Res privata

FOTO: http://www.fotolog.com/only_daaavid/about

Els ajuntaments van ser creats per prestar servei, administrar i planificar les necessitats urbanes d'una comunitat que conviu “ajuntada”. La gestió d'aquests serveis però, només és una forma d'administrar els elements comuns de la nostra convivència ciutadana. A finals del segle passat, alguns d'aquests serveis es van reorganitzar en forma d'empreses municipals per tal d'optimitzar-ne la gestió i fer-la més eficaç.

En la darrera conferència de l'alcalde Pellicer es va confirmar l'opció de venda d'algunes empreses municipals. Encara que no va especificar quines ni els detalls tècnics i econòmics de la proposta, convé una revisió d'aquesta iniciativa municipal encarada -a priori- a  obtenir liquiditat.

A l'hora de vendre una empresa -pública o privada, tant hi fa- es tenen en compte uns  factors elementals: si l'empresa té beneficis, quota de mercat, capacitat d'expansió, productivitat, etc. Òbviament, en cap cas trobaríem inversors per a empreses deficitàries. Amb aquests condicionants, cal preveure que les empreses amb més possibilitats de venda, ara mateix, serien: Aigües de Reus, Gesfursa (serveis funeraris) i Amersam (incloent la possibilitat de fer una separata i només vendre la gestió dels pàrquings municipals).

El que em sembla il·lògic d'aquesta operació és que ens acabarem desprenent de les empreses que, pel tipus de servei ofert, representen balanços anuals positius i, per tant, una font d'ingressos; i que aquelles empreses que, per la naturalesa de les seves prestacions sempre seran deficitàries, quedin en mans públiques, amb la necessària inversió municipal que n'eixugui el dèficit exercici rere exercici. De forma que de facto, encara es limitarà més la liquiditat futura de les arques municipals, tot restringint els ingressos locals als impostos d'origen patrimonial o a les subvencions i convenis amb organismes supramunicipals.

I el que em fa patir encara més és que els serveis que presten aquestes empreses es veuran condicionats principalment per criteris de mercat i no de servei, amb l'amenaça subjacent d'una reducció de llocs de feina per abaratir costos de forma immediata, ometent a més, el valor humà en les decisions que afecten el subministrament d'aigua, l'ús de la via pública o la gestió de decessos.

La situació econòmica actual no pot ser l'excusa per implementar un model de serveis al ciutadà basat en la gestió privada d'aquestos. No s'ha de confondre la confiança de l'electorat per quatre anys amb els poders notarials. I més quan, no ho oblidem, el propietari primer d'allò que es vol posar en venda és el propi ciutadà.

Article publicat a Reusdigital.cat el 30 de gener

Amb la sort no s'hi juga

Diuen que una vegada van convidar la Mare Teresa de Calcuta a una manifestació contra la guerra. Ella va rebutjar assistir-hi tot dient: “Quan facin alguna cosa a favor de em poden avisar”. Així doncs, l'article que enceto és sobretot una reflexió al voltant del sorteig de Nadal de la Loteria Nacional, però en cap cas pretén anar en contra de res ni ningú.

Sempre m'ha semblat que això de jugar a la loteria era com deixar un bitllet de 20€ en un banc del parc i esperar trobar-lo l'endemà al matí. O com va dir Einstein: “L'atzar no existeix. Déu no juga als daus”.

Així doncs, en el proper sorteig del 22 de desembre, la probabilitat matemàtica que toqui la grossa a aquelles persones que han comprat participacions és de 1 entre 100.000 per cada número jugat (enguany s'ha ampliat el volum de números) o si ho prefereixen, del 0,001%. Que els hi tornin els diners, té una probabilitat del 10%. La “pedrea” tampoc és que tingui massa més opcions: 1 entre 48 (2,0871%), com intentar encertar una carta de la baralla espanyola. En general, podem obtenir algun dels 13.334 diferents premis en joc. Això ens situa, en el millor dels casos, en una probabilitat del 13'3% d'obtenir premi, per petit que sigui.

Per fer-se al càrrec de les poques possibilitats de recuperació de la “inversió” pensin que la probabilitat d'encertar el nombre en tirar un dau és del 16,6%, de guanyar al pedra-paper-tisora o de trobar la boleta en una parada de trilers (si no fan trampes) és del 33,3%, i en tirar una moneda és del 50%.

Es preguntaran també, per la fama d'algunes administracions que “sempre” acaben repartint algun premi gros. La resposta és senzilla: com més números venen, major probabilitat d'aconseguir premi. En altres paraules, es confon la probabilitat del client, amb la del venedor. El client juga a un o uns pocs números. El venedor n'ha despatxat centenars. La Bruixa de Sort, per exemple, va vendre el 16% de tots els números d'Espanya l'any 2010.

El que no els puc negar és que es tracta d'una tradició. La Loteria Nacional va arribar a Espanya el 10 de desembre de 1763, de la mà del rei Carles III, que importava un costum de Nàpols. Es va modernitzar al 1811, com “un medio de aumentar los ingresos del erario público sin quebranto de los contribuyentes”. El primer sorteig extraordinari de Nadal es va celebrar a Cadis, el 18 de desembre de 1812. D'aquesta forma la Sociedad Mercantil de Loterias y Apuestas va guanyar 2.572,6 M€ nets el 2010 i preveu un benefici de 2.692,9 M€ per aquest 2011. Vaja, com un impost més. Però un impost tradicional, això si! De fet, els catalans fa gairebé tres-cents anys que tradicionalment paguem molt més a l'estat espanyol del que rebem en inversions per part seva. L'any passat van ser més de 20.000 M€.

No seria coherent ara, desitjar-los “que la sort els acompanyi”, tot parafrasejant una de les millors cites de cine que mai s'han escrit, però sempre ens quedarà el consol d'estar contribuint al sosteniment de la tresoreria d'un estat solidari i equànime, oi?

Que tinguin un bon Nadal!

Article publicat a Reusdigital.cat el 19 de desembre

Reus 'unplugged'

Com a poble esdevingut ciutat, Reus gaudeix d'una intensa agenda cultural i política. Seguir-la demana temps lliure o manllevat d'altres obligacions, de vegades forçant la quotidianeïtat. Però quan la realitat s'imposa als desitjos, la desconnexió és obligada. Però aquest fet , lluny de privar-nos de l'actualitat publicitada ens permet descobrir un altre Reus talment com si es tractés d'una pel·lícula de ciència-ficció.

Passat el tomb de ravals, més enllà d'associacions i entitats, d'actes i esdeveniments anunciats i reenviats pel 2.0, més enllà de sopars i tertúlies, amanits amb convidats d'excepció, respira una ciutat anònima que manté uns referents més trivials: els partits de futbol al bar, la tertúlia a peu de plaça mentre es tragina la compra o la televisió d'àmbit estatal, per exemple.

És una ciutat 1.0, feta de dependentes, que també s'aixequen ben d'hora, ben d'hora, i que pleguen tard, ben tard. Que posen els nens al llit a quarts de deu, i no poden assistir a concentracions reivindicatives. És feta de repartidors i comercials, que són tot el dia fora de casa, cinc dies per setmana i els dissabtes no volen navegar entre la marea compradora que inunda el centre de la ciutat. Que no van de pintxos ni de tapes perquè a casa només hi entra un sou des de fa mesos. Són avis i àvies que fan de saltimbanquis amateurs per poder donar un cop de mà amb els horaris dels fills i dels néts. Són persones que ni tan sols llegiran aquest article, perquè internet és un divertimento més, i els seus referents informatius són uns altres.

És un altre Reus, totalment desconnectat de l'oligocràcia cultural, social i política; que no ha percebut - per acció o omissió- la necessitat d'afegir-se a la dinàmica ni a la identitat reusenca; i que resta oblidat en el disseny de campanyes de sensibilització identitària o en l'exigència dels nostres drets com a poble. Però que malgrat tot, viu, treballa i paga els seus impostos aquí. I que també habla d'independència.

Segons la darrera enquesta del CEO, un 45,4% dels ciutadans votarien Sí a la independència de Catalunya. Això són 31.878 persones de les 70.216 que aquest passat #20N tenien dret a vot. Podem debatre ad aeternum si el got és mig buit o mig ple. Però és irrefutable que el got té aigua. Per tant, és imperiós arribar a connectar amb la pluralitat d'aquest Reus en els propers tres anys. Sortim a buscar-los?

Article publicat a Reusdigital.cat el 25 de novembre

Èpica i política per la llibertat

El discurs d'Oriol Junqueras en la cloenda del 26è Congrés Nacional d'ERC.

Perquè vull

Fa cosa de 10 anys vaig poder visitar amb els meus alumnes la redacció de La Vanguardia. La sessió de preguntes la vam fer a la sala que tenen habilitada com hemeroteca. Llavors El Periódico ja havia començat a editar el seu diari en versió catalana i castellana, i no vaig poder resistir-me a preguntar quan La Vanguardia faria el mateix. La resposta va ser que "ho estaven estudiant".
De fet, el Grupo Godó ha trigat 46.538 números a pensar-s'ho bé i treure la edició en la llengua del país que el va veure néixer fa 130 anys.
Ara mateix doncs, la premsa diària en català compta amb cinc capçaleres (si som benevolents i diferenciem Avui i El Punt, que cada dia s'assemblen més). Llista que tanca la emocionant iniciativa empresarial de Soler, Capdevila i altres amb el diari Ara. Sense oblidar el reguitzell de revistes que en els darrers anys han omplert el buit que en temàtiques com la història o els viatges existia en la nostra llengua.
No vull convertir en trancesdent la iniciativa de La Vanguardia. Amb tot, penso que és una manifestació més -i força destacable- del punt d'inflexió que ha creuat la consciència nacional col·lectiva. I ho ha fet cap a un únic horitzó plausible: el de la sobirania nacional plena. Sense matisos. La segona derivada de l'equació catalana ve determinada per molts més fets que l'edició en català del rotatiu barceloní. N'hi ha un grapat -sentència del TC, el 10J, el 10A, etc.-, però també la percepció, a hores d'ara, gens subjectiva que la democràcia espanyola va néixer amb greus minusvalies que es posen de manifest dia rera dia. Jordi Pujol o Ferran Mascarell, per citar-ne de recents, s'han declarat obertament partidaris de l'estat propi
En aquest moment, la pregunta ja no és si la independència és una sortida al nostre futur com a poble. La pregunta és: quan?
La qüestió del per què, que implicava un tarannà més pedagògic s'ha resolt per acció o per omissió: Perquè volem.