Sense voler semblar excessivament pragmàtic, desconfio sobiranament dels independentistes de "pedra picada", com els agrada autodefinir-se. D'aquells que, potser sense saber-ho, recolzen el seu ideari en proclames suades, nacionalisme ètnic i posicions resistencialistes davant "l'ocupació". D'alguna forma, existeix un vot sobiranista segrestat per aquest ideari, i en tant que presoner d'unes idees que no poden evolucionar en aquest món que -agradi o no- ens ha tocat viure, no és útil a l'objectiu final: precisament la independència.
Ara mateix, m'encissa molt més un "xarnego" parlant català, uns nens senegalesos traduint a la mare les indicacions del metge o la filla d'uns andalusos que s'afilia a ERC només perquè defensa la gent que viu i treballa en aquesta terra. I em deceben profundament les proclames de tot o res d'alguns sobiranistes que ara reclamen fulls de ruta quan aquest país no ha començat a parlar desacomplexadament d'independència fins que Esquerra va formar part del primer govern post-pujolista. I ara la desitgen per ahir!
Catalunya no és Kosovë, ni Montenegro, ni Flandes, ni Escòcia, ni el Quebec... Catalunya és Catalunya, i molt possiblement, el nostre camí cap a la independència serà el referent a imitar d'algun d'aquests territoris que també persegueixen la constitució d'un estat. La independència de Catalunya està als fogons. Ja hi hem posat els millors ingredients i ara necessita el treball curós i el saber fer de les bones mestresses. El McMenú Independència està bé per fer samarretes però no és gens nutritiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada