El cuiner pacient

Si el país fos un vaixell, el procés estatutari seria un port en el que no hem pogut atracar ni proveir-nos per poder continuar el nostre periple nacional. Els partits polítics haurien d'haver estat els enginyers que, des de la sala de màquines, fessin rutllar bieles, manovelles i vàlvules per mantenir la potència que el país requereix. En lloc d'això, ens hem dedicat a promocionar-nos per al pont de comandament. Sense peces de recanvi s'hauran de fer veritables peripècies per no col·lapsar el projecte ni convertir la navegació en una deriva. Amb tot, hi ha símptomes que part de la tripulació està decidida -en major o menor mesura- a prendre decissions arriscades però valentes i sobretot, dignes i coherents, sempre que tot no quedi simplificat a "ser el califa en lloc del califa". Per primer cop, sembla que tothom comença a ser conscient que tal com estem no continuarem existint com a poble massa més temps. I encara que sembli estrany, la persona amb més capacitat per governar-ho tot plegat no és el capità engalonat, amb gorra de plat calada. No. És el cuiner, que amb tots aquests ingredients ha de lligar un àpat que ens retorni la il·lusió. Efectivament, malgrat tot es mou, senyor Gonzalez.