Ensopegar amb un elefant

L'absurditat dels esdeveniments protagonitzats per la monarquia espanyola en la darrera setmana només és equiparable a la barra que han demostrat a l'hora d'aprofitar-se de l'erari públic. Gràcies a això, qualsevol apologia de la república com a sistema de govern es sosté sense esforç.

Amb tot, com a catalans ens convé recordar que la república que va sortir viva del sarau del 14 d'abril de 1931, no va ser l'efímera República Catalana proclamada cuita-corrents per Francesc Macià, si no la República d'Espanya de Manuel Azaña. Una lliçó que semblen haver oblidat aquells que confonen el possible adveniment de la tercera república amb majors cotes de comprensió espanyola envers els “nacionalismes perifèrics”. Per què, si no, rotatius com l'ABC o El Mundo, estarien fent campanya per l'abdicació joancarlista? Per donar resposta a Catalunya en les seves demandes econòmiques i identitàries?

El context actual, a més, és molt coincident amb el dels anys 30 del segle passat: una crisi demolidora, el desprestigi de la institució monàrquica i un augment creixent del descontentament dels catalans pel maltracte impositiu i identitari a que som sotmesos. Tanmateix, la proclamació republicana no va ser el desllorigador de tots aquests greuges, i només va servir per posposar-los en pro de valors tan desgastats com el bé de l'estat o la pau que al final tampoc va ser. Per resumir-ho planerament, tot parafrasejant Pla: “El que més s'assembla a un espanyol monàrquic, és un espanyol republicà”.

Acabi com acabi el serial dels Borbons, que el llegir no ens faci perdre l'escriure. És a dir, els nostres objectius nacionals pel dret a decidir el nostre futur com a poble, la seva reivindicació, i la seva execució final en forma de plebiscit, no han de quedar ajornats, descuidats, ni subjugats a cap altre interès que no sigui el del nostre país. El rei d'Espanya és un problema dels espanyols, i nosaltres, el que volem és deixar de ser-ho. No fos cas que tornéssim a ensopegar de nou amb el mateix elefant.

Article publicat a Reusdigital.cat el 17 d'abril de 2012

Amb la sort no s'hi juga

Diuen que una vegada van convidar la Mare Teresa de Calcuta a una manifestació contra la guerra. Ella va rebutjar assistir-hi tot dient: “Quan facin alguna cosa a favor de em poden avisar”. Així doncs, l'article que enceto és sobretot una reflexió al voltant del sorteig de Nadal de la Loteria Nacional, però en cap cas pretén anar en contra de res ni ningú.

Sempre m'ha semblat que això de jugar a la loteria era com deixar un bitllet de 20€ en un banc del parc i esperar trobar-lo l'endemà al matí. O com va dir Einstein: “L'atzar no existeix. Déu no juga als daus”.

Així doncs, en el proper sorteig del 22 de desembre, la probabilitat matemàtica que toqui la grossa a aquelles persones que han comprat participacions és de 1 entre 100.000 per cada número jugat (enguany s'ha ampliat el volum de números) o si ho prefereixen, del 0,001%. Que els hi tornin els diners, té una probabilitat del 10%. La “pedrea” tampoc és que tingui massa més opcions: 1 entre 48 (2,0871%), com intentar encertar una carta de la baralla espanyola. En general, podem obtenir algun dels 13.334 diferents premis en joc. Això ens situa, en el millor dels casos, en una probabilitat del 13'3% d'obtenir premi, per petit que sigui.

Per fer-se al càrrec de les poques possibilitats de recuperació de la “inversió” pensin que la probabilitat d'encertar el nombre en tirar un dau és del 16,6%, de guanyar al pedra-paper-tisora o de trobar la boleta en una parada de trilers (si no fan trampes) és del 33,3%, i en tirar una moneda és del 50%.

Es preguntaran també, per la fama d'algunes administracions que “sempre” acaben repartint algun premi gros. La resposta és senzilla: com més números venen, major probabilitat d'aconseguir premi. En altres paraules, es confon la probabilitat del client, amb la del venedor. El client juga a un o uns pocs números. El venedor n'ha despatxat centenars. La Bruixa de Sort, per exemple, va vendre el 16% de tots els números d'Espanya l'any 2010.

El que no els puc negar és que es tracta d'una tradició. La Loteria Nacional va arribar a Espanya el 10 de desembre de 1763, de la mà del rei Carles III, que importava un costum de Nàpols. Es va modernitzar al 1811, com “un medio de aumentar los ingresos del erario público sin quebranto de los contribuyentes”. El primer sorteig extraordinari de Nadal es va celebrar a Cadis, el 18 de desembre de 1812. D'aquesta forma la Sociedad Mercantil de Loterias y Apuestas va guanyar 2.572,6 M€ nets el 2010 i preveu un benefici de 2.692,9 M€ per aquest 2011. Vaja, com un impost més. Però un impost tradicional, això si! De fet, els catalans fa gairebé tres-cents anys que tradicionalment paguem molt més a l'estat espanyol del que rebem en inversions per part seva. L'any passat van ser més de 20.000 M€.

No seria coherent ara, desitjar-los “que la sort els acompanyi”, tot parafrasejant una de les millors cites de cine que mai s'han escrit, però sempre ens quedarà el consol d'estar contribuint al sosteniment de la tresoreria d'un estat solidari i equànime, oi?

Que tinguin un bon Nadal!

Article publicat a Reusdigital.cat el 19 de desembre

Sense senyal

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió
(trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant vint-i-quatre hores aquest blog, com VilaWeb no emetrà perquè tots compartim amb els valencians la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

(Text adaptat de Vilaweb)

El burca constitucional

La Diada Nacional de l’onze de setembre és sempre un bon moment per fer balanç tot just iniciat el curs polític. L’actualitat ens fa estar pendents de la solució final que els guardians de la fe constitucional poden donar a un migrat Estatut d’autonomia, mentre contemplem com un advocat falangista representa l’estat espanyol al jutjat que ha d’intentar aturar la veu del poble a Arenys del Munt.

Fins avui, a la proa del trencagels nacional hi ha Esquerra Republicana de Catalunya que, més enllà de les crítiques ràpides per a consum immediat ha portat al debat polític diferents aspectes que tan sols fa sis anys defensava en solitari: l’autodeterminació i el dret a decidir, el concert econòmic previ a la sobirania, la llei de consultes o la nova distribució territorial en vegueries en són alguns exemples. A estribord, alguns militants destacats de Convergència comencen a sortir de l’armari arrossegats per la consulta de la vila del Maresme. A babord, a les files del socialisme i el post-comunisme se’ls enderroca el federalisme i l’internacionalisme amb què havien bastit la confusió identitària.
El vaixell ja ha salpat de port. No podem continuar en un estat que ens obliga a cobrir-nos la identitat, orgullosament dolgut quan no indignat del nostre voler ser exhibint uns textos que interpreta segons el clima i que anomena sagrats.

La Copa del poble, la vergonya del rei

Doncs si. Que li fumin pel broc gros. Aquest individu té la mateixa legitimitat que qui el va nomenar successor. Per això la competició va passar d'anomenar-se Copa de S.E. El Generalísimo per passar a ser la Copa del Rey.

Espanya sota la taula

Encara anem com anem, company. Si no són capaços d'assumir la responsabilitat de la seva pròpia història -que hem hagut de compartir a la força- és per aquesta incapacitat innata, genètica, impresa en el caràcter dels governants espanyols de totes les èpoques, siguin del tarannà polític que siguin, de no reconèixer mai, mai que s'han equivocat. La història demostra que davant l'error sempre practiquen la fugida endavant. Avui encara saben que hi ha gent que, si pogués, et tornaria a afusellar.

Llión llibre

Deia una màxima castellano-messetària que "el nacionalismo se cura viajando". Estalviant-me dues mil paraules, i afegint el suport fotogràfic al meu bloc, us adjunto dues fotografies d'aquest agost passat. Això d'Espanya-Castella es veu que no triomfa. La primera és del parc natural dels Picos de Europa. L'altra és de Riaño, aquell poble que fa uns anys va quedar sota les aigües del pantà del mateix nom i ara -nou de trinca- intenta recuperar la seva ànima.

Condemnats

L'angúnia que em provoca l'assassinat d'un ciutadà que defensava les seves idees polítiques mitjançant eines democràtiques no em fa oblidar cap de les fotografies d'aquesta legislatura: la declaració de treva d'ETA, l'atemptat de la T4, les manifestacions de l'AVT, l'ús partidista de les víctimes en el discurs polític, l'ús vil també, en els cara a cara televisats -dir-ne debats seria un elogi- entre els candidats d'ambdós partits majoritaris a la cambra baixa.
Aquest assassinat és del tot condemnable, sí. Però també ens condemna quatre anys més a la democràcia de baixa qualitat, on la política no es fa amb vocació de servei a la ciutadania, sinó per seguir dibuixant el perfil difús d'un estat aluminòsic.
No sé si sóc jo, però en la declaració de Mariano Rajoy hi trobo elements que em segueixen fent pensar en que l'Isaias Carrasco serà una víctima més a utilitzar en l'escaquer polític espanyol i això em fa la mateixa angúnia.

5000 milions de raons

En algun moment del futur, més o menys llunyà, els partits polítics catalans ens haurem de proposar una plantada contundent i no presentar-nos als comicis estatals. El rumb que està agafant la precampanya electoral, amb les pseudosubvencions al vot d'en Zapatero o el cinisme d'en Pizarro per citar dos exemples recents, convida a l'afartament i la desmobilització. Aquesta però, és un luxe que ara, com a poble no ens podem permetre.
Mentre tinguem en guaret la resolució dels afers relatius a ferrocarrils, aeroports, autovies i autopistes, és a dir, tot allò que ens permet desplaçar persones i mercaderies de dins cap a fora i de fora cap a dins, i una senzilla però dràstica decissió presa des de Madrid pugui condicionar el nostre desenvolupament en l'economia global, els representants polítics al Congreso i al Senado tenen la responsabilitat de collar l'executiu espanyol per tal que es resolguin satisfactòriament aquests elements vertebradors de qualsevol territori.
Amb la proposta electoral d'inversió en 150 quilòmetres de noves vies a l'entorn de Madrid, en Zapatero ens ha donat 5000 milions de raons per no deixar-lo deslligat ni de mans ni de peus mentre els serveis públics del nostre país no rebin un tractament molt més racional que l'actual.

Combustió amb mil paraules

La teva imatge, Juan Carlos de Borbón y Borbón, rei de les espanyes castisses i sobiranes, socarrimada amb mil paraules.
Per trobar combustible em cal la Constitución, que et fa Jefe del estado y símbolo de su unidad y permanencia, i que et proveeix d’una persona inviolable y no sujeta a responsabilidad. Ets per tant, irresponsable.
El Rey recibe de los presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. I enguany ja tens assegurats els 8’66 milions d’euros. Per tenir cura dels teus, però sobretot de les teves. De la teva Bàrbara i de la teva Marta. I que la Sofia de tots es pugui mantenir l’estança a Londres per no veure’t en acció amb l’únic testicle que et queda, el de la dreta, clar.
Encara que, tot s’ha de dir, a tu el que et va és l’esquerra, la socialista i la comunista, que viuen i et deixen viure, que es tapen i et tapen els Marios Conde i els Javiers de la Rosa. Si fins i tot, aquesta esquerra servil t’ha permès destapar una vena d’actor: fue la actuación del Monarca la que salvó la Constitución y la democracia en la noche del 23 de febrero de 1981, cuando los demás poderes Constitucionales estaban secuestrados en el Parlamento por una intentona golpista. Sí, el cop va ser teu. Tot un cop d’efecte per fer-te més necessari que mai.
Per jurar los Principios del Movimiento i ser fill de Juan, que era fill d’Alfonso, que alhora era fill d’un altre Alfonso, al 1969 vas ser designado sucesor a la Jefatura del Estado. Vaja, que ets on ets per ser un grandíssim fill de...
I ara calem foc a la teva efígie cent vegades fotocopiada, i l’Audiencia nacional que no escolta però vigila ja ens té a tots filats, informats i informadors, tots uniformats sota la teva majestat que ostenta el mando supremo de las Fuerzas Armadas. Sí, sí. Precisament aquelles que constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
Doncs sembla que se’t gira feina: davant les vel·leïtats de bascos i catalans, hauries de guanyar-te el jornal i abanderar els teus exèrcits perquè no s’esberli la integritat del teu regne, però això ja seria passar de les paraules als fets. Del combustible a la ignició. De la figura a l’actor. Però tu només ets un símbol, la representació inanimada d’una cosa que més que romperse, se quema.