dimecres, 26 de setembre del 2007

Un GPS per ja!

0 comentaris
El Global Positioning System (GPS) permet situar amb una precisió prou bona la latitud i la longitud en la que ens trobem i traçar així una ruta a seguir si s'escau. El moment polític, però també social!, que vivim és prou singular i pot esdevenir prou inflexiu com per fer-ne una anàlisi prou acurada i afinar una trajectòria a seguir. A tall d'anècdota: Assegut a la terrassa d'un apartament de Cambrils, vaig poder escoltar de forma passiva com des de l'apartament del costat, en un dinar que vaig suposar familiar, un grup de catalans castellanoparlants debatien -quan no discutien- sobre la salut dels serveis d'ús públic del país. La solidesa de les argumentacions era variable, però el que es percebia en conjunt supera el malestar particular per generalitzar-lo a una majoria de ciutadans que viuen i treballen al Principat. Aquella tertúlia de sobretaula conduïa inexorablement els tertulians a posicions sobiranistes.
Deia doncs, que el moment ja no requereix pirotècnia política, sinó artilleria d'estat, que encara no és però que vol ser. Ara per ara, l'independentisme reviscola amb manifestos, plataformes, llibres i pamflets però tot plegat són formes d'esbravament d'un sentiment agut de presa de pèl. Comencem a saber on som: al cap del carrer. Comencem a ser conscients que només tenim una sortida: ser estat. Ara cal dibuixar, amb grans dosis de consens i realisme, el full de ruta per arribar.

dilluns, 24 de setembre del 2007

El vestit de la Vitxeta

2 comentaris
Des de fa un parell o tres d'anys, si no més, llegeixo de forma recurrent les intencions de diversos aprenents de polític amb "les noves formes de fer política". Ja em perdonareu, però fa més de tres mil anys que els humans fem política. Més que res per evitar perdre la vida en conflictes solubles. Quan això no és possible ja passem als sabres. Fer política és tan senzill o tan complex com escoltar i que t'escoltin. Parlar i deixar parlar. Si a més, disposem d'eines que ajudin a aquest procés, com la xarxa, els mitjans escrits i audiovisuals i qualsevol altra que la tecnologia ens proporcioni, doncs millor. Però l'essència del fet polític és escoltar la gent i prendre decissions que beneficiïn el màxim nombre de persones. La política és relacions humanes. Nova política? Com el vestit de la Vitxeta. Ja li podem canviar tants cops com volguem. La Vitxeta és la Vitxeta.

divendres, 21 de setembre del 2007

Reagrupant l'esquerra

0 comentaris
Es prepara una Conferència Nacional peculiar, per dir-ho amb finezza. Per un cantó el Reagrupament de l'ex-conseller Carretero amb el seu retorn a les essències i una esmena a la totalitat de la ponència marc. Sincerament, no me'ls crec els postulats d'aquest corrent. Entre altres coses perquè fer política és sobretot ser conscient de les circumstàncies que determinen el present i les que es desitgen pel futur. I la seva postura és això: essencialista. Del catalanisme de resistència i barricada contra l'Espanya prepotent. De la cultura com a punt de partida i no com a lloc de trobada. O és que no som conscients dels canvis demogràfics recents? No es pot construir un sentiment independentista, sobiranista o l'isme que volgueu sense oferir res a canvi. Els catalans -nous, antics i mitjans- voldran ser un estat quan aquesta opció els suposi un millor nivell de vida. Tan senzill o tan complex com això. La resta són romanços. El Reagrupament ens vol en la marginalitat de creure'ns la consciència nacional d'una Catalunya que va morir amb el segle XX.
Per altra banda, l'acció de l'Esquerra Independentista és, segons la meva percepció, un moviment per canalitzar els neguits d'unes JERC que, atenallades per l'acció de govern d'ERC, es comencen a sentir dir botiflers per altres grups independentistes que sembla que tinguin la patent de cors i la veritat catalana a les venes. Sí, clar: Referèndum al 2014. Horitzó llibertat a partir de l'any vinent... Però com? Si ens prohibeixen un simple partit amistós i ens quedem sense recursos polítics ni socials, què no faran amb una Llei de Referèndum, per posar un exemple?
A aquest país ja no li calen més arengues, necessita accions. I el que tenim davant és camp obert.

PD: El joc del pedra, paper, tisora que s'està fent a Calàbria me'l deixo per un altre post.

dimarts, 4 de setembre del 2007

El cuiner pacient

1 comentaris
Si el país fos un vaixell, el procés estatutari seria un port en el que no hem pogut atracar ni proveir-nos per poder continuar el nostre periple nacional. Els partits polítics haurien d'haver estat els enginyers que, des de la sala de màquines, fessin rutllar bieles, manovelles i vàlvules per mantenir la potència que el país requereix. En lloc d'això, ens hem dedicat a promocionar-nos per al pont de comandament. Sense peces de recanvi s'hauran de fer veritables peripècies per no col·lapsar el projecte ni convertir la navegació en una deriva. Amb tot, hi ha símptomes que part de la tripulació està decidida -en major o menor mesura- a prendre decissions arriscades però valentes i sobretot, dignes i coherents, sempre que tot no quedi simplificat a "ser el califa en lloc del califa". Per primer cop, sembla que tothom comença a ser conscient que tal com estem no continuarem existint com a poble massa més temps. I encara que sembli estrany, la persona amb més capacitat per governar-ho tot plegat no és el capità engalonat, amb gorra de plat calada. No. És el cuiner, que amb tots aquests ingredients ha de lligar un àpat que ens retorni la il·lusió. Efectivament, malgrat tot es mou, senyor Gonzalez.