divendres, 6 d’agost del 2010

L'any que vam ser menys humans

0 comentaris
Alguna cosa més es va aturar a un quart de nou del matí d'aquell 6 d'agost de 1945. Any rera any recordo ambdues dates, el 6 i el 9 d'agost de 1945: aniversaris de l'aniquil·lació d'Hiroshima i Nagasaki, amb les primeres bombes atòmiques de la història de la humanitat. L'accés a la informació facilita coneixe'n la història de primera mà. Feu-hi un cop d'ull. El propers 6 i 9 d'agost recordarem de nou.

Ground Zero 1945: Pictures by Atomic Bomb Survivors

Dibuixos dels nens que van sobreviure a l'explosió.

Children of the Atomic Bomb

El projecte del Dr. James Yamazaki

Hiroshima, el horror que nunca nos quisieron enseñar
Article al blog fogonazos.es, a càrrec del periodista Antonio Martínez Ron

divendres, 18 de juny del 2010

A cara descoberta

0 comentaris
La nostra cultura, mediterrània sobretot, bastida sobre factors geogràfics, econòmics, climàtics i antropològics, estableix relacions de veïnatge amb els conciutadans a partir de la seva identificació facial. No debades, la festa de la transgressió social per excel·lència -el carnaval- es configura a través de la ocultació de la cara.
A partir d'aquestes premisses, es pot arribar a entendre el debat sobre l'ús de qualsevol vestimenta o indumentària que oculti el rostre d'un ciutadà. Cal recordar però, que la legislació vigent ja ens obliga a estar permanentment documentats amb el DNI, i a mostrar el rostre davant qualsevol agent dels cossos de seguretat.
Així, quan aquest debat es focalitza en l'ús concret del burka o el niqab, amb el pretext de parlar sobre la immigració, o fent una apel·lació a la defensa dels drets de la dona, correm el risc d'esdevenir pertorbadors, malmetre la ingent tasca de cohesió que s'ha fet i es fa, per exemple, des de les escoles o els centres de salut, i complicar encara més la situació d'aquelles dones que suposadament intentem protegir.
Estem d'acord en que les polítiques sobre immigració s'han d'abordar des dels drets -i sobretot, els deures!- que comporta ésser ciutadà d'aquest país. La responsabilitat política rau també en no fer ús de la calculadora electoral cada cop que els partits de la dreta parlamentària perceben l'alè xenòfob de determinades plataformes que s'albiren en l'horitzó del 2011.
Si el que es vol és un debat seriós i responsable sobre les polítiques d'immigració cal que anem tots plegats a cara descoberta, sense subterfugis. Si el que es persegueix, en canvi, és l'estigmatització de col·lectius, és urgent treure-li el vel a la xenofòbia i la demagògia, que ens aboquen a la irresponsabilitat.
Article publicat al Diari Més el 18 de juny

dilluns, 10 de maig del 2010

A punt local

0 comentaris
Cal Massó. Dimecres 5 a les 8 del vespre. Presentació de la nova web de Punt 6 Ràdio. Saludo a col·laboradors, companys de cent tertúlies, exalumnes en pràctiques, picapedrers de la ràdio i la comunicació local. M'assec amb en Gerard -excompany de feina i conductor del Toc de Queda-. L'acte molt mesurat: en el temps i en el format. La nova web: precisa, intuitiva i útil, com han de ser les webs, sinó és que persegueixen finalitats més vanitoses. De fet, la pròpia Punt 6 Ràdio s'ajusta a aquestos mateixos adjectius. És una emissora ambiciosa, feta i portada endavant amb mesura i coneixement del món comunicatiu local. Amb una programació molt diversa i alhora precisa en els continguts. Conduïda amb altes dosis de vocació periodística. Ocupant el lloc que altres han renunciat a ocupar des de fa molt de temps, i fent-se el referent de la radiofonia local. Això és Punt 6 Ràdio: l'emissora de Reus. I punt.

dissabte, 24 d’abril del 2010

L'abstencionista accidental

0 comentaris
La realització de les consultes sobre la independència de Catalunya, com la que celebrarem a Reus aquest diumenge, és la mostra més fefaent de la maduresa de l'independentisme al nostre país. Prova d'això n'és l'absoluta transversalitat en la implicació de pensadors, artistes, periodistes, empresaris o esportistes, per citar-ne alguns. En aquests moments l’opció independentista ha deixat de ser utòpica, per passar a ser plausible.

Per tant, més enllà del que digui el TC, queda certificat que l'autonomisme, com a forma de relació entre Catalunya i Espanya, ha entrat en via morta. La Constitució espanyola com a conjunt de normes amb els quals s'ha escrit l'Espanya post-dictatorial no admet que ens definim com a nació, que parlem la llengua que parlem i trenca tota coherència democràtica quan subjuga la voluntat de la ciutadania de Catalunya que és qui, en darrera instància, va ratificar l'Estatut de Catalunya.

La situació doncs, revela que aquest autonomisme apedaçat és el màxim nivell d'autogovern al que ens deixen aspirar. Així, CiU no pot continuar defugint el debat sobre el futur del país més enllà de quatre anys vista. Revela també que són impossibles altres opcions com el federalisme o l'estat confederal -que són políticament molt més ambicioses que l'autonomisme-, com encara persegueix insistentment el PSC. I finalment, evidencia a ICV que només hi pot haver una pregunta (la del 25-A) perquè l'estat ja ha donat resposta a les altres.

Algunes persones i alguns representants polítics podran tenir una actitud abstencionista aquest diumenge. Altres, fins i tot, en faran bandera. El que no admet ja cap inhibició és el futur del país. És hora de donar respostes.

Article publicat al Delcamp.cat el 22 d'abril

dijous, 1 d’abril del 2010

Eleccions, el contracte ciutadà

0 comentaris
A les portes d'un nou cicle electoral, és ben evident que la política i els polítics pateixen descrèdit, més enllà de les sigles i els logotips. Aquest descrèdit -desafecció, és l'eufemisme que s'empra- es basa en la desconfiança, de la mateixa forma que l'acte de votar es basa en la confiança. Amb tot, només cal revisar la història per observar que la política -i les seves versions i perversions- ha estat sempre la mateixa des de les primeres civilitzacions i fins ara. Avui, diuen que els polítics troben solucions a problemes que la gent no té, i no tenen solucions als problemes en què la gent es troba. Doncs comencem per aquí.
En aquest context, les noves tecnologies obren més i millors canals de comunicació, transparència i participació real -bidireccional i vinculant-. Però la política 2.0, com les versions del software informàtic, parteix d'una base: en aquest cas la política 1.0. I aquesta es configura sobre unes eines totalment reals: escoltar, no prometre res que no es pugui complir, començar pels problemes més immediats i urgents, amb solucions d'execució ràpida; pensar en els grans projectes de ciutat sense vendre'ls com les solucions dels petits problemes d'avui, si no com a reptes col·lectius. I sobretot, promoure l'acte de votar com a eina principal d'acció ciutadana. Si un miler de voluntaris, organitzats en plataforma, poden organitzar i executar una consulta pel proper 25 d'abril a Reus, què no podrà fer una màquina plenament operativa com un ajuntament?
És hora de preguntar als ciutadans pels temes de ciutat. Sense eufemismes participatius. La nostra societat ha de ser consultada per les reformes urbanístiques, els plans de desenvolupament econòmic, els models de transport i sostenibilitat mediambiental, per l'accionariat de les empreses sostingudes amb fons públics, i un llarg etcètera. El vot és el contracte ciutadà que ens fa corresponsables del nostre present, i ens permet il·lusionar-nos pel futur.
Article publicat a Reus Digital i el Diari Mes Reus, l'1 d'abril.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Posar la mà al foc

0 comentaris
En aquell succedani del servei militar obligatori que en van dir Prestació Social Substitutòria (PSS), vaig anar a parar a la Creu Roja de Reus. M'hi vaig estar tretze mesos. No puc dir que hi perdés el temps. Sempre he pensat que cal aprofitar els aspectes més positius d'allò que ens ve determinat. Hi vaig fer bons amics i també, penso, un bon servei. Fins el punt que tinc dubtes sobre la conveniència d'alguna forma de servei social a la comunitat obligatori.
Una de les persones amb les que vam compartir servei és en Ricard Expósito, de Reus. Bomber, i avui Cap dels GRAF de Tarragona i Terres de l'Ebre. Protagonista de la sessió de treball d'ahir a la comissió parlamentària sobre l'incendi d'Horta de Sant Joan, juntament amb els seus companys Juan Herrera, Cap dels GRAF de Barcelona; el cap dels GRAF dels Bombers de la Generalitat, Marc Castellnou; Moisès Galán, cap de guàrdia del suport des del centre de comandament de Bellaterra, i el guaita dels GRAF de Lleida, Andreu Caravaca. Protagonistes tots ells, perquè van fer allò que comunment se'n diu "llegir la cartilla" als representants polítics de la comissió. Això no implica que tots els allí presents s'ajustessin a les crítiques formulades, però que cadascú agafi la part del pastís que li pertoqui.
Sóc del parer que a Catalunya tenim uns cossos de seguretat i protecció molt professionals. I no entec ni concebo aquesta actitud permanent que tenim com a país de posar en dubte totes i cadascuna de les accions que duen a terme. Dubte que també traslladem a altres sectors dels serveis públics com la sanitat o l'educació. I aquest qüestionament en debilita la seva acció, i sotmet les decisions que aquests professionals han de prendre al "què diran".
Fer de polític no és fiscalitzar el sistema. Fer de polític és prendre decisions polítiques en base a consideracions tècniques, i si cal, millorar els mecanismes del propi sistema per depurar mancances i errors. Però sobretot, és donar la cara per la gent que se la juga, dia sí, dia també.
De'n Ricard me'n va quedar una bona amistat, moltes estones al volant fent trasllats o transportant valises pel dipòsit de sang de l'Hospital de Sant Joan; molts, molts acudits i el gust per les cançons de la Loreenna McKennitt. Dubto molt que cap dels representants polítics de la comissió s'hagi socarrimat mai les celles ni les pestanyes en l'extinció de cap incendi.. En canvi, posaria la mà al foc per la professionalitat, la lleialtat personal i la companyonia d'en Ricard i els seus col·legues, perquè sobretot els bombers tenen companys, que se la juguen amb ells i per ells, i els bons companys mai abandonen els seus.