retorn a les essències i una esmena a la totalitat de la ponència marc. Sincerament, no me'ls crec els postulats d'aquest corrent. Entre altres coses perquè fer política és sobretot ser conscient de les circumstàncies que determinen el present i les que es desitgen pel futur. I la seva postura és això: essencialista. Del catalanisme de resistència i barricada contra l'Espanya prepotent. De la cultura com a punt de partida i no com a lloc de trobada. O és que no som conscients dels canvis demogràfics recents? No es pot construir un sentiment independentista, sobiranista o l'isme que volgueu sense oferir res a canvi. Els catalans -nous, antics i mitjans- voldran ser un estat quan aquesta opció els suposi un millor nivell de vida. Tan senzill o tan complex com això. La resta són romanços. El Reagrupament ens vol en la marginalitat de creure'ns la consciència nacional d'una Catalunya que va morir amb el segle XX.
Per altra banda, l'acció de l'Esquerra Independentista és, segons la meva percepció, un moviment per canalitzar els neguits d'unes JERC que, atenallades per l'acció de govern d'ERC, es comencen a sentir dir botiflers per altres grups independentistes que sembla que tinguin la patent de cors i la veritat catalana a les venes. Sí, clar: Referèndum al 2014. Horitzó llibertat a partir de l'any vinent... Però com? Si ens prohibeixen un simple partit amistós i ens quedem sense recursos polítics ni socials, què no faran amb una Llei de Referèndum, per posar un exemple?
A aquest país ja no li calen més arengues, necessita accions. I el que tenim davant és camp obert.

PD: El joc del pedra, paper, tisora que s'està fent a Calàbria me'l deixo per un altre post.

El cuiner pacient

2007-09-04T15:48:00.000+01:00

Si el país fos un vaixell, el procés estatutari seria un port en el que no hem pogut atracar ni proveir-nos per poder continuar el nostre periple nacional. Els partits polítics haurien d'haver estat els enginyers que, des de la sala de màquines, fessin rutllar bieles, manovelles i vàlvules per mantenir la potència que el país requereix. En lloc d'això, ens hem dedicat a promocionar-nos per al pont de comandament. Sense peces de recanvi s'hauran de fer veritables peripècies per no col·lapsar el projecte ni convertir la navegació en una deriva. Amb tot, hi ha símptomes que part de la tripulació està decidida -en major o menor mesura- a prendre decissions arriscades però valentes i sobretot, dignes i coherents, sempre que tot no quedi simplificat a "ser el califa en lloc del califa". Per primer cop, sembla que tothom comença a ser conscient que tal com estem no continuarem existint com a poble massa més temps. I encara que sembli estrany, la persona amb més capacitat per governar-ho tot plegat no és el capità engalonat, amb gorra de plat calada. No. És el cuiner, que amb tots aquests ingredients ha de lligar un àpat que ens retorni la il·lusió. Efectivament, malgrat tot es mou, senyor Gonzalez.

Evidències

2007-06-13T22:00:00.000+01:00

Del que ens ha passat a Esquerra de Reus n'haurem de treure moltes conclusions en el present i en el futur. Després de dues setmanes, algunes em semblen evidents:
- L'enfrontament del 25% de la militància amb un altre 25% (reviseu els resultats d'assistència i escrutini de les assemblees d'aquests darrers dos anys) han obviat un 50% dels militants de Reus que o bé no s'han postulat per cap facció o bé s'han quedat a casa directament. Aquest fet ha acabat per restar persones que donin un cop de mà en les tasques d'activisme que una ideologia com la nostra necessita. El funcionament de l'executiva local i del comitè de campanya se n'han vist afectats, per igual.
- El tercer regidor ens ha quedat a 190 vots. Aquest nombre de vots es poden perdre de moltes formes, totes atribuïbles a una pèrdua de proximitat amb 190 electors que ens van votar al 2003.
- El resultat, 2 regidors, ens porta a una conclusió final immediata: tot el que s'ha esdevingut en aquesta legislatura -el temps que ens avaluen els nostres votants- no ens condueix al creixement.

"Per què caiem? Per aprendre a aixecar-nos"
(Thomas Wayne al seu fill Bruce, a Batman Begins)

Nosce te ipsum

2007-06-12T07:40:00.000+01:00

No voldria començar donant-me-les d'erudit llatinòfil, només recordo la cita del meu primer dia d'institut. Els que hagueu estudiat al Salvador Vilaseca sabreu que la façana d'aquest edifici singular està farcida de cites llatines. I aquesta precisament -coneix-te tu mateix- és de les que més cops em venen al cap.
No és fàcil entendre els complexos mecanismes de la personalitat humana, ni tan sols quan la personalitat en qüestió és la teva. Tenim tendència a autoenganyar-nos i creure'ns millors o pitjors del que en realitat som. Ara, avui, amb quasi trenta-sis anys, puc afirmar que em conec més que quan en tenia vint-i-sis. I puc deduir que amb quaranta-sis el coneixement de les meves febleses i fortaleses haurà augmentat considerablement.
És per això que quan hom postula les bondats de ser jove a l'hora d'assumir responsabilitats polítiques sempre se'm remou la panxa. Sóc un pèl socràtic i un seguidor confès de la idea platònica de la República en la qual els homes -i les dones, tot i que els filòsofs grecs no les tinguessin massa en compte- s'han de formar en les arts socials, científiques i polítiques fins a la quarantena. Només llavors, amb una professió, familia -si se'n vol- i templança s'han de començar a dedicar a la cosa pública.
I si us plau, recordeu que la il·lusió, la honestedat, i la frescor no són patrimoni d'una edat, sinó del caràcter de les persones.