dimarts, 17 de novembre del 2009

Es mira però no es toca

0 comentaris
Quan érem petits, la mare -sobretot- ens indicava amb aquestes paraules una norma de conducta i respecte envers el patrimoni de diferents indrets que no eren casa nostra. L'aparador de la botiga, la casa dels amics o el museu, no podien ser víctimes dels capricis maldestres d'uns xiquets a mig pujar.
Avui, aquest respecte pels bens aliens deu ser un valor a la baixa. Superant l'argumentari basat en les identitats municipals, argüeixo una sola i única motivació, aferrisada i sòlida, per defensar el nom de l'Aeroport de Reus com a infraestructura aeroportuària del Camp: El pes econòmic, demogràfic, social i cultural de Reus al territori és el mateix que el de Tarragona. Els nostres veïns no poden menystenir-nos tot reclamant el que no és seu, com si Reus (107.770 hab.) estigués al nivell d'Algüaire (3.129 hab. respete Lleida, 131.731 hab.), o al de Vilobí d'Onyar (2.862 hab. respecte Girona, 94.484 hab.). Tarragona (132.664 hab.) i el seu alcalde, haurien de tenir prou cura en ventilar els fums de capital provincial, en un estirabot que sembla més una excusa per trobar el lideratge perdut a cop de denominació. Si es vol exercir el lideratge del territori, el camí és retrobar les sinèrgies amb els municipis grans, mitjans i petits, tot mancomunant -quan sigui necessari- serveis i gestions per assolir objectius territorials conjunts. Les potencialitats del nostre territori no recauen en l'estretor d'una capital, es sostenen en la pluralitat i la diversitat del Camp. No veure-ho, és viure ancorat en el passat d'allò que més d'un cop i més de dos s'ha guanyat per victòria de la força i no de la raó.
Des d'ERC de Reus, lluny de mantenir un fals estoïcisme territorial, volem encoratjar l'alcalde Ballesteros a un exercici d'imaginació més profund i reflexiu, i que es deixi d'opes denominatives. Que això de l'aeroport de Reus, es mira però no es toca.

dilluns, 16 de novembre del 2009

dilluns, 9 de novembre del 2009

Cruyff : viu i treballa a Catalunya

0 comentaris
Tenim nou seleccionador nacional. Considerat per la FIFA un dels quatre millor jugadors de futbol del segle XX, juntament a Pelé, Diego Armando Maradona i Alfredo Di Stéfano, i el millor jugador europeu de tots els temps (extret de la Viquipèdia).
Però a mi, el primer que em ve al cap amb el Johann Cruyff no és ni tan sols el Dream Team ni les lligues que es van arribar a guanyar de cop. És el Cruyff dels cromos del meu primer àlbum de futbolistes. És el Cruyff que tots voliem ser a l'hora del pati.
Centrar el debat en si parla català o no és caure en el parany que aquest país es construirà a base de cultura i només cultura. En Johann no parla català. Però va inscriure al registre civil un dels primers Jordis del país -sinó el primer- i aquest sí que parla català. I ha fet de Catalunya la seva terra. No anem tan farts per fer un lleig a tot plegat.
No m'amoïna que el seleccionador nacional de Catalunya parli català. M'il·lusiona molt més que el seu nom sigui el pretext per col·locar la selecció catalana entre la resta de seleccions mundials.

divendres, 6 de novembre del 2009

Passant consulta a Reus

0 comentaris
[Publicat diumenge, 8 de novembre a El Punt.]
Confio plenament que aquest país nostre assolirà la independència tard o d’hora. No sé quan. Però ho farà perquè no té altra sortida si vol continuar sent. I començo així aquest article per a deixar ben clar com penso. Sense ambigüitats, ni eufemismes.
Vivim uns moments on la ciutadania ha posat en guaret la confiança en els polítics, però també i en diferent mesura en altres col·lectius públics i privats, arribant a crear una certa crisi de confiança que s’ha de sumar a l’altra crisi que patim de fa massa temps ja.
Així, el ple municipal de divendres passat constitueix un diagnòstic de primer ordre per avaluar la salut política del consistori, però també de determinades formes d’associació. Un ple presidit, com tots, per l’alcalde de la ciutat. Amb les atribucions que, conseqüentment, li pertoquen. I amb la potestat d’acabar tractant el tema de les consultes populars per la independència com si fos un boutade pròpia d’una pista de circ.
I no es tracta d’un atac de rauxa pel resultat de les fins a tres votacions que es van arribar a produir sobre, més o menys, el mateix assumpte. L’aritmètica és la que és i la suma del PSC amb el PP ja era justa i suficient per tombar totes les propostes que vinguin i convinguin. I en aquest punt em pregunto per aquest rol d’amant de cap de setmana que el PP de Reus adopta dia si, dia també. Amb una frivolitat que espanta. Perquè a mi, que em recordin el 18 de juliol, com va fer el Sr. López-Mallol en el ple, francament m’espanta.
És desengany, més que rauxa. Sobretot és desengany. Perquè tots els ajuntaments que han portat el tema de les consultes per la independència a debat municipal, l’han tractat amb el respecte que es mereix qualsevol dels possibles futurs polítics de Catalunya que defensem els diversos partits. Però en cap cas s’ha permès fer del debat polític un concurs d’idearis. Amb els subterfugis d’uns i l’oportunisme d’altres.
És desengany perquè la pedagogia que es perseguia ha quedat en opacitat. I si alguna cosa necessitem tots plegats és transparència. A tots els nivells. Transparència en la gestió, però també en les idees que es defensen. Transparència en la planificació, però també en els objectius d’aquesta. Transparència, fins i tot, en els lideratges. Perquè no tot ho fa la vara d’alcalde. Transparència en definitiva, per anar de cara tots plegats. D’una vegada per totes.
Divendres només es tractava de ser coherents amb la ideologia que es defensa, amb les sigles del partit i amb els electors i votar un sol cop la mateixa pregunta que s’ha fet a tot arreu: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea? I s’ha votat Si, No o En blanc. Vet aquí que simple.
En canvi, l’únic que vaig aconseguir entreveure és que més d’un gasta política de dues o tres talles de més. Deu ser deshidratació. Ja ho diuen que els oasis, més que acabar-se, s’assequen.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Passant consulta al país

0 comentaris
Divendres presentem al ple municipal la moció de suport a les consultes populars per la independència. Fa més d'un mes que treballem per obtenir el màxim suport possible i que la moció prosperi. Llavors, la feina quedarà per a la societat civil. I aquest fet no significa, ja ho avanço, que els partits polítics que ens declarem ideològicament independentistes en restem al marge, sinó que és la nostra intenció acompanyar i participar en el procés de disseny i desenvolupament d'una consulta sobiranista a Reus, sense protagonismes ni anonimats. Hem de ser conscients que una consulta a Reus representa un volum de feina que amplifica exponencialment la d'Arenys de Munt. A Reus hi ha un cens d'electors majors de 16 anys (edat mínima a la consulta d'Arenys) de 84.143 persones. Aquest fet per si sol, i comptant una participació del 40%, implica que hem de treballar per assolir que 33.658 persones dipositin el seu vot a les urnes, que no poden baixar de 45. Que necessitem espai o espais -la ciutat és gran- per acollir aquesta afluència de votants durant una jornada electoral de 12 hores i un sistema informàtic senzill però eficaç que no permeti el frau. És feina, sí. Molta feina, segur. Necessitem sumar molts esforços i voluntats, també. Amb un únic objectiu: que el poble voti si vol Que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Posem Reus al mapa independentista?