Reus desmarcat

FONT: http://www.floridaipblog.com

En aquest món que ens ha tocat viure, on tot és tan proper i immediat, els trets d’identitat —tant la individual com la col·lectiva— són essencials per la forma en que ens presentem i se’ns coneix. Si parlem de Reus, són aquestes característiques les que donen «marca de ciutat», la situen en els circuits econòmics i atorguen potencialitats. És del tot evident que cap ciutat no pot exercir lideratges en tots i cadascun dels camps del desenvolupament humà i, per tant, aquesta ha de prioritzar aquelles fortaleses que ha adquirit amb el temps i la voluntat dels seus ciutadans.

Per això mateix, la ciutat de Reus, que ha estat durant força temps un referent comercial i cultural del país, té l’obligació de mantenir aquest lideratge adaptant-se, si cal, a un context de crisi que, de fet, és general. És inconcebible que només amb dos anys de mandat municipal s’hagi deixat en guaret la política de museus, es mantingui ajornada sine die la inauguració de la Biblioteca Pere Anguera, s’hagi posat a lloguer el Centre d’Art Cal Massó o es doni per finat el Consorci del Teatre Fortuny amb una programació de temporada que encara està a les beceroles i renunciant a la producció pròpia en l’àmbit del CAER, per citar exemples recents. Ens esperen sorpreses també en l’àmbit dels festivals Trapezi, Cos o de curtmetratges?

Només amb un senzill repàs a la cartellera d’altres ciutats n’hi ha prou per veure que les companyies teatrals, de dansa, de música i altres artistes segueixen combatent aquests temps de precarietat amb altes dosis d’imaginació i eficiència, muses que semblen haver abandonat la Regidoria de Cultura de la ciutat. I és que em costa d’imaginar, per exemple, que amb el reguitzell d’autors musicals que pul·lulen per les nostres llistes de reproducció, no n’hi hagi que s’avinguin a fixar un estipendi segons aforament. O sense anar més lluny, que no es recorri a un recurs en voga com el micromecenatge, que ja ha aconseguit finançar alguns projectes cinematogràfics tant en l’àmbit local —Veritas— com en el nacional —L’endemà— o el Reggus. El país continua movent-se culturalment. És a Reus on s’ha llençat la tovallola.

La cultura a Reus ha estat un tret de caràcter, ja que, a falta de llegats artístics de la munió de fills il·lustres —Fortuny, Gaudí, Pasqual, Ferrater, etc.— que hi tenen casa natal, la societat ha bastit projectes de tota mena, ha construït teatres, ha fet planter d’artistes i ha incorporat la creació i l’aprenentatge cultural en el seu dia a dia. La vitalitat reusenca és també tot això. Emprenedoria en diem avui. I ara la resposta és tancar equipaments.

Per Reus, la cultura representa un dels motors de creixement, de projecció de ciutat. Aplicar la política de restriccions, també en aquest camp, ens condemna a la pèrdua d’un factor important de dinamització econòmica, ens empobreix la capitalitat cultural que havíem ostentat i ens aparta de la centralitat nacional. Com diuen els professionals de l’escena davant l’adversitat: «La funció ha de continuar.» La marca Reus bé s’ho mereix.

Article publicat a DelCamp.cat el 3 d'abril de 2013

Refotuda transició

Després de trenta-vuit anys, el balanç polític de l’anomenada «transició» és deplorable i força paupèrrim. Se’ns ha venut la idea que els beneficis d’aquest procés polític eren de tal magnitud que, de fet, la transició era per se l’única evolució possible cap a la governabilitat de l’Estat.

Aquesta etapa es fonamentava en tres pilars: el sistema de partits emergit del postfranquisme, la restauració de la monarquia borbònica i un cert marge d’autonomia política per a les regions espanyoles amb vestigis de «nacionalitat històrica». A hores d’ara, aquestes columnes s’han ensorrat, clivellades per un defecte de construcció inherent al propi canvi: l’obligació imperiosa de fer tabula rasa, és a dir, un «aquí no ha passat res», que no va permetre resoldre les injustícies i desequilibris que quaranta anys de dictadura van consolidar militarment.

Així, el sistema de partits va néixer presoner d’aquests principis, que van penetrar en els hàbits polítics de tota una generació, fent que la democràcia interna es subjugués també a la cerca de consensos forçats, a la marginació de les veus crítiques i a la sobrevaloració del concepte d’unitat enfront al d’unió de forces. Una part d’aquests polítics, tant d’esquerres com de dretes, van adoptar principis d’acció propis del sistema precedent, de vegades amb actituds irregulars que s’han acabat traduint en nepotisme, caciquisme i afany de lucre per sobre de les retribucions estipulades a la cosa política. Fets que s’han tolerat per por que l’alteració d’aquesta estructura partitocràtica repercutís en detriment de la pròpia democràcia que es volia preservar. Òbviament, han estat aquestes formes de procedir les que han acabat desprestigiant la política i la dels polítics per extensió.

El segon fonament d’aquesta etapa s’ha corcat per la pròpia naturalesa antidemocràtica i asocial de la monarquia, tan il·legítima que mai no s’ha sotmès a sufragi. No m’estendré en la situació d’escassa credibilitat actual de l’espanyola. Però cal parar compte en una successió —que es pretén més aviat que tard— encarnada pel que ha de regnar amb el nom de Felip VI, amb profusió de proclames de renovació quan, amb independència de qui n’ostenti la representació, la monarquia espanyola continua essent una institució hereva d’una rebel·lió militar contra la democràcia, que va derivar en una cruenta guerra civil i que va desembocar en una dictadura.

I el darrer ensorrament ha estat la via autonomista —emblema de la transició—, que està patint un procés accelerat de desballestament que ha empès bascos i catalans, per camins diferents, a la recerca d’una via d’existència més enllà de l’estat espanyol. L’estat de les autonomies ja va morir amb el cop d’estat del 23-F i la posterior LOAPA que, a més, va consolidar un sistema d’espoli econòmic reiterat i compulsiu sobre el teixit productiu dels Països Catalans. El que està succeint ara n’és la conseqüència tardana, i precisament el temps transcorregut invalida qualsevol altra solució que no passi per la independència política.

La transició només va reeixir en allò per al qual va ser dissenyada: per a l’oblit, per evitar passar comptes amb la classe dirigent i econòmica que havia donat suport al franquisme. I prou. Així, qualsevol elogi d’aquesta és, a dia d’avui, un exercici de cinisme o directament de mala fe.

Article publicat a DelCamp.cat el dilluns, 25 de febrer de 2013

Si ets d'esquerres, on vas?

Amb un regust més agre que dolç, paeixo encara el debat que Reusdigital va organitzar al voltant del futur nacional de les esquerres. Res de nou sota el sol: la major part de les intervencions van ser fetes en clau de monòleg i algun indici de debat va quedar en increpació més que altra cosa.

Però m'atreviria a afirmar que el panorama no és tan decebedor com es proclama. Primer, el repte sobiranista que afronta el nostre país, ha definit una línia que, encara que es vulgui postergar, defineix dos blocs polítics: l'independentista i l'unionista. Tenim doncs, un factor de difícil solució per a treballar plegats. A més, si entenem que des del dogmatisme pur al pragmatisme descarat, hi ha un ample espai polític per a portar a terme accions de progrés molt diverses, tenim també una altra línia divisòria: mai serem prou fidels a unes idees i/o a la realitat, com es voldria. La unitat de les esquerres és tan difícil doncs, com la de les dretes.

Segon. La crisi actual és el reflex evident que no s'ha actuat com caldria a nivell polític. També des dels governs progressistes, aquí i a Europa. Així, de Catalunya estant, associem encara dretes amb feixisme -la història ens precedeix-, però cal recordar que el monopoli de la veritat és un greal impossible. Seria desitjable per tant, que superéssim la dicotomia bons-dolents que ens limita l'autocrítica real i sobretot, la capacitat de corregir.

Cal acceptar que les polítiques de benestar que van permetre la recuperació d'Europa després de la Segona guerra mundial, han quedat desbordades per l'aprimament de la base de la piràmide demogràfica i una gran diversitat de factors més, associats sobretot a la globalització. I conseqüentment cal incorporar solucions noves que permetin assegurar la justícia social i la igualtat d'oportunitats, i que evitin alhora, la marginació i l'estratificació social, mentre construïm una democràcia més transparent, realment participativa i que garanteixi tant la llibertat individual com col·lectiva de la ciutadania. La innovació política és també, un repte pendent de les esquerres.

I tercer. La construcció de majories polítiques respon a l'existència d'elements clars: lideratge, coherència, projecte de govern, definició d'horitzons col·lectius clars i possibles, transparència, perfils de grup, etc. Aquestes majories es guanyen la confiança dels votants. A hores d'ara, els partits d'esquerres que ostentaven majories les han perdudes precisament per mancança d'un o més factors -segurament molts-, i els partits que encara no les han assolit pateixen del mateix. L'equilibri obre la porta a la centralitat.

Sóc del parer que l'assoliment de la independència nacional i la constitució d'un estat propi desdibuixaran en gran mesura algunes d'aquestes línies divisòries, ara tan marcades, i permetran la redefinició de l'espai polític d'esquerres per forjar un gran partit de govern. El progrés nacional ho necessita.

Article publicat a Reusdigital el 24 de gener de 2013

El poble per esmorzar

En les darreres eleccions al parlament de Catalunya, CiU va obtenir el 38,43% dels sufragis, amb una participació del del 58,78%. Creuant aquestes dades s'obté que els 62 diputats de la federació representen directament al 22,43% de la totalitat del cens electoral del principat. Podem efectuar els mateixos càlculs per a la resta de formacions: PSC (10,72%), PP (7,22%) ICV (4,30%), ERC (4,09%), SI (1,92%) i C's (1,98%).

No és el meu objectiu exposar les bondats i febleses del sistema electoral i dels perquès de l'abstenció, massa elevada al meu entendre. Més aviat pretenia quantificar el grau de correspondència entre la població i els partits polítics que obtenen representació parlamentària i, per tant, capacitat legislativa. Amb tot, existeix el costum polític -mal costum, afegiria- d'utilitzar en va el nom del poble, tot atorgant-se'n la representativitat amb una alegria que esparvera i que trepitja perillosament la línia vermella de la demagògia.

A la vista està que cap formació política arriba a obtenir el suport directe de més de la quarta part del poble. Resten doncs, grans volums de ciutadania que reparteixen el seu suport a altres partits o senzillament deixen de fer-ho. De fet, dissortadament, cap partit supera en vots per si sol el gruix de ciutadans abstencionistes.

Així doncs, els discursos, eslògans, argumentaris i altres elements de transmissió del missatge polític, haurien de mantenir un cert capteniment a l'hora de posar el nom del “poble” en les seves premisses. Més que res per evitar confondre la part amb el tot, i els resultats electorals amb un podi. Tenim un seguit de dèficits en cultura política que podríem començar a resoldre si entenguéssim que el 26 de novembre, siguin quins siguin els resultats de cada força política, ningú podrà atribuir-se el pensament, les necessitats, les voluntats o la representació de la ciutadania, de forma absoluta. L'única institució que pot i ha d'exercir aquest dret és el Parlament de Catalunya i la totalitat dels seus 135 diputats, que escollim aquest diumenge.

Article publicat a la secció d'Opinió de DelCamp.cat, el 22 de novembre