Fa cosa de 10 anys vaig poder visitar amb els meus alumnes la redacció de La Vanguardia. La sessió de preguntes la vam fer a la sala que tenen habilitada com hemeroteca. Llavors El Periódico ja havia començat a editar el seu diari en versió catalana i castellana, i no vaig poder resistir-me a preguntar quan La Vanguardia faria el mateix. La resposta va ser que "ho estaven estudiant".De fet, el Grupo Godó ha trigat 46.538 números a pensar-s'ho bé i treure la edició en la llengua del país que el va veure néixer fa 130 anys.
Ara mateix doncs, la premsa diària en català compta amb cinc capçaleres (si som benevolents i diferenciem Avui i El Punt, que cada dia s'assemblen més). Llista que tanca la emocionant iniciativa empresarial de Soler, Capdevila i altres amb el diari Ara. Sense oblidar el reguitzell de revistes que en els darrers anys han omplert el buit que en temàtiques com la història o els viatges existia en la nostra llengua.
No vull convertir en trancesdent la iniciativa de La Vanguardia. Amb tot, penso que és una manifestació més -i força destacable- del punt d'inflexió que ha creuat la consciència nacional col·lectiva. I ho ha fet cap a un únic horitzó plausible: el de la sobirania nacional plena. Sense matisos. La segona derivada de l'equació catalana ve determinada per molts més fets que l'edició en català del rotatiu barceloní. N'hi ha un grapat -sentència del TC, el 10J, el 10A, etc.-, però també la percepció, a hores d'ara, gens subjectiva que la democràcia espanyola va néixer amb greus minusvalies que es posen de manifest dia rera dia. Jordi Pujol o Ferran Mascarell, per citar-ne de recents, s'han declarat obertament partidaris de l'estat propi
En aquest moment, la pregunta ja no és si la independència és una sortida al nostre futur com a poble. La pregunta és: quan?
La qüestió del per què, que implicava un tarannà més pedagògic s'ha resolt per acció o per omissió: Perquè volem.
Força bo. Montserrat
ResponElimina