dijous, 22 de novembre del 2007

Secundaris

1 comentaris
Les dades que reflexa l'estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu català poden omplir els titulars d'avui, però són evidències en el dia a dia dels mestres i professors. Evidències perquè des de l'implantació de la reforma educativa que definia els estudis de primària i secundària el curs 1996-97, hem anat constatant una pèrdua progressiva de qualitat en les condicions en què exercim la nostra tasca docent. Però anem a pams.
La llei definia -fins el curs passat- un sistema d'avaluació simplista a primària, reduït al "progresssa adequadament" o "necessita millorar". Aquest sistema, completat amb tot de frases de continguts assolits o no, no permet quantificar el nivell amb què s'arriba a un coneixement. Perquè ens entenguem: quan els nens aprenen les taules de multiplicar, un xiquet que se sap totes les taules i un altre que se sap fins la del 7, per exemple, tindran un P.A. Aquestes llacunes o buits en els aprenentatges queden enquistats en uns alumnes que, en arribar a l'ensenyament secundari obligatori, es troben amb un escenari on el seguiment tutelat del seu treball esdevé menys intens i, per tant, camp adobat per reduir el seu compromís amb els estudis que no els proporcionen resultats a curt termini.
Per una altra banda, no tots els pares s'impliquen en l'educació dels seus fills de la mateixa forma, fet que es tradueix, en els casos de menys implicació, en una manca de complementarietat i complicitat escola-família molt necessària en una etapa -dels 12 als 16 anys- on tenim una persona que està configurant els valors de l'etapa adulta a venir.
I queda el col·lectiu docent, clar. Sense voler caure en l'autoflagel·lació gratuïta, constato que una part -petita, però amb significació- dels mestres i professors en actiu que no m'atreveixo a quantificar estan mancats de vocació i m'atreviria a dir que d'aptitud docent. Aquesta petita proporció contribueix, amb les seves mancances, al desprestigi del col·lectiu sencer que sovint ha de portar endavant les classes amb una alta dosi d'inventiva per arribar a comunicar als seus alumnes una colla de continguts, procediments i actituds que no resulten gens atractius a uns adolescents més preocupats per la seva imatge personal i social que altra cosa.
Amb tot, no deixa de ser molt paradoxal que en el món altament informatitzat i informat en el què vivim la tasca d'ensenyant obtingui uns resultats tan pobres. Evidentment cal molta més inversió, cal endreçar les ràtios alumnes/aula, cal dotar de mètodes i mitjans nous la professió docent, però cal sobretot una bona dosi de voluntat col·lectiva per augmentar l'eficiència i eficàcia d'un sistema educatiu altament optimitzable.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Recordar Companys

0 comentaris
Per recordar-nos. Per saber-nos vius encara. Com a poble. Com a persones. Avui és un dia per mirar-nos als ulls, els nostres i els dels altres i començar a retrobar la complicitat dels que volen el mateix. Que no ets un màrtir si no un lluitador. Que el país necessita gent disposada a lluitar, no a immolar-se. I la lluita és per mi i per tu, pels teus i pels meus. Per tots.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Tallar la corda

0 comentaris

Quan el cap de setmana s’estira, com aquest que deixem enrere, les percepcions humanes es fan molt més nítides i es poden mirar amb ulls pausats.

Divendres estrany. No per festiu, si no per no laborable que no és ben bé el mateix. I ja em perdonareu, però de l’anecdòtica bandera no en farem categoria. Però, què va aportar Espanya a les Amèriques? Malalties, extermini i una llengua que con sangre entra. Què se’n va endur? L’or. I quan en van haver de marxar? Quan ja havien escurat tot el que es podia escurar i el poble n’estava tip. Símbols o fets?

Dissabte socialista. Si en Marx aixequés el cap! En lloc de socialitzar els béns, hem socialitzat el consum. Tenim cues per aparcar, cues per aconseguir el producte d’oferta, cues per dinar a la sueca, cues per pagar! La lluita de classes -ara sí- ha mort. Immigrats i nadius compartint passadissos, l’espai del catàleg, de taula o de pagament, units per la mateixa hipoteca i la voluntat de viure més còmodes.

Diumenge de passeig. Descobrint racons urbans que ja han estat colonitzats per xiquets i xiquetes, pares, gossos i pilotes que demoren les hores de tornar a les rutines setmanals mentre la posta de sol s’apressa cada dia més.

I quan s’escolen els darrers instants d’aquestes postals de cap de setmana em pregunto si la llibertat no és més a prop que mai. Com quan busques aquella cosa que vols i li passes cent vegades pel costat i no la veus, encegat com estàs pel desig de trobar-la. És la butxaca, estúpids!

Ja només queda que algú faci petar els dits i ens descobrim -babaus- en una cua allargant la nòmina, en un parc xutant la pilota del nen o davant d’un teclat llegint bajanades nacionales i ens vinguin ganes de tallar la corda. Qui té les tisores?

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Combustió amb mil paraules

1 comentaris

La teva imatge, Juan Carlos de Borbón y Borbón, rei de les espanyes castisses i sobiranes, socarrimada amb mil paraules.
Per trobar combustible em cal la Constitución, que et fa Jefe del estado y símbolo de su unidad y permanencia, i que et proveeix d’una persona inviolable y no sujeta a responsabilidad. Ets per tant, irresponsable.

El Rey recibe de los presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. I enguany ja tens assegurats els 8’66 milions d’euros. Per tenir cura dels teus, però sobretot de les teves. De la teva Bàrbara i de la teva Marta. I que la Sofia de tots es pugui mantenir l’estança a Londres per no veure’t en acció amb l’únic testicle que et queda, el de la dreta, clar.
Encara que, tot s’ha de dir, a tu el que et va és l’esquerra, la socialista i la comunista, que viuen i et deixen viure, que es tapen i et tapen els Marios Conde i els Javiers de la Rosa. Si fins i tot, aquesta esquerra servil t’ha permès destapar una vena d’actor: fue la actuación del Monarca la que salvó la Constitución y la democracia en la noche del 23 de febrero de 1981, cuando los demás poderes Constitucionales estaban secuestrados en el Parlamento por una intentona golpista. Sí, el cop va ser teu. Tot un cop d’efecte per fer-te més necessari que mai.
Per jurar los Principios del Movimiento i ser fill de Juan, que era fill d’Alfonso, que alhora era fill d’un altre Alfonso, al 1969 vas ser designado sucesor a la Jefatura del Estado. Vaja, que ets on ets per ser un grandíssim fill de...
I ara calem foc a la teva efígie cent vegades fotocopiada, i l’Audiencia nacional que no escolta però vigila ja ens té a tots filats, informats i informadors, tots uniformats sota la teva majestat que ostenta el mando supremo de las Fuerzas Armadas. Sí, sí. Precisament aquelles que constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
Doncs sembla que se’t gira feina: davant les vel·leïtats de bascos i catalans, hauries de guanyar-te el jornal i abanderar els teus exèrcits perquè no s’esberli la integritat del teu regne, però això ja seria passar de les paraules als fets. Del combustible a la ignició. De la figura a l’actor. Però tu només ets un símbol, la representació inanimada d’una cosa que més que romperse, se quema.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Un GPS per ja!

0 comentaris
El Global Positioning System (GPS) permet situar amb una precisió prou bona la latitud i la longitud en la que ens trobem i traçar així una ruta a seguir si s'escau. El moment polític, però també social!, que vivim és prou singular i pot esdevenir prou inflexiu com per fer-ne una anàlisi prou acurada i afinar una trajectòria a seguir. A tall d'anècdota: Assegut a la terrassa d'un apartament de Cambrils, vaig poder escoltar de forma passiva com des de l'apartament del costat, en un dinar que vaig suposar familiar, un grup de catalans castellanoparlants debatien -quan no discutien- sobre la salut dels serveis d'ús públic del país. La solidesa de les argumentacions era variable, però el que es percebia en conjunt supera el malestar particular per generalitzar-lo a una majoria de ciutadans que viuen i treballen al Principat. Aquella tertúlia de sobretaula conduïa inexorablement els tertulians a posicions sobiranistes.
Deia doncs, que el moment ja no requereix pirotècnia política, sinó artilleria d'estat, que encara no és però que vol ser. Ara per ara, l'independentisme reviscola amb manifestos, plataformes, llibres i pamflets però tot plegat són formes d'esbravament d'un sentiment agut de presa de pèl. Comencem a saber on som: al cap del carrer. Comencem a ser conscients que només tenim una sortida: ser estat. Ara cal dibuixar, amb grans dosis de consens i realisme, el full de ruta per arribar.

dilluns, 24 de setembre del 2007

El vestit de la Vitxeta

2 comentaris
Des de fa un parell o tres d'anys, si no més, llegeixo de forma recurrent les intencions de diversos aprenents de polític amb "les noves formes de fer política". Ja em perdonareu, però fa més de tres mil anys que els humans fem política. Més que res per evitar perdre la vida en conflictes solubles. Quan això no és possible ja passem als sabres. Fer política és tan senzill o tan complex com escoltar i que t'escoltin. Parlar i deixar parlar. Si a més, disposem d'eines que ajudin a aquest procés, com la xarxa, els mitjans escrits i audiovisuals i qualsevol altra que la tecnologia ens proporcioni, doncs millor. Però l'essència del fet polític és escoltar la gent i prendre decissions que beneficiïn el màxim nombre de persones. La política és relacions humanes. Nova política? Com el vestit de la Vitxeta. Ja li podem canviar tants cops com volguem. La Vitxeta és la Vitxeta.

divendres, 21 de setembre del 2007

Reagrupant l'esquerra

0 comentaris
Es prepara una Conferència Nacional peculiar, per dir-ho amb finezza. Per un cantó el Reagrupament de l'ex-conseller Carretero amb el seu retorn a les essències i una esmena a la totalitat de la ponència marc. Sincerament, no me'ls crec els postulats d'aquest corrent. Entre altres coses perquè fer política és sobretot ser conscient de les circumstàncies que determinen el present i les que es desitgen pel futur. I la seva postura és això: essencialista. Del catalanisme de resistència i barricada contra l'Espanya prepotent. De la cultura com a punt de partida i no com a lloc de trobada. O és que no som conscients dels canvis demogràfics recents? No es pot construir un sentiment independentista, sobiranista o l'isme que volgueu sense oferir res a canvi. Els catalans -nous, antics i mitjans- voldran ser un estat quan aquesta opció els suposi un millor nivell de vida. Tan senzill o tan complex com això. La resta són romanços. El Reagrupament ens vol en la marginalitat de creure'ns la consciència nacional d'una Catalunya que va morir amb el segle XX.
Per altra banda, l'acció de l'Esquerra Independentista és, segons la meva percepció, un moviment per canalitzar els neguits d'unes JERC que, atenallades per l'acció de govern d'ERC, es comencen a sentir dir botiflers per altres grups independentistes que sembla que tinguin la patent de cors i la veritat catalana a les venes. Sí, clar: Referèndum al 2014. Horitzó llibertat a partir de l'any vinent... Però com? Si ens prohibeixen un simple partit amistós i ens quedem sense recursos polítics ni socials, què no faran amb una Llei de Referèndum, per posar un exemple?
A aquest país ja no li calen més arengues, necessita accions. I el que tenim davant és camp obert.

PD: El joc del pedra, paper, tisora que s'està fent a Calàbria me'l deixo per un altre post.

dimarts, 4 de setembre del 2007

El cuiner pacient

1 comentaris
Si el país fos un vaixell, el procés estatutari seria un port en el que no hem pogut atracar ni proveir-nos per poder continuar el nostre periple nacional. Els partits polítics haurien d'haver estat els enginyers que, des de la sala de màquines, fessin rutllar bieles, manovelles i vàlvules per mantenir la potència que el país requereix. En lloc d'això, ens hem dedicat a promocionar-nos per al pont de comandament. Sense peces de recanvi s'hauran de fer veritables peripècies per no col·lapsar el projecte ni convertir la navegació en una deriva. Amb tot, hi ha símptomes que part de la tripulació està decidida -en major o menor mesura- a prendre decissions arriscades però valentes i sobretot, dignes i coherents, sempre que tot no quedi simplificat a "ser el califa en lloc del califa". Per primer cop, sembla que tothom comença a ser conscient que tal com estem no continuarem existint com a poble massa més temps. I encara que sembli estrany, la persona amb més capacitat per governar-ho tot plegat no és el capità engalonat, amb gorra de plat calada. No. És el cuiner, que amb tots aquests ingredients ha de lligar un àpat que ens retorni la il·lusió. Efectivament, malgrat tot es mou, senyor Gonzalez.

dimecres, 13 de juny del 2007

Evidències

2 comentaris
Del que ens ha passat a Esquerra de Reus n'haurem de treure moltes conclusions en el present i en el futur. Després de dues setmanes, algunes em semblen evidents:
- L'enfrontament del 25% de la militància amb un altre 25% (reviseu els resultats d'assistència i escrutini de les assemblees d'aquests darrers dos anys) han obviat un 50% dels militants de Reus que o bé no s'han postulat per cap facció o bé s'han quedat a casa directament. Aquest fet ha acabat per restar persones que donin un cop de mà en les tasques d'activisme que una ideologia com la nostra necessita. El funcionament de l'executiva local i del comitè de campanya se n'han vist afectats, per igual.
- El tercer regidor ens ha quedat a 190 vots. Aquest nombre de vots es poden perdre de moltes formes, totes atribuïbles a una pèrdua de proximitat amb 190 electors que ens van votar al 2003.
- El resultat, 2 regidors, ens porta a una conclusió final immediata: tot el que s'ha esdevingut en aquesta legislatura -el temps que ens avaluen els nostres votants- no ens condueix al creixement.

"Per què caiem? Per aprendre a aixecar-nos"
(Thomas Wayne al seu fill Bruce, a Batman Begins)

dimarts, 12 de juny del 2007

Nosce te ipsum

0 comentaris
No voldria començar donant-me-les d'erudit llatinòfil, només recordo la cita del meu primer dia d'institut. Els que hagueu estudiat al Salvador Vilaseca sabreu que la façana d'aquest edifici singular està farcida de cites llatines. I aquesta precisament -coneix-te tu mateix- és de les que més cops em venen al cap.
No és fàcil entendre els complexos mecanismes de la personalitat humana, ni tan sols quan la personalitat en qüestió és la teva. Tenim tendència a autoenganyar-nos i creure'ns millors o pitjors del que en realitat som. Ara, avui, amb quasi trenta-sis anys, puc afirmar que em conec més que quan en tenia vint-i-sis. I puc deduir que amb quaranta-sis el coneixement de les meves febleses i fortaleses haurà augmentat considerablement.
És per això que quan hom postula les bondats de ser jove a l'hora d'assumir responsabilitats polítiques sempre se'm remou la panxa. Sóc un pèl socràtic i un seguidor confès de la idea platònica de la República en la qual els homes -i les dones, tot i que els filòsofs grecs no les tinguessin massa en compte- s'han de formar en les arts socials, científiques i polítiques fins a la quarantena. Només llavors, amb una professió, familia -si se'n vol- i templança s'han de començar a dedicar a la cosa pública.
I si us plau, recordeu que la il·lusió, la honestedat, i la frescor no són patrimoni d'una edat, sinó del caràcter de les persones.