dilluns, 8 de juliol del 2013

Ara és l'hora

0 comentaris
Les pròximes eleccions municipals de 2015 se celebraran en un context molt singular i incert. Per una banda, la crisi econòmica, amb un elevat índex d'atur i refredament de l'activitat econòmica, que condiciona el clima de confiança que la ciutadania diposita en els polítics electes. Per l'altra, el repte nacional per constituir un estat sobirà dins d'Europa, determina un elevat grau d'exigència i coherència a les forces polítiques que han de concórrer a aquestes eleccions.
Tots els factors que configuren la nostra societat estan interconnectats, de forma que la situació actual alimenta noves visions i també noves demandes. La coherència és un valor que precedeix a la confiança. No es pot defensar la democràcia si no s'exerceixen de forma metòdica i constant els valors d'aquesta. Així doncs, la política entesa com un acte de servei a la ciutadania, ha de sotmetre's a aquestes condicions si vol continuar sent una eina útil al progrés col·lectiu. Cal fer de la participació, la proximitat i l'avaluació, els valors de referència en la política municipal ja que aquesta és la que s'exerceix des de la base, des del mateix carrer del poble o ciutat, i en conseqüència, és la que admet un contacte més proper entre elector i electe.
Assumint aquests compromisos, he decidit presentar la meva candidatura per encapçalar la llista d'ERC a les pròximes eleccions municipals de 2015, com a representant d'un equip humà que des de fa mesos treballa en un projecte polític per a la ciutat de Reus. El nostre principal objectiu és recuperar tant els valors tangibles com els intangibles que han de fer de Reus una de les principals capitals de la República de Catalunya, amb una visió clara, realista, ambiciosa i cooperativa de les nostres capacitats i potencialitats, de les sinergies amb el territori i voluntat d'esforç.
De les grandeses tingues por, ànima meva.
I les ambicions que covis, si no saps
com vèncer-les, sigues prudent a perseguir-les,
i cautelós. I, en tant que vagis endavant,
vigila i premuneix-te cada vegada més.


IDUS DE MARÇ
Konstantinos P. Kavafis (1911)

dijous, 4 d’abril del 2013

Reus desmarcat

0 comentaris
FONT: http://www.floridaipblog.com
En aquest món que ens ha tocat viure, on tot és tan proper i immediat, els trets d’identitat —tant la individual com la col·lectiva— són essencials per la forma en que ens presentem i se’ns coneix. Si parlem de Reus, són aquestes característiques les que donen «marca de ciutat», la situen en els circuits econòmics i atorguen potencialitats. És del tot evident que cap ciutat no pot exercir lideratges en tots i cadascun dels camps del desenvolupament humà i, per tant, aquesta ha de prioritzar aquelles fortaleses que ha adquirit amb el temps i la voluntat dels seus ciutadans.

Per això mateix, la ciutat de Reus, que ha estat durant força temps un referent comercial i cultural del país, té l’obligació de mantenir aquest lideratge adaptant-se, si cal, a un context de crisi que, de fet, és general. És inconcebible que només amb dos anys de mandat municipal s’hagi deixat en guaret la política de museus, es mantingui ajornada sine die la inauguració de la Biblioteca Pere Anguera, s’hagi posat a lloguer el Centre d’Art Cal Massó o es doni per finat el Consorci del Teatre Fortuny amb una programació de temporada que encara està a les beceroles i renunciant a la producció pròpia en l’àmbit del CAER, per citar exemples recents. Ens esperen sorpreses també en l’àmbit dels festivals Trapezi, Cos o de curtmetratges?

Només amb un senzill repàs a la cartellera d’altres ciutats n’hi ha prou per veure que les companyies teatrals, de dansa, de música i altres artistes segueixen combatent aquests temps de precarietat amb altes dosis d’imaginació i eficiència, muses que semblen haver abandonat la Regidoria de Cultura de la ciutat. I és que em costa d’imaginar, per exemple, que amb el reguitzell d’autors musicals que pul·lulen per les nostres llistes de reproducció, no n’hi hagi que s’avinguin a fixar un estipendi segons aforament. O sense anar més lluny, que no es recorri a un recurs en voga com el micromecenatge, que ja ha aconseguit finançar alguns projectes cinematogràfics tant en l’àmbit local —Veritas— com en el nacional —L’endemà— o el Reggus. El país continua movent-se culturalment. És a Reus on s’ha llençat la tovallola.

La cultura a Reus ha estat un tret de caràcter, ja que, a falta de llegats artístics de la munió de fills il·lustres —Fortuny, Gaudí, Pasqual, Ferrater, etc.— que hi tenen casa natal, la societat ha bastit projectes de tota mena, ha construït teatres, ha fet planter d’artistes i ha incorporat la creació i l’aprenentatge cultural en el seu dia a dia. La vitalitat reusenca és també tot això. Emprenedoria en diem avui. I ara la resposta és tancar equipaments.

Per Reus, la cultura representa un dels motors de creixement, de projecció de ciutat. Aplicar la política de restriccions, també en aquest camp, ens condemna a la pèrdua d’un factor important de dinamització econòmica, ens empobreix la capitalitat cultural que havíem ostentat i ens aparta de la centralitat nacional. Com diuen els professionals de l’escena davant l’adversitat: «La funció ha de continuar.» La marca Reus bé s’ho mereix.

Article publicat a DelCamp.cat el 3 d'abril de 2013

dilluns, 25 de febrer del 2013

Refotuda transició

0 comentaris
Després de trenta-vuit anys, el balanç polític de l’anomenada «transició» és deplorable i força paupèrrim. Se’ns ha venut la idea que els beneficis d’aquest procés polític eren de tal magnitud que, de fet, la transició era per se l’única evolució possible cap a la governabilitat de l’Estat.

Aquesta etapa es fonamentava en tres pilars: el sistema de partits emergit del postfranquisme, la restauració de la monarquia borbònica i un cert marge d’autonomia política per a les regions espanyoles amb vestigis de «nacionalitat històrica». A hores d’ara, aquestes columnes s’han ensorrat, clivellades per un defecte de construcció inherent al propi canvi: l’obligació imperiosa de fer tabula rasa, és a dir, un «aquí no ha passat res», que no va permetre resoldre les injustícies i desequilibris que quaranta anys de dictadura van consolidar militarment.

Així, el sistema de partits va néixer presoner d’aquests principis, que van penetrar en els hàbits polítics de tota una generació, fent que la democràcia interna es subjugués també a la cerca de consensos forçats, a la marginació de les veus crítiques i a la sobrevaloració del concepte d’unitat enfront al d’unió de forces. Una part d’aquests polítics, tant d’esquerres com de dretes, van adoptar principis d’acció propis del sistema precedent, de vegades amb actituds irregulars que s’han acabat traduint en nepotisme, caciquisme i afany de lucre per sobre de les retribucions estipulades a la cosa política. Fets que s’han tolerat per por que l’alteració d’aquesta estructura partitocràtica repercutís en detriment de la pròpia democràcia que es volia preservar. Òbviament, han estat aquestes formes de procedir les que han acabat desprestigiant la política i la dels polítics per extensió.

El segon fonament d’aquesta etapa s’ha corcat per la pròpia naturalesa antidemocràtica i asocial de la monarquia, tan il·legítima que mai no s’ha sotmès a sufragi. No m’estendré en la situació d’escassa credibilitat actual de l’espanyola. Però cal parar compte en una successió —que es pretén més aviat que tard— encarnada pel que ha de regnar amb el nom de Felip VI, amb profusió de proclames de renovació quan, amb independència de qui n’ostenti la representació, la monarquia espanyola continua essent una institució hereva d’una rebel·lió militar contra la democràcia, que va derivar en una cruenta guerra civil i que va desembocar en una dictadura.

I el darrer ensorrament ha estat la via autonomista —emblema de la transició—, que està patint un procés accelerat de desballestament que ha empès bascos i catalans, per camins diferents, a la recerca d’una via d’existència més enllà de l’estat espanyol. L’estat de les autonomies ja va morir amb el cop d’estat del 23-F i la posterior LOAPA que, a més, va consolidar un sistema d’espoli econòmic reiterat i compulsiu sobre el teixit productiu dels Països Catalans. El que està succeint ara n’és la conseqüència tardana, i precisament el temps transcorregut invalida qualsevol altra solució que no passi per la independència política.

La transició només va reeixir en allò per al qual va ser dissenyada: per a l’oblit, per evitar passar comptes amb la classe dirigent i econòmica que havia donat suport al franquisme. I prou. Així, qualsevol elogi d’aquesta és, a dia d’avui, un exercici de cinisme o directament de mala fe.

Article publicat a DelCamp.cat el dilluns, 25 de febrer de 2013

dijous, 31 de gener del 2013

Si ets d'esquerres, on vas?

0 comentaris
Amb un regust més agre que dolç, paeixo encara el debat que Reusdigital va organitzar al voltant del futur nacional de les esquerres. Res de nou sota el sol: la major part de les intervencions van ser fetes en clau de monòleg i algun indici de debat va quedar en increpació més que altra cosa.

Però m'atreviria a afirmar que el panorama no és tan decebedor com es proclama. Primer, el repte sobiranista que afronta el nostre país, ha definit una línia que, encara que es vulgui postergar, defineix dos blocs polítics: l'independentista i l'unionista. Tenim doncs, un factor de difícil solució per a treballar plegats. A més, si entenem que des del dogmatisme pur al pragmatisme descarat, hi ha un ample espai polític per a portar a terme accions de progrés molt diverses, tenim també una altra línia divisòria: mai serem prou fidels a unes idees i/o a la realitat, com es voldria. La unitat de les esquerres és tan difícil doncs, com la de les dretes.

Segon. La crisi actual és el reflex evident que no s'ha actuat com caldria a nivell polític. També des dels governs progressistes, aquí i a Europa. Així, de Catalunya estant, associem encara dretes amb feixisme -la història ens precedeix-, però cal recordar que el monopoli de la veritat és un greal impossible. Seria desitjable per tant, que superéssim la dicotomia bons-dolents que ens limita l'autocrítica real i sobretot, la capacitat de corregir.

Cal acceptar que les polítiques de benestar que van permetre la recuperació d'Europa després de la Segona guerra mundial, han quedat desbordades per l'aprimament de la base de la piràmide demogràfica i una gran diversitat de factors més, associats sobretot a la globalització. I conseqüentment cal incorporar solucions noves que permetin assegurar la justícia social i la igualtat d'oportunitats, i que evitin alhora, la marginació i l'estratificació social, mentre construïm una democràcia més transparent, realment participativa i que garanteixi tant la llibertat individual com col·lectiva de la ciutadania. La innovació política és també, un repte pendent de les esquerres.

I tercer. La construcció de majories polítiques respon a l'existència d'elements clars: lideratge, coherència, projecte de govern, definició d'horitzons col·lectius clars i possibles, transparència, perfils de grup, etc. Aquestes majories es guanyen la confiança dels votants. A hores d'ara, els partits d'esquerres que ostentaven majories les han perdudes precisament per mancança d'un o més factors -segurament molts-, i els partits que encara no les han assolit pateixen del mateix. L'equilibri obre la porta a la centralitat.

Sóc del parer que l'assoliment de la independència nacional i la constitució d'un estat propi desdibuixaran en gran mesura algunes d'aquestes línies divisòries, ara tan marcades, i permetran la redefinició de l'espai polític d'esquerres per forjar un gran partit de govern. El progrés nacional ho necessita.

Article publicat a Reusdigital el 24 de gener de 2013