divendres, 6 de març de 2009

Coses de dones, coses d'homes

1 comentaris
Avesat com estic al càlcul i al mètode científic -qüestió de feina i personalitat- penso que la qüestió pendent de resolució entre dones i homes és sobretot d'equivalència personal. Més enllà del gènere hi ha els valors personals, influenciats per l'educació i la cultura, però que són sobretot inherents al caràcter i tarannà de cadascú.
Plantejar la solució des de l'equivalència personal permet establir un marc on la feina d'una dona i la d'un home tenen el mateix valor i per tant, mereixen el mateix salari; on l'agressió a una dona o l'agressió a un home és un atemptat a la raó i la llibertat personal, on l'accés a llocs de responsabilitat s'atorga precisament per aquests valors personals, on la cura dels fills recau en els dos progenitors perquè després del part i el primer període d'alletament (o abans i tot) els condicionants anatòmics són els mateixos -dues mans i un cap-, on les tasques domèstiques es poden cenyir també al mateix raonament que amb els fills.
Encara avui, la societat dóna més valor a segons quines accions masculines front les mateixes accions femenines. Són rèmores culturals i la cultura és dinàmica, flexible, modelable.
El fet diferencial biològic suposa un 2% (1 cromosoma de 46 és diferent entre la dona i l'home, i encara caldria determinar quin és el nombre de gens responsable de les diferències anatòmiques i funcionals entre el cos masculí i femení). Amb aquest percentatge, m'inclino a pensar que la diferència és un valor personal més, sense ser el més destacat.
Plantejar la qüestió dona-home o home-dona, com vulgueu, en base a la diferència és atorgar unes característiques inherents a la feminitat i unes altres a la masculinitat, que ni uns ni les altres podrem superar mai, evidentment. És donar sentit a les coses de dones o a les coses d'homes que tantes vegades hem sentit com excusa d'incomprenssió mútua.
És tan senzill o tan complicat com donar la mateixa vàlua a les actituds, a les accions, a les idees de tots plegats, és qüestió d'humanitzar-nos -com ens repeteix l'Eudald Carbonell- i la base és a la cultura i a l'educació.

diumenge, 1 de març de 2009

Hòstia, Pepe

0 comentaris
No em diguis que el puto càncer també ens deixa sense tu. Que ja en sou masses, coi! Que no pot ser bo trobar a faltar tanta gent de cop. Que ja són massa nusos a la gola i massa penyores que no us podrem tornar, hòstia! I que et consti que renego perquè vull, perquè no vull ser políticament correcte i els renecs també surten al DIEC.
Que ja et veig trucant a les portes del cel, o com en diguin d'aquest lloc on aneu les persones que deixeu empremta...
Spom, spom, spom!
Nyiiiiiieeeeec (que les portes velles sempre grinyolen)!
I Sant Pere que et veu, i sorprés exclama:
- Caguendiós, Pepe! Tu por aquí. Si no t'esperavem. ¿Te has perdido o qué?
- Home, pues un poco perdido si que estoy, ya que lo preguntas. Que yo tenia una feina del copon. Tot el dia xerra que xerraràs, tu. I a més, me pagaban. I ara m'he quedat sense escenari, sense públic i sense poder cagar-me en el que em surti dels pebrots (aquells que se'm van inflar com a flotadors un dia que em va picar una avispa, no veas).
- Home, nen! Això ho podem arreglar.
- Si? Pues no sabes que alegria me das! Estaba un poco amoinat, Pere. Et puc dir Pere, no? És que això de Sant crea distància, tu.
- I tant! Cap problema Pepe... Ep! La porta, que me la deixo oberta!
- Ja la tanco jo. Nyiiiiiiiiiiiiec, sblam!