Hòstia, Pepe

No em diguis que el puto càncer també ens deixa sense tu. Que ja en sou masses, coi! Que no pot ser bo trobar a faltar tanta gent de cop. Que ja són massa nusos a la gola i massa penyores que no us podrem tornar, hòstia! I que et consti que renego perquè vull, perquè no vull ser políticament correcte i els renecs també surten al DIEC.
Que ja et veig trucant a les portes del cel, o com en diguin d'aquest lloc on aneu les persones que deixeu empremta...
Spom, spom, spom!
Nyiiiiiieeeeec (que les portes velles sempre grinyolen)!
I Sant Pere que et veu, i sorprés exclama:
- Caguendiós, Pepe! Tu por aquí. Si no t'esperavem. ¿Te has perdido o qué?
- Home, pues un poco perdido si que estoy, ya que lo preguntas. Que yo tenia una feina del copon. Tot el dia xerra que xerraràs, tu. I a més, me pagaban. I ara m'he quedat sense escenari, sense públic i sense poder cagar-me en el que em surti dels pebrots (aquells que se'm van inflar com a flotadors un dia que em va picar una avispa, no veas).
- Home, nen! Això ho podem arreglar.
- Si? Pues no sabes que alegria me das! Estaba un poco amoinat, Pere. Et puc dir Pere, no? És que això de Sant crea distància, tu.
- I tant! Cap problema Pepe... Ep! La porta, que me la deixo oberta!
- Ja la tanco jo. Nyiiiiiiiiiiiiec, sblam!