A punt local

Cal Massó. Dimecres 5 a les 8 del vespre. Presentació de la nova web de Punt 6 Ràdio. Saludo a col·laboradors, companys de cent tertúlies, exalumnes en pràctiques, picapedrers de la ràdio i la comunicació local. M'assec amb en Gerard -excompany de feina i conductor del Toc de Queda-. L'acte molt mesurat: en el temps i en el format. La nova web: precisa, intuitiva i útil, com han de ser les webs, sinó és que persegueixen finalitats més vanitoses. De fet, la pròpia Punt 6 Ràdio s'ajusta a aquestos mateixos adjectius. És una emissora ambiciosa, feta i portada endavant amb mesura i coneixement del món comunicatiu local. Amb una programació molt diversa i alhora precisa en els continguts. Conduïda amb altes dosis de vocació periodística. Ocupant el lloc que altres han renunciat a ocupar des de fa molt de temps, i fent-se el referent de la radiofonia local. Això és Punt 6 Ràdio: l'emissora de Reus. I punt.

Tallar la corda

Quan el cap de setmana s’estira, com aquest que deixem enrere, les percepcions humanes es fan molt més nítides i es poden mirar amb ulls pausats.

Divendres estrany. No per festiu, si no per no laborable que no és ben bé el mateix. I ja em perdonareu, però de l’anecdòtica bandera no en farem categoria. Però, què va aportar Espanya a les Amèriques? Malalties, extermini i una llengua que con sangre entra. Què se’n va endur? L’or. I quan en van haver de marxar? Quan ja havien escurat tot el que es podia escurar i el poble n’estava tip. Símbols o fets?

Dissabte socialista. Si en Marx aixequés el cap! En lloc de socialitzar els béns, hem socialitzat el consum. Tenim cues per aparcar, cues per aconseguir el producte d’oferta, cues per dinar a la sueca, cues per pagar! La lluita de classes -ara sí- ha mort. Immigrats i nadius compartint passadissos, l’espai del catàleg, de taula o de pagament, units per la mateixa hipoteca i la voluntat de viure més còmodes.

Diumenge de passeig. Descobrint racons urbans que ja han estat colonitzats per xiquets i xiquetes, pares, gossos i pilotes que demoren les hores de tornar a les rutines setmanals mentre la posta de sol s’apressa cada dia més.

I quan s’escolen els darrers instants d’aquestes postals de cap de setmana em pregunto si la llibertat no és més a prop que mai. Com quan busques aquella cosa que vols i li passes cent vegades pel costat i no la veus, encegat com estàs pel desig de trobar-la. És la butxaca, estúpids!

Ja només queda que algú faci petar els dits i ens descobrim -babaus- en una cua allargant la nòmina, en un parc xutant la pilota del nen o davant d’un teclat llegint bajanades nacionales i ens vinguin ganes de tallar la corda. Qui té les tisores?