Les dades que reflexa l'estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu català poden omplir els titulars d'avui, però són evidències en el dia a dia dels mestres i professors. Evidències perquè des de l'implantació de la reforma educativa que definia els estudis de primària i secundària el curs 1996-97, hem anat constatant una pèrdua progressiva de qualitat en les condicions en què exercim la nostra tasca docent. Però anem a pams.
La llei definia -fins el curs passat- un sistema d'avaluació simplista a primària, reduït al "progresssa adequadament" o "necessita millorar". Aquest sistema, completat amb tot de frases de continguts assolits o no, no permet quantificar el nivell amb què s'arriba a un coneixement. Perquè ens entenguem: quan els nens aprenen les taules de multiplicar, un xiquet que se sap totes les taules i un altre que se sap fins la del 7, per exemple, tindran un P.A. Aquestes llacunes o buits en els aprenentatges queden enquistats en uns alumnes que, en arribar a l'ensenyament secundari obligatori, es troben amb un escenari on el seguiment tutelat del seu treball esdevé menys intens i, per tant, camp adobat per reduir el seu compromís amb els estudis que no els proporcionen resultats a curt termini.
Per una altra banda, no tots els pares s'impliquen en l'educació dels seus fills de la mateixa forma, fet que es tradueix, en els casos de menys implicació, en una manca de complementarietat i complicitat escola-família molt necessària en una etapa -dels 12 als 16 anys- on tenim una persona que està configurant els valors de l'etapa adulta a venir.
I queda el col·lectiu docent, clar. Sense voler caure en l'autoflagel·lació gratuïta, constato que una part -petita, però amb significació- dels mestres i professors en actiu que no m'atreveixo a quantificar estan mancats de vocació i m'atreviria a dir que d'aptitud docent. Aquesta petita proporció contribueix, amb les seves mancances, al desprestigi del col·lectiu sencer que sovint ha de portar endavant les classes amb una alta dosi d'inventiva per arribar a comunicar als seus alumnes una colla de continguts, procediments i actituds que no resulten gens atractius a uns adolescents més preocupats per la seva imatge personal i social que altra cosa.
Amb tot, no deixa de ser molt paradoxal que en el món altament informatitzat i informat en el què vivim la tasca d'ensenyant obtingui uns resultats tan pobres. Evidentment cal molta més inversió, cal endreçar les ràtios alumnes/aula, cal dotar de mètodes i mitjans nous la professió docent, però cal sobretot una bona dosi de voluntat col·lectiva per augmentar l'eficiència i eficàcia d'un sistema educatiu altament optimitzable.
La llei definia -fins el curs passat- un sistema d'avaluació simplista a primària, reduït al "progresssa adequadament" o "necessita millorar". Aquest sistema, completat amb tot de frases de continguts assolits o no, no permet quantificar el nivell amb què s'arriba a un coneixement. Perquè ens entenguem: quan els nens aprenen les taules de multiplicar, un xiquet que se sap totes les taules i un altre que se sap fins la del 7, per exemple, tindran un P.A. Aquestes llacunes o buits en els aprenentatges queden enquistats en uns alumnes que, en arribar a l'ensenyament secundari obligatori, es troben amb un escenari on el seguiment tutelat del seu treball esdevé menys intens i, per tant, camp adobat per reduir el seu compromís amb els estudis que no els proporcionen resultats a curt termini.
Per una altra banda, no tots els pares s'impliquen en l'educació dels seus fills de la mateixa forma, fet que es tradueix, en els casos de menys implicació, en una manca de complementarietat i complicitat escola-família molt necessària en una etapa -dels 12 als 16 anys- on tenim una persona que està configurant els valors de l'etapa adulta a venir.
I queda el col·lectiu docent, clar. Sense voler caure en l'autoflagel·lació gratuïta, constato que una part -petita, però amb significació- dels mestres i professors en actiu que no m'atreveixo a quantificar estan mancats de vocació i m'atreviria a dir que d'aptitud docent. Aquesta petita proporció contribueix, amb les seves mancances, al desprestigi del col·lectiu sencer que sovint ha de portar endavant les classes amb una alta dosi d'inventiva per arribar a comunicar als seus alumnes una colla de continguts, procediments i actituds que no resulten gens atractius a uns adolescents més preocupats per la seva imatge personal i social que altra cosa.
Amb tot, no deixa de ser molt paradoxal que en el món altament informatitzat i informat en el què vivim la tasca d'ensenyant obtingui uns resultats tan pobres. Evidentment cal molta més inversió, cal endreçar les ràtios alumnes/aula, cal dotar de mètodes i mitjans nous la professió docent, però cal sobretot una bona dosi de voluntat col·lectiva per augmentar l'eficiència i eficàcia d'un sistema educatiu altament optimitzable.
Hola company!
ResponEliminaHo sento per escriure en aquest article, pero es més un dubte que un comentari sobre el mateix..
Pot ser que siguies professor d'una escola de Reus que el nom ho té format per sigles? :P
Pots respondre si vols a deividz@deividz.com ;)