Avesat com estic al càlcul i al mètode científic -qüestió de feina i personalitat- penso que la qüestió pendent de resolució entre dones i homes és sobretot d'equivalència personal. Més enllà del gènere hi ha els valors personals, influenciats per l'educació i la cultura, però que són sobretot inherents al caràcter i tarannà de cadascú.
Plantejar la solució des de l'equivalència personal permet establir un marc on la feina d'una dona i la d'un home tenen el mateix valor i per tant, mereixen el mateix salari; on l'agressió a una dona o l'agressió a un home és un atemptat a la raó i la llibertat personal, on l'accés a llocs de responsabilitat s'atorga precisament per aquests valors personals, on la cura dels fills recau en els dos progenitors perquè després del part i el primer període d'alletament (o abans i tot) els condicionants anatòmics són els mateixos -dues mans i un cap-, on les tasques domèstiques es poden cenyir també al mateix raonament que amb els fills.
Encara avui, la societat dóna més valor a segons quines accions masculines front les mateixes accions femenines. Són rèmores culturals i la cultura és dinàmica, flexible, modelable.
El fet diferencial biològic suposa un 2% (1 cromosoma de 46 és diferent entre la dona i l'home, i encara caldria determinar quin és el nombre de gens responsable de les diferències anatòmiques i funcionals entre el cos masculí i femení). Amb aquest percentatge, m'inclino a pensar que la diferència és un valor personal més, sense ser el més destacat.
Plantejar la qüestió dona-home o home-dona, com vulgueu, en base a la diferència és atorgar unes característiques inherents a la feminitat i unes altres a la masculinitat, que ni uns ni les altres podrem superar mai, evidentment. És donar sentit a les coses de dones o a les coses d'homes que tantes vegades hem sentit com excusa d'incomprenssió mútua.
És tan senzill o tan complicat com donar la mateixa vàlua a les actituds, a les accions, a les idees de tots plegats, és qüestió d'humanitzar-nos -com ens repeteix l'Eudald Carbonell- i la base és a la cultura i a l'educació.
Plantejar la solució des de l'equivalència personal permet establir un marc on la feina d'una dona i la d'un home tenen el mateix valor i per tant, mereixen el mateix salari; on l'agressió a una dona o l'agressió a un home és un atemptat a la raó i la llibertat personal, on l'accés a llocs de responsabilitat s'atorga precisament per aquests valors personals, on la cura dels fills recau en els dos progenitors perquè després del part i el primer període d'alletament (o abans i tot) els condicionants anatòmics són els mateixos -dues mans i un cap-, on les tasques domèstiques es poden cenyir també al mateix raonament que amb els fills.
Encara avui, la societat dóna més valor a segons quines accions masculines front les mateixes accions femenines. Són rèmores culturals i la cultura és dinàmica, flexible, modelable.
El fet diferencial biològic suposa un 2% (1 cromosoma de 46 és diferent entre la dona i l'home, i encara caldria determinar quin és el nombre de gens responsable de les diferències anatòmiques i funcionals entre el cos masculí i femení). Amb aquest percentatge, m'inclino a pensar que la diferència és un valor personal més, sense ser el més destacat.
Plantejar la qüestió dona-home o home-dona, com vulgueu, en base a la diferència és atorgar unes característiques inherents a la feminitat i unes altres a la masculinitat, que ni uns ni les altres podrem superar mai, evidentment. És donar sentit a les coses de dones o a les coses d'homes que tantes vegades hem sentit com excusa d'incomprenssió mútua.
És tan senzill o tan complicat com donar la mateixa vàlua a les actituds, a les accions, a les idees de tots plegats, és qüestió d'humanitzar-nos -com ens repeteix l'Eudald Carbonell- i la base és a la cultura i a l'educació.