Aquesta etapa es fonamentava en tres pilars: el sistema de partits emergit del postfranquisme, la restauració de la monarquia borbònica i un cert marge d’autonomia política per a les regions espanyoles amb vestigis de «nacionalitat històrica». A hores d’ara, aquestes columnes s’han ensorrat, clivellades per un defecte de construcció inherent al propi canvi: l’obligació imperiosa de fer tabula rasa, és a dir, un «aquí no ha passat res», que no va permetre resoldre les injustícies i desequilibris que quaranta anys de dictadura van consolidar militarment.
Així, el sistema de partits va néixer presoner d’aquests principis, que van penetrar en els hàbits polítics de tota una generació, fent que la democràcia interna es subjugués també a la cerca de consensos forçats, a la marginació de les veus crítiques i a la sobrevaloració del concepte d’unitat enfront al d’unió de forces. Una part d’aquests polítics, tant d’esquerres com de dretes, van adoptar principis d’acció propis del sistema precedent, de vegades amb actituds irregulars que s’han acabat traduint en nepotisme, caciquisme i afany de lucre per sobre de les retribucions estipulades a la cosa política. Fets que s’han tolerat per por que l’alteració d’aquesta estructura partitocràtica repercutís en detriment de la pròpia democràcia que es volia preservar. Òbviament, han estat aquestes formes de procedir les que han acabat desprestigiant la política i la dels polítics per extensió.
El segon fonament d’aquesta etapa s’ha corcat per la pròpia naturalesa antidemocràtica i asocial de la monarquia, tan il·legítima que mai no s’ha sotmès a sufragi. No m’estendré en la situació d’escassa credibilitat actual de l’espanyola. Però cal parar compte en una successió —que es pretén més aviat que tard— encarnada pel que ha de regnar amb el nom de Felip VI, amb profusió de proclames de renovació quan, amb independència de qui n’ostenti la representació, la monarquia espanyola continua essent una institució hereva d’una rebel·lió militar contra la democràcia, que va derivar en una cruenta guerra civil i que va desembocar en una dictadura.
I el darrer ensorrament ha estat la via autonomista —emblema de la transició—, que està patint un procés accelerat de desballestament que ha empès bascos i catalans, per camins diferents, a la recerca d’una via d’existència més enllà de l’estat espanyol. L’estat de les autonomies ja va morir amb el cop d’estat del 23-F i la posterior LOAPA que, a més, va consolidar un sistema d’espoli econòmic reiterat i compulsiu sobre el teixit productiu dels Països Catalans. El que està succeint ara n’és la conseqüència tardana, i precisament el temps transcorregut invalida qualsevol altra solució que no passi per la independència política.
La transició només va reeixir en allò per al qual va ser dissenyada: per a l’oblit, per evitar passar comptes amb la classe dirigent i econòmica que havia donat suport al franquisme. I prou. Així, qualsevol elogi d’aquesta és, a dia d’avui, un exercici de cinisme o directament de mala fe.
Article publicat a DelCamp.cat el dilluns, 25 de febrer de 2013
