dimarts, 17 de novembre de 2009

Es mira però no es toca

0 comentaris
Quan érem petits, la mare -sobretot- ens indicava amb aquestes paraules una norma de conducta i respecte envers el patrimoni de diferents indrets que no eren casa nostra. L'aparador de la botiga, la casa dels amics o el museu, no podien ser víctimes dels capricis maldestres d'uns xiquets a mig pujar.
Avui, aquest respecte pels bens aliens deu ser un valor a la baixa. Superant l'argumentari basat en les identitats municipals, argüeixo una sola i única motivació, aferrisada i sòlida, per defensar el nom de l'Aeroport de Reus com a infraestructura aeroportuària del Camp: El pes econòmic, demogràfic, social i cultural de Reus al territori és el mateix que el de Tarragona. Els nostres veïns no poden menystenir-nos tot reclamant el que no és seu, com si Reus (107.770 hab.) estigués al nivell d'Algüaire (3.129 hab. respete Lleida, 131.731 hab.), o al de Vilobí d'Onyar (2.862 hab. respecte Girona, 94.484 hab.). Tarragona (132.664 hab.) i el seu alcalde, haurien de tenir prou cura en ventilar els fums de capital provincial, en un estirabot que sembla més una excusa per trobar el lideratge perdut a cop de denominació. Si es vol exercir el lideratge del territori, el camí és retrobar les sinèrgies amb els municipis grans, mitjans i petits, tot mancomunant -quan sigui necessari- serveis i gestions per assolir objectius territorials conjunts. Les potencialitats del nostre territori no recauen en l'estretor d'una capital, es sostenen en la pluralitat i la diversitat del Camp. No veure-ho, és viure ancorat en el passat d'allò que més d'un cop i més de dos s'ha guanyat per victòria de la força i no de la raó.
Des d'ERC de Reus, lluny de mantenir un fals estoïcisme territorial, volem encoratjar l'alcalde Ballesteros a un exercici d'imaginació més profund i reflexiu, i que es deixi d'opes denominatives. Que això de l'aeroport de Reus, es mira però no es toca.

dilluns, 16 de novembre de 2009

dilluns, 9 de novembre de 2009

Cruyff : viu i treballa a Catalunya

0 comentaris
Tenim nou seleccionador nacional. Considerat per la FIFA un dels quatre millor jugadors de futbol del segle XX, juntament a Pelé, Diego Armando Maradona i Alfredo Di Stéfano, i el millor jugador europeu de tots els temps (extret de la Viquipèdia).
Però a mi, el primer que em ve al cap amb el Johann Cruyff no és ni tan sols el Dream Team ni les lligues que es van arribar a guanyar de cop. És el Cruyff dels cromos del meu primer àlbum de futbolistes. És el Cruyff que tots voliem ser a l'hora del pati.
Centrar el debat en si parla català o no és caure en el parany que aquest país es construirà a base de cultura i només cultura. En Johann no parla català. Però va inscriure al registre civil un dels primers Jordis del país -sinó el primer- i aquest sí que parla català. I ha fet de Catalunya la seva terra. No anem tan farts per fer un lleig a tot plegat.
No m'amoïna que el seleccionador nacional de Catalunya parli català. M'il·lusiona molt més que el seu nom sigui el pretext per col·locar la selecció catalana entre la resta de seleccions mundials.

divendres, 6 de novembre de 2009

Passant consulta a Reus

0 comentaris
[Publicat diumenge, 8 de novembre a El Punt.]
Confio plenament que aquest país nostre assolirà la independència tard o d’hora. No sé quan. Però ho farà perquè no té altra sortida si vol continuar sent. I començo així aquest article per a deixar ben clar com penso. Sense ambigüitats, ni eufemismes.
Vivim uns moments on la ciutadania ha posat en guaret la confiança en els polítics, però també i en diferent mesura en altres col·lectius públics i privats, arribant a crear una certa crisi de confiança que s’ha de sumar a l’altra crisi que patim de fa massa temps ja.
Així, el ple municipal de divendres passat constitueix un diagnòstic de primer ordre per avaluar la salut política del consistori, però també de determinades formes d’associació. Un ple presidit, com tots, per l’alcalde de la ciutat. Amb les atribucions que, conseqüentment, li pertoquen. I amb la potestat d’acabar tractant el tema de les consultes populars per la independència com si fos un boutade pròpia d’una pista de circ.
I no es tracta d’un atac de rauxa pel resultat de les fins a tres votacions que es van arribar a produir sobre, més o menys, el mateix assumpte. L’aritmètica és la que és i la suma del PSC amb el PP ja era justa i suficient per tombar totes les propostes que vinguin i convinguin. I en aquest punt em pregunto per aquest rol d’amant de cap de setmana que el PP de Reus adopta dia si, dia també. Amb una frivolitat que espanta. Perquè a mi, que em recordin el 18 de juliol, com va fer el Sr. López-Mallol en el ple, francament m’espanta.
És desengany, més que rauxa. Sobretot és desengany. Perquè tots els ajuntaments que han portat el tema de les consultes per la independència a debat municipal, l’han tractat amb el respecte que es mereix qualsevol dels possibles futurs polítics de Catalunya que defensem els diversos partits. Però en cap cas s’ha permès fer del debat polític un concurs d’idearis. Amb els subterfugis d’uns i l’oportunisme d’altres.
És desengany perquè la pedagogia que es perseguia ha quedat en opacitat. I si alguna cosa necessitem tots plegats és transparència. A tots els nivells. Transparència en la gestió, però també en les idees que es defensen. Transparència en la planificació, però també en els objectius d’aquesta. Transparència, fins i tot, en els lideratges. Perquè no tot ho fa la vara d’alcalde. Transparència en definitiva, per anar de cara tots plegats. D’una vegada per totes.
Divendres només es tractava de ser coherents amb la ideologia que es defensa, amb les sigles del partit i amb els electors i votar un sol cop la mateixa pregunta que s’ha fet a tot arreu: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea? I s’ha votat Si, No o En blanc. Vet aquí que simple.
En canvi, l’únic que vaig aconseguir entreveure és que més d’un gasta política de dues o tres talles de més. Deu ser deshidratació. Ja ho diuen que els oasis, més que acabar-se, s’assequen.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Passant consulta al país

0 comentaris
Divendres presentem al ple municipal la moció de suport a les consultes populars per la independència. Fa més d'un mes que treballem per obtenir el màxim suport possible i que la moció prosperi. Llavors, la feina quedarà per a la societat civil. I aquest fet no significa, ja ho avanço, que els partits polítics que ens declarem ideològicament independentistes en restem al marge, sinó que és la nostra intenció acompanyar i participar en el procés de disseny i desenvolupament d'una consulta sobiranista a Reus, sense protagonismes ni anonimats. Hem de ser conscients que una consulta a Reus representa un volum de feina que amplifica exponencialment la d'Arenys de Munt. A Reus hi ha un cens d'electors majors de 16 anys (edat mínima a la consulta d'Arenys) de 84.143 persones. Aquest fet per si sol, i comptant una participació del 40%, implica que hem de treballar per assolir que 33.658 persones dipositin el seu vot a les urnes, que no poden baixar de 45. Que necessitem espai o espais -la ciutat és gran- per acollir aquesta afluència de votants durant una jornada electoral de 12 hores i un sistema informàtic senzill però eficaç que no permeti el frau. És feina, sí. Molta feina, segur. Necessitem sumar molts esforços i voluntats, també. Amb un únic objectiu: que el poble voti si vol Que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Posem Reus al mapa independentista?

divendres, 30 d’octubre de 2009

Morir-se

0 comentaris
Una de les principals qualitats dels éssers vius és precisament la evidència que, tard o d'hora, ens morim. No voldria frivolitzar ni faltar al respecte als morts de ningú, sobretot perquè a aquestes alçades de la vida ja tinc una llista de persones estimades que enyoro força i sovint.
La mort és un fet trascendent que, no per inevitable, ens trasvalsa. Amb tot, a la vigília de Tots Sants, he de felicitar la iniciativa tant del Cementiri de Reus com del grup de teatre La Gata Borda, per tal de donar a conèixer els bocins d'història local i nacional amagats en un indret de la ciutat que visitem esporàdicament, però també pel tractament de les emocions que els actors fan dels morts, dels vius i la seva relació impossible.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Torna-la a tocar, Sam

0 comentaris
El cinema com a art, i per tant, com a responsable de l'influència cultural que conforma les persones, no pot quedar exempt d'esdevenir un suport cultural que s'expressi en la llengua d'una nació. En tant que no assolim la situació política d'estat integrant de la Unió Europea cal doncs que si més no, reflecteixi la realitat bilingüe del país. Només amb una Llei del cinema ambiciosa, com la que s'està treballant es pot capgirar una situació discriminadora.
Com a cinèfil, no puc sinó alegrar-me per una iniciativa més que veurà la llum, gràcies a la presència d'ERC al govern de la Generalitat. Iniciativa que farà oblidar les peregrinacions lingüístiques a sales de projecció llunyanes per aconseguir veure algun del 3% de films que arriben en català a les nostres pantalles. Sembla mentida que haguem tardat 30 anys en començar a capgirar aquesta situació.
Ara només resta que instituïm els organismes que treballin per una titulació de pel·lícules autòctona, independent de la espanyola i que no evoqui la traducció directa del castellà. Com allò que vam aconseguir amb Ningú és perfecte, vaja.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Companys amb Fàbregas

1 comentaris
L'acte d'avui, a 1/4 de 9 del vespre, no és només un punt de l'agenda republicana que cal reorganitzar any rere any. Tampoc és un deure acomplert. Ni tan sols pretén ser només un acte de memòria. Homenatjar Lluís Companys i honorar la figura d'Evarist Fabregas és sobretot un acte de reflexió i reafirmació local i alhora, nacional.
En un moment on l'independentisme pateix -de nou- una atomització en grups, grupuscles, plataformes, comissions i altres formes d'associació, cal tenir present que els millors episodis de la història nacional han estat sempre els que han estat construits des de la coherència, la unió, la fidelitat i la lleialtat a uns principis vitals dels quals algunes persones es doten. L'Evarist Fàbregas és un dels millors exponents nacionals de fidelitat a uns orígens, a unes idees i la causa que les defensa, i el seu mestratge continua sent un valor present però sobretot de futur.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Doncs no

0 comentaris
Com a client de Caixa Catalunya, he de manifestar el meu rebuig a un possible canvi de nom arran de la fusió d'aquesta entitat amb Caixa de Tarragona (de la qual també soc client) i Caixa Manresa. No entenc que es renuncïi a aquesta denominació argüint que els pot tancar portes a una expansió dins de l'estat espanyol. La Caixa fa anys i panys que hi obre oficines i vull pensar que els castellans ja han percebut que el nom és català. I encara ho entenc menys quan Caixa de Catalunya aporta el 80% dels actius a la susdita fusió. Vaja, que tot plegat em desconcerta i em sembla més una excusa paupèrrima per liquidar el nom sense més.
Diuen que el nom no fa la cosa, però de vegades ajuda a entendre-la. Aquesta és la carta que els he adreçat a través d'aquí. Us convido a fer el mateix.

Benvolguts Srs.,

Des de fa més de 12 o 13 anys sóc client d'aquesta entitat financera. Des de l'oficina 0381 (avui tancada) el Pere, el Carles i l'Albert, així com la Glòria i el Francesc entre altres, m'han permès adquirir el meu primer cotxe, m'han ajudat a finançar el que avui encara és el meu primer pis, i m'han facilitat la resolució d'algun atzucat financer imprevist. Jo he correspost la seva confiança pagant puntualment tota la varietat de quotes que conformen el moviment d'un compte corrent.
Amb el tancament de l'oficina del carrer Dom Bosco de Reus (la 0381, com ja els he dit) no em vaig plantejar un canvi d'entitat ja que la nova oficina (la 1883) és prou propera al meu domicili. La proximitat hi fa molt en aquestes coses.
Ara però, arran de les notícies sobre la pròxima fusió de Caixa de Catalunya amb les caixes de Tarragona i Manresa, on Caixa de Catalunya aporta gairebé el 80% dels actius però podria renunciar a la seva denominació "per obrir nous mercats", hem sorgeix el dubte de si continuar com a client o marxar a una altra entitat, donat que segons es desprén d'aquesta afirmació, el nom de Catalunya no és benvingut segons en quins llocs.
Així doncs, si vostés opten per renunciar a la denominació "Catalunya", molt a contracor jo hauré de fer el mateix amb la seva "Caixa". Ja els hi he comentat que la proximitat hi fa molt, i això de Catalunya n'hi ha que ens ho sentim molt proper.

Esperant que tinguin en compte aquestes paraules, rebin una salutació cordial,

David Llambrich i Robert

dimecres, 9 de setembre de 2009

El burca constitucional

0 comentaris
La Diada Nacional de l’onze de setembre és sempre un bon moment per fer balanç tot just iniciat el curs polític. L’actualitat ens fa estar pendents de la solució final que els guardians de la fe constitucional poden donar a un migrat Estatut d’autonomia, mentre contemplem com un advocat falangista representa l’estat espanyol al jutjat que ha d’intentar aturar la veu del poble a Arenys del Munt.
Fins avui, a la proa del trencagels nacional hi ha Esquerra Republicana de Catalunya que, més enllà de les crítiques ràpides per a consum immediat ha portat al debat polític diferents aspectes que tan sols fa sis anys defensava en solitari: l’autodeterminació i el dret a decidir, el concert econòmic previ a la sobirania, la llei de consultes o la nova distribució territorial en vegueries en són alguns exemples. A estribord, alguns militants destacats de Convergència comencen a sortir de l’armari arrossegats per la consulta de la vila del Maresme. A babord, a les files del socialisme i el post-comunisme se’ls enderroca el federalisme i l’internacionalisme amb què havien bastit la confusió identitària.
El vaixell ja ha salpat de port. No podem continuar en un estat que ens obliga a cobrir-nos la identitat, orgullosament dolgut quan no indignat del nostre voler ser exhibint uns textos que interpreta segons el clima i que anomena sagrats.

dimarts, 16 de juny de 2009

La T1 no és nostra

0 comentaris
Millor enllaçar que copiar.
NOTA: Seguiu els enllaços de l'article d'en Partal als convenis del ministerio.

dimecres, 27 de maig de 2009

Som un

0 comentaris
Avui al vespre, tot i no ser un seguidor acèrrim del futbol -m'agrada molt més jugar-lo que mirar-lo- m'enganxaré al televisor amb la meva dona. Més que res, per tornar a gaudir d'un bon espectacle, com ja ens va passar el dissabte 2 de maig quan érem al Bar-cinema de Paüls. També però, per no perdre'm el que ja és un moment històric, d'aquells que se'n parla fent al·lusió a l'èpica esportiva. Som un país que -més que mai- necessita il·lusió i victòries. Potser la d'avui -esportiva, i amb les conseqüències que li pertoquen, si es produeix- ens faci estar més convençuts que la victòria política s'ha d'aconseguir amb les lliçons d'aquest gran col·lectiu humà que és el Barça de Guardiola.

dimarts, 26 de maig de 2009

dijous, 21 de maig de 2009

Crònica de la independència

0 comentaris
Ahir al vespre. Presentació del llibre de la Patrícia Gabancho. Aquest Sant Jordi va ser el més venut en la categoria de no-ficció. Primer objectiu acomplert: públic heterogeni. Militants i no-militants. Convençuts i no tant.
Segon objectiu: la independència és possible. La independència no és una idea utòpica ni la propietat ideològica de cap col·lectiu. La independència és oportunitat. Ara mateix, la independència és la única sortida que té el país per continuar sent.
Tercer objectiu: la majoria ha de ser parlamentària. Els polítics tindrem un país al darrera, però necessitem que algú camini davant. Europa i els EUA no s'hi posaran de cul.

Post Scriptum: Algú s'imagina una Catalunya independent que no parli català i no tingui tota la cura del món en mantenir i potenciar la seva cultura? Doncs això.

dimecres, 13 de maig de 2009

La Copa del poble, la vergonya del rei

0 comentaris
Doncs si. Que li fumin pel broc gros. Aquest individu té la mateixa legitimitat que qui el va nomenar successor. Per això la competició va passar d'anomenar-se Copa de S.E. El Generalísimo per passar a ser la Copa del Rey.

dijous, 7 de maig de 2009

3 i via fora!

0 comentaris
Si aquest equip ho guanya tot, ja no ens quedarà cap excusa per no marxar. Espanya se li haurà quedat petita fins i tot al Barça. Gràcies nois per fer aquest futbol.

divendres, 6 de març de 2009

Coses de dones, coses d'homes

1 comentaris
Avesat com estic al càlcul i al mètode científic -qüestió de feina i personalitat- penso que la qüestió pendent de resolució entre dones i homes és sobretot d'equivalència personal. Més enllà del gènere hi ha els valors personals, influenciats per l'educació i la cultura, però que són sobretot inherents al caràcter i tarannà de cadascú.
Plantejar la solució des de l'equivalència personal permet establir un marc on la feina d'una dona i la d'un home tenen el mateix valor i per tant, mereixen el mateix salari; on l'agressió a una dona o l'agressió a un home és un atemptat a la raó i la llibertat personal, on l'accés a llocs de responsabilitat s'atorga precisament per aquests valors personals, on la cura dels fills recau en els dos progenitors perquè després del part i el primer període d'alletament (o abans i tot) els condicionants anatòmics són els mateixos -dues mans i un cap-, on les tasques domèstiques es poden cenyir també al mateix raonament que amb els fills.
Encara avui, la societat dóna més valor a segons quines accions masculines front les mateixes accions femenines. Són rèmores culturals i la cultura és dinàmica, flexible, modelable.
El fet diferencial biològic suposa un 2% (1 cromosoma de 46 és diferent entre la dona i l'home, i encara caldria determinar quin és el nombre de gens responsable de les diferències anatòmiques i funcionals entre el cos masculí i femení). Amb aquest percentatge, m'inclino a pensar que la diferència és un valor personal més, sense ser el més destacat.
Plantejar la qüestió dona-home o home-dona, com vulgueu, en base a la diferència és atorgar unes característiques inherents a la feminitat i unes altres a la masculinitat, que ni uns ni les altres podrem superar mai, evidentment. És donar sentit a les coses de dones o a les coses d'homes que tantes vegades hem sentit com excusa d'incomprenssió mútua.
És tan senzill o tan complicat com donar la mateixa vàlua a les actituds, a les accions, a les idees de tots plegats, és qüestió d'humanitzar-nos -com ens repeteix l'Eudald Carbonell- i la base és a la cultura i a l'educació.

diumenge, 1 de març de 2009

Hòstia, Pepe

0 comentaris
No em diguis que el puto càncer també ens deixa sense tu. Que ja en sou masses, coi! Que no pot ser bo trobar a faltar tanta gent de cop. Que ja són massa nusos a la gola i massa penyores que no us podrem tornar, hòstia! I que et consti que renego perquè vull, perquè no vull ser políticament correcte i els renecs també surten al DIEC.
Que ja et veig trucant a les portes del cel, o com en diguin d'aquest lloc on aneu les persones que deixeu empremta...
Spom, spom, spom!
Nyiiiiiieeeeec (que les portes velles sempre grinyolen)!
I Sant Pere que et veu, i sorprés exclama:
- Caguendiós, Pepe! Tu por aquí. Si no t'esperavem. ¿Te has perdido o qué?
- Home, pues un poco perdido si que estoy, ya que lo preguntas. Que yo tenia una feina del copon. Tot el dia xerra que xerraràs, tu. I a més, me pagaban. I ara m'he quedat sense escenari, sense públic i sense poder cagar-me en el que em surti dels pebrots (aquells que se'm van inflar com a flotadors un dia que em va picar una avispa, no veas).
- Home, nen! Això ho podem arreglar.
- Si? Pues no sabes que alegria me das! Estaba un poco amoinat, Pere. Et puc dir Pere, no? És que això de Sant crea distància, tu.
- I tant! Cap problema Pepe... Ep! La porta, que me la deixo oberta!
- Ja la tanco jo. Nyiiiiiiiiiiiiec, sblam!

divendres, 16 de gener de 2009

Gaza

0 comentaris
Tal i com ja he repetit en dues ocasions al De Bon Matí, amb el Jordi Escoda, se'm fa difícil posar-me íntegrament al costat del govern palestí o de l'israelià en el conflicte de Gaza. Per una raó ben simple: en ambdós governs s'actua amb estratègia política i bèlica. Israel, condicionat per unes eleccions que estan a dos o tres mesos vista. En el cas palestí, perquè utilitza la seva debilitat armamentística per justificar els atacs amb coets Khazam, com si la superioritat de l'exèrcit israelià justifiqués la violència. Doncs això, que no hi ha voluntat.
En canvi, m'és molt més fàcil, sense vacil·lar, considerar que hores d'ara qui ho està patint és la població palestina i la israeliana, sense distinció. Perquè, què val més: un mort civil palestí o un d'israelià? La mort -colateral!, quin eufemisme més pervers- d'una persona que s'ha llevat confiat d'acabar el dia amb els seus fills, o els seus pares, o la seva parella i veu que això s'estronca per una bomba o un míssil és diferent segons l'estat que ha de garantir el seu dret a la vida?