L'abstencionista accidental

La realització de les consultes sobre la independència de Catalunya, com la que celebrarem a Reus aquest diumenge, és la mostra més fefaent de la maduresa de l'independentisme al nostre país. Prova d'això n'és l'absoluta transversalitat en la implicació de pensadors, artistes, periodistes, empresaris o esportistes, per citar-ne alguns. En aquests moments l’opció independentista ha deixat de ser utòpica, per passar a ser plausible.

Per tant, més enllà del que digui el TC, queda certificat que l'autonomisme, com a forma de relació entre Catalunya i Espanya, ha entrat en via morta. La Constitució espanyola com a conjunt de normes amb els quals s'ha escrit l'Espanya post-dictatorial no admet que ens definim com a nació, que parlem la llengua que parlem i trenca tota coherència democràtica quan subjuga la voluntat de la ciutadania de Catalunya que és qui, en darrera instància, va ratificar l'Estatut de Catalunya.

La situació doncs, revela que aquest autonomisme apedaçat és el màxim nivell d'autogovern al que ens deixen aspirar. Així, CiU no pot continuar defugint el debat sobre el futur del país més enllà de quatre anys vista. Revela també que són impossibles altres opcions com el federalisme o l'estat confederal -que són políticament molt més ambicioses que l'autonomisme-, com encara persegueix insistentment el PSC. I finalment, evidencia a ICV que només hi pot haver una pregunta (la del 25-A) perquè l'estat ja ha donat resposta a les altres.

Algunes persones i alguns representants polítics podran tenir una actitud abstencionista aquest diumenge. Altres, fins i tot, en faran bandera. El que no admet ja cap inhibició és el futur del país. És hora de donar respostes.

Article publicat al Delcamp.cat el 22 d'abril

Eleccions, el contracte ciutadà

A les portes d'un nou cicle electoral, és ben evident que la política i els polítics pateixen descrèdit, més enllà de les sigles i els logotips. Aquest descrèdit -desafecció, és l'eufemisme que s'empra- es basa en la desconfiança, de la mateixa forma que l'acte de votar es basa en la confiança. Amb tot, només cal revisar la història per observar que la política -i les seves versions i perversions- ha estat sempre la mateixa des de les primeres civilitzacions i fins ara. Avui, diuen que els polítics troben solucions a problemes que la gent no té, i no tenen solucions als problemes en què la gent es troba. Doncs comencem per aquí.

En aquest context, les noves tecnologies obren més i millors canals de comunicació, transparència i participació real -bidireccional i vinculant-. Però la política 2.0, com les versions del software informàtic, parteix d'una base: en aquest cas la política 1.0. I aquesta es configura sobre unes eines totalment reals: escoltar, no prometre res que no es pugui complir, començar pels problemes més immediats i urgents, amb solucions d'execució ràpida; pensar en els grans projectes de ciutat sense vendre'ls com les solucions dels petits problemes d'avui, si no com a reptes col·lectius. I sobretot, promoure l'acte de votar com a eina principal d'acció ciutadana. Si un miler de voluntaris, organitzats en plataforma, poden organitzar i executar una consulta pel proper 25 d'abril a Reus, què no podrà fer una màquina plenament operativa com un ajuntament?
És hora de preguntar als ciutadans pels temes de ciutat. Sense eufemismes participatius. La nostra societat ha de ser consultada per les reformes urbanístiques, els plans de desenvolupament econòmic, els models de transport i sostenibilitat mediambiental, per l'accionariat de les empreses sostingudes amb fons públics, i un llarg etcètera. El vot és el contracte ciutadà que ens fa corresponsables del nostre present, i ens permet il·lusionar-nos pel futur.

Article publicat a Reus Digital i el Diari Mes Reus, l'1 d'abril.