Perquè vull

Fa cosa de 10 anys vaig poder visitar amb els meus alumnes la redacció de La Vanguardia. La sessió de preguntes la vam fer a la sala que tenen habilitada com hemeroteca. Llavors El Periódico ja havia començat a editar el seu diari en versió catalana i castellana, i no vaig poder resistir-me a preguntar quan La Vanguardia faria el mateix. La resposta va ser que "ho estaven estudiant".
De fet, el Grupo Godó ha trigat 46.538 números a pensar-s'ho bé i treure la edició en la llengua del país que el va veure néixer fa 130 anys.
Ara mateix doncs, la premsa diària en català compta amb cinc capçaleres (si som benevolents i diferenciem Avui i El Punt, que cada dia s'assemblen més). Llista que tanca la emocionant iniciativa empresarial de Soler, Capdevila i altres amb el diari Ara. Sense oblidar el reguitzell de revistes que en els darrers anys han omplert el buit que en temàtiques com la història o els viatges existia en la nostra llengua.
No vull convertir en trancesdent la iniciativa de La Vanguardia. Amb tot, penso que és una manifestació més -i força destacable- del punt d'inflexió que ha creuat la consciència nacional col·lectiva. I ho ha fet cap a un únic horitzó plausible: el de la sobirania nacional plena. Sense matisos. La segona derivada de l'equació catalana ve determinada per molts més fets que l'edició en català del rotatiu barceloní. N'hi ha un grapat -sentència del TC, el 10J, el 10A, etc.-, però també la percepció, a hores d'ara, gens subjectiva que la democràcia espanyola va néixer amb greus minusvalies que es posen de manifest dia rera dia. Jordi Pujol o Ferran Mascarell, per citar-ne de recents, s'han declarat obertament partidaris de l'estat propi
En aquest moment, la pregunta ja no és si la independència és una sortida al nostre futur com a poble. La pregunta és: quan?
La qüestió del per què, que implicava un tarannà més pedagògic s'ha resolt per acció o per omissió: Perquè volem.

Es mira però no es toca

Quan érem petits, la mare -sobretot- ens indicava amb aquestes paraules una norma de conducta i respecte envers el patrimoni de diferents indrets que no eren casa nostra. L'aparador de la botiga, la casa dels amics o el museu, no podien ser víctimes dels capricis maldestres d'uns xiquets a mig pujar.

Avui, aquest respecte pels bens aliens deu ser un valor a la baixa. Superant l'argumentari basat en les identitats municipals, argüeixo una sola i única motivació, aferrisada i sòlida, per defensar el nom de l'Aeroport de Reus com a infraestructura aeroportuària del Camp: El pes econòmic, demogràfic, social i cultural de Reus al territori és el mateix que el de Tarragona. Els nostres veïns no poden menystenir-nos tot reclamant el que no és seu, com si Reus (107.770 hab.) estigués al nivell d'Algüaire (3.129 hab. respete Lleida, 131.731 hab.), o al de Vilobí d'Onyar (2.862 hab. respecte Girona, 94.484 hab.). Tarragona (132.664 hab.) i el seu alcalde, haurien de tenir prou cura en ventilar els fums de capital provincial, en un estirabot que sembla més una excusa per trobar el lideratge perdut a cop de denominació. Si es vol exercir el lideratge del territori, el camí és retrobar les sinèrgies amb els municipis grans, mitjans i petits, tot mancomunant -quan sigui necessari- serveis i gestions per assolir objectius territorials conjunts. Les potencialitats del nostre territori no recauen en l'estretor d'una capital, es sostenen en la pluralitat i la diversitat del Camp. No veure-ho, és viure ancorat en el passat d'allò que més d'un cop i més de dos s'ha guanyat per victòria de la força i no de la raó.
Des d'ERC de Reus, lluny de mantenir un fals estoïcisme territorial, volem encoratjar l'alcalde Ballesteros a un exercici d'imaginació més profund i reflexiu, i que es deixi d'opes denominatives. Que això de l'aeroport de Reus, es mira però no es toca.

Cruyff : viu i treballa a Catalunya

Tenim nou seleccionador nacional. Considerat per la FIFA un dels quatre millor jugadors de futbol del segle XX, juntament a Pelé, Diego Armando Maradona i Alfredo Di Stéfano, i el millor jugador europeu de tots els temps (extret de la Viquipèdia).
Però a mi, el primer que em ve al cap amb el Johann Cruyff no és ni tan sols el Dream Team ni les lligues que es van arribar a guanyar de cop. És el Cruyff dels cromos del meu primer àlbum de futbolistes. És el Cruyff que tots voliem ser a l'hora del pati.
Centrar el debat en si parla català o no és caure en el parany que aquest país es construirà a base de cultura i només cultura. En Johann no parla català. Però va inscriure al registre civil un dels primers Jordis del país -sinó el primer- i aquest sí que parla català. I ha fet de Catalunya la seva terra. No anem tan farts per fer un lleig a tot plegat.
No m'amoïna que el seleccionador nacional de Catalunya parli català. M'il·lusiona molt més que el seu nom sigui el pretext per col·locar la selecció catalana entre la resta de seleccions mundials.

Passant consulta a Reus

[Publicat diumenge, 8 de novembre a El Punt.]

Confio plenament que aquest país nostre assolirà la independència tard o d’hora. No sé quan. Però ho farà perquè no té altra sortida si vol continuar sent. I començo així aquest article per a deixar ben clar com penso. Sense ambigüitats, ni eufemismes.
Vivim uns moments on la ciutadania ha posat en guaret la confiança en els polítics, però també i en diferent mesura en altres col·lectius públics i privats, arribant a crear una certa crisi de confiança que s’ha de sumar a l’altra crisi que patim de fa massa temps ja.
Així, el ple municipal de divendres passat constitueix un diagnòstic de primer ordre per avaluar la salut política del consistori, però també de determinades formes d’associació. Un ple presidit, com tots, per l’alcalde de la ciutat. Amb les atribucions que, conseqüentment, li pertoquen. I amb la potestat d’acabar tractant el tema de les consultes populars per la independència com si fos un boutade pròpia d’una pista de circ.
I no es tracta d’un atac de rauxa pel resultat de les fins a tres votacions que es van arribar a produir sobre, més o menys, el mateix assumpte. L’aritmètica és la que és i la suma del PSC amb el PP ja era justa i suficient per tombar totes les propostes que vinguin i convinguin. I en aquest punt em pregunto per aquest rol d’amant de cap de setmana que el PP de Reus adopta dia si, dia també. Amb una frivolitat que espanta. Perquè a mi, que em recordin el 18 de juliol, com va fer el Sr. López-Mallol en el ple, francament m’espanta.
És desengany, més que rauxa. Sobretot és desengany. Perquè tots els ajuntaments que han portat el tema de les consultes per la independència a debat municipal, l’han tractat amb el respecte que es mereix qualsevol dels possibles futurs polítics de Catalunya que defensem els diversos partits. Però en cap cas s’ha permès fer del debat polític un concurs d’idearis. Amb els subterfugis d’uns i l’oportunisme d’altres.
És desengany perquè la pedagogia que es perseguia ha quedat en opacitat. I si alguna cosa necessitem tots plegats és transparència. A tots els nivells. Transparència en la gestió, però també en les idees que es defensen. Transparència en la planificació, però també en els objectius d’aquesta. Transparència, fins i tot, en els lideratges. Perquè no tot ho fa la vara d’alcalde. Transparència en definitiva, per anar de cara tots plegats. D’una vegada per totes.
Divendres només es tractava de ser coherents amb la ideologia que es defensa, amb les sigles del partit i amb els electors i votar un sol cop la mateixa pregunta que s’ha fet a tot arreu: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea? I s’ha votat Si, No o En blanc. Vet aquí que simple.
En canvi, l’únic que vaig aconseguir entreveure és que més d’un gasta política de dues o tres talles de més. Deu ser deshidratació. Ja ho diuen que els oasis, més que acabar-se, s’assequen.

Doncs no

Com a client de Caixa Catalunya, he de manifestar el meu rebuig a un possible canvi de nom arran de la fusió d'aquesta entitat amb Caixa de Tarragona (de la qual també soc client) i Caixa Manresa. No entenc que es renuncïi a aquesta denominació argüint que els pot tancar portes a una expansió dins de l'estat espanyol. La Caixa fa anys i panys que hi obre oficines i vull pensar que els castellans ja han percebut que el nom és català. I encara ho entenc menys quan Caixa de Catalunya aporta el 80% dels actius a la susdita fusió. Vaja, que tot plegat em desconcerta i em sembla més una excusa paupèrrima per liquidar el nom sense més.
Diuen que el nom no fa la cosa, però de vegades ajuda a entendre-la. Aquesta és la carta que els he adreçat a través d'aquí. Us convido a fer el mateix.

Benvolguts Srs.,

Des de fa més de 12 o 13 anys sóc client d'aquesta entitat financera. Des de l'oficina 0381 (avui tancada) el Pere, el Carles i l'Albert, així com la Glòria i el Francesc entre altres, m'han permès adquirir el meu primer cotxe, m'han ajudat a finançar el que avui encara és el meu primer pis, i m'han facilitat la resolució d'algun atzucat financer imprevist. Jo he correspost la seva confiança pagant puntualment tota la varietat de quotes que conformen el moviment d'un compte corrent.
Amb el tancament de l'oficina del carrer Dom Bosco de Reus (la 0381, com ja els he dit) no em vaig plantejar un canvi d'entitat ja que la nova oficina (la 1883) és prou propera al meu domicili. La proximitat hi fa molt en aquestes coses.
Ara però, arran de les notícies sobre la pròxima fusió de Caixa de Catalunya amb les caixes de Tarragona i Manresa, on Caixa de Catalunya aporta gairebé el 80% dels actius però podria renunciar a la seva denominació "per obrir nous mercats", hem sorgeix el dubte de si continuar com a client o marxar a una altra entitat, donat que segons es desprén d'aquesta afirmació, el nom de Catalunya no és benvingut segons en quins llocs.
Així doncs, si vostés opten per renunciar a la denominació "Catalunya", molt a contracor jo hauré de fer el mateix amb la seva "Caixa". Ja els hi he comentat que la proximitat hi fa molt, i això de Catalunya n'hi ha que ens ho sentim molt proper.

Esperant que tinguin en compte aquestes paraules, rebin una salutació cordial,

David Llambrich i Robert

La T1 no és nostra

Millor enllaçar que copiar.
NOTA: Seguiu els enllaços de l'article d'en Partal als convenis del ministerio.

Fast-Independència

Sense voler semblar excessivament pragmàtic, desconfio sobiranament dels independentistes de "pedra picada", com els agrada autodefinir-se. D'aquells que, potser sense saber-ho, recolzen el seu ideari en proclames suades, nacionalisme ètnic i posicions resistencialistes davant "l'ocupació". D'alguna forma, existeix un vot sobiranista segrestat per aquest ideari, i en tant que presoner d'unes idees que no poden evolucionar en aquest món que -agradi o no- ens ha tocat viure, no és útil a l'objectiu final: precisament la independència.
Ara mateix, m'encissa molt més un "xarnego" parlant català, uns nens senegalesos traduint a la mare les indicacions del metge o la filla d'uns andalusos que s'afilia a ERC només perquè defensa la gent que viu i treballa en aquesta terra. I em deceben profundament les proclames de tot o res d'alguns sobiranistes que ara reclamen fulls de ruta quan aquest país no ha començat a parlar desacomplexadament d'independència fins que Esquerra va formar part del primer govern post-pujolista. I ara la desitgen per ahir!
Catalunya no és Kosovë, ni Montenegro, ni Flandes, ni Escòcia, ni el Quebec... Catalunya és Catalunya, i molt possiblement, el nostre camí cap a la independència serà el referent a imitar d'algun d'aquests territoris que també persegueixen la constitució d'un estat. La independència de Catalunya està als fogons. Ja hi hem posat els millors ingredients i ara necessita el treball curós i el saber fer de les bones mestresses. El McMenú Independència està bé per fer samarretes però no és gens nutritiu.

Recordar Companys

Per recordar-nos. Per saber-nos vius encara. Com a poble. Com a persones. Avui és un dia per mirar-nos als ulls, els nostres i els dels altres i començar a retrobar la complicitat dels que volen el mateix. Que no ets un màrtir si no un lluitador. Que el país necessita gent disposada a lluitar, no a immolar-se. I la lluita és per mi i per tu, pels teus i pels meus. Per tots.

Un GPS per ja!

El Global Positioning System (GPS) permet situar amb una precisió prou bona la latitud i la longitud en la que ens trobem i traçar així una ruta a seguir si s'escau. El moment polític, però també social!, que vivim és prou singular i pot esdevenir prou inflexiu com per fer-ne una anàlisi prou acurada i afinar una trajectòria a seguir. A tall d'anècdota: Assegut a la terrassa d'un apartament de Cambrils, vaig poder escoltar de forma passiva com des de l'apartament del costat, en un dinar que vaig suposar familiar, un grup de catalans castellanoparlants debatien -quan no discutien- sobre la salut dels serveis d'ús públic del país. La solidesa de les argumentacions era variable, però el que es percebia en conjunt supera el malestar particular per generalitzar-lo a una majoria de ciutadans que viuen i treballen al Principat. Aquella tertúlia de sobretaula conduïa inexorablement els tertulians a posicions sobiranistes.
Deia doncs, que el moment ja no requereix pirotècnia política, sinó artilleria d'estat, que encara no és però que vol ser. Ara per ara, l'independentisme reviscola amb manifestos, plataformes, llibres i pamflets però tot plegat són formes d'esbravament d'un sentiment agut de presa de pèl. Comencem a saber on som: al cap del carrer. Comencem a ser conscients que només tenim una sortida: ser estat. Ara cal dibuixar, amb grans dosis de consens i realisme, el full de ruta per arribar.

Reagrupant l'esquerra

Es prepara una Conferència Nacional peculiar, per dir-ho amb finezza. Per un cantó el Reagrupament de l'ex-conseller Carretero amb el seu retorn a les essències i una esmena a la totalitat de la ponència marc. Sincerament, no me'ls crec els postulats d'aquest corrent. Entre altres coses perquè fer política és sobretot ser conscient de les circumstàncies que determinen el present i les que es desitgen pel futur. I la seva postura és això: essencialista. Del catalanisme de resistència i barricada contra l'Espanya prepotent. De la cultura com a punt de partida i no com a lloc de trobada. O és que no som conscients dels canvis demogràfics recents? No es pot construir un sentiment independentista, sobiranista o l'isme que volgueu sense oferir res a canvi. Els catalans -nous, antics i mitjans- voldran ser un estat quan aquesta opció els suposi un millor nivell de vida. Tan senzill o tan complex com això. La resta són romanços. El Reagrupament ens vol en la marginalitat de creure'ns la consciència nacional d'una Catalunya que va morir amb el segle XX.
Per altra banda, l'acció de l'Esquerra Independentista és, segons la meva percepció, un moviment per canalitzar els neguits d'unes JERC que, atenallades per l'acció de govern d'ERC, es comencen a sentir dir botiflers per altres grups independentistes que sembla que tinguin la patent de cors i la veritat catalana a les venes. Sí, clar: Referèndum al 2014. Horitzó llibertat a partir de l'any vinent... Però com? Si ens prohibeixen un simple partit amistós i ens quedem sense recursos polítics ni socials, què no faran amb una Llei de Referèndum, per posar un exemple?
A aquest país ja no li calen més arengues, necessita accions. I el que tenim davant és camp obert.

PD: El joc del pedra, paper, tisora que s'està fent a Calàbria me'l deixo per un altre post.

El cuiner pacient

Si el país fos un vaixell, el procés estatutari seria un port en el que no hem pogut atracar ni proveir-nos per poder continuar el nostre periple nacional. Els partits polítics haurien d'haver estat els enginyers que, des de la sala de màquines, fessin rutllar bieles, manovelles i vàlvules per mantenir la potència que el país requereix. En lloc d'això, ens hem dedicat a promocionar-nos per al pont de comandament. Sense peces de recanvi s'hauran de fer veritables peripècies per no col·lapsar el projecte ni convertir la navegació en una deriva. Amb tot, hi ha símptomes que part de la tripulació està decidida -en major o menor mesura- a prendre decissions arriscades però valentes i sobretot, dignes i coherents, sempre que tot no quedi simplificat a "ser el califa en lloc del califa". Per primer cop, sembla que tothom comença a ser conscient que tal com estem no continuarem existint com a poble massa més temps. I encara que sembli estrany, la persona amb més capacitat per governar-ho tot plegat no és el capità engalonat, amb gorra de plat calada. No. És el cuiner, que amb tots aquests ingredients ha de lligar un àpat que ens retorni la il·lusió. Efectivament, malgrat tot es mou, senyor Gonzalez.