A cara descoberta

La nostra cultura, mediterrània sobretot, bastida sobre factors geogràfics, econòmics, climàtics i antropològics, estableix relacions de veïnatge amb els conciutadans a partir de la seva identificació facial. No debades, la festa de la transgressió social per excel·lència -el carnaval- es configura a través de la ocultació de la cara.
A partir d'aquestes premisses, es pot arribar a entendre el debat sobre l'ús de qualsevol vestimenta o indumentària que oculti el rostre d'un ciutadà. Cal recordar però, que la legislació vigent ja ens obliga a estar permanentment documentats amb el DNI, i a mostrar el rostre davant qualsevol agent dels cossos de seguretat.
Així, quan aquest debat es focalitza en l'ús concret del burka o el niqab, amb el pretext de parlar sobre la immigració, o fent una apel·lació a la defensa dels drets de la dona, correm el risc d'esdevenir pertorbadors, malmetre la ingent tasca de cohesió que s'ha fet i es fa, per exemple, des de les escoles o els centres de salut, i complicar encara més la situació d'aquelles dones que suposadament intentem protegir.
Estem d'acord en que les polítiques sobre immigració s'han d'abordar des dels drets -i sobretot, els deures!- que comporta ésser ciutadà d'aquest país. La responsabilitat política rau també en no fer ús de la calculadora electoral cada cop que els partits de la dreta parlamentària perceben l'alè xenòfob de determinades plataformes que s'albiren en l'horitzó del 2011.
Si el que es vol és un debat seriós i responsable sobre les polítiques d'immigració cal que anem tots plegats a cara descoberta, sense subterfugis. Si el que es persegueix, en canvi, és l'estigmatització de col·lectius, és urgent treure-li el vel a la xenofòbia i la demagògia, que ens aboquen a la irresponsabilitat.

Article publicat al Diari Més el 18 de juny