Èpica i política per la llibertat

El discurs d'Oriol Junqueras en la cloenda del 26è Congrés Nacional d'ERC.

Perquè vull

Fa cosa de 10 anys vaig poder visitar amb els meus alumnes la redacció de La Vanguardia. La sessió de preguntes la vam fer a la sala que tenen habilitada com hemeroteca. Llavors El Periódico ja havia començat a editar el seu diari en versió catalana i castellana, i no vaig poder resistir-me a preguntar quan La Vanguardia faria el mateix. La resposta va ser que "ho estaven estudiant".
De fet, el Grupo Godó ha trigat 46.538 números a pensar-s'ho bé i treure la edició en la llengua del país que el va veure néixer fa 130 anys.
Ara mateix doncs, la premsa diària en català compta amb cinc capçaleres (si som benevolents i diferenciem Avui i El Punt, que cada dia s'assemblen més). Llista que tanca la emocionant iniciativa empresarial de Soler, Capdevila i altres amb el diari Ara. Sense oblidar el reguitzell de revistes que en els darrers anys han omplert el buit que en temàtiques com la història o els viatges existia en la nostra llengua.
No vull convertir en trancesdent la iniciativa de La Vanguardia. Amb tot, penso que és una manifestació més -i força destacable- del punt d'inflexió que ha creuat la consciència nacional col·lectiva. I ho ha fet cap a un únic horitzó plausible: el de la sobirania nacional plena. Sense matisos. La segona derivada de l'equació catalana ve determinada per molts més fets que l'edició en català del rotatiu barceloní. N'hi ha un grapat -sentència del TC, el 10J, el 10A, etc.-, però també la percepció, a hores d'ara, gens subjectiva que la democràcia espanyola va néixer amb greus minusvalies que es posen de manifest dia rera dia. Jordi Pujol o Ferran Mascarell, per citar-ne de recents, s'han declarat obertament partidaris de l'estat propi
En aquest moment, la pregunta ja no és si la independència és una sortida al nostre futur com a poble. La pregunta és: quan?
La qüestió del per què, que implicava un tarannà més pedagògic s'ha resolt per acció o per omissió: Perquè volem.

L'ensenyament en blanc

Estem a una setmana d'iniciar la setmana de vacances que el calendari escolar establia per als cursos 2010-11 i 2011-12, i que els mitjans de comunicació i unes declaracions desencertades de l'anterior conseller d'educació, Ernest Maragall, van batejar com a "setmana blanca".

Estic d'acord en que s'estableixi un sistema de vacances escolars més ben distribuït i aquesta setmana hauria d'ajudar. Però també entenc que les vacances d'hivern haurien de regular i acabar substituint el període de Setmana Santa i reduir-lo als quatre dies que van de Divendres Sant a Dilluns de Pasqua. El motiu és molt senzill, i enguany en tenim un bon exemple: la Setmana Santa cau a finals d'abril. Però de fet, va itinerant la seva posició en l'almanac segons el calendari lunar, i per tant, l'organització del curs acaba depenent d'un fet astronòmic i religiós.
El curs lectiu s'ha de poder organitzar d'una forma més eficient i menys condicionada. Així, establir un període de vacances d'hivern (o primavera, tant hi fa) a finals de març -just entre el 2n i el 3r trimestre escolar- permetria racionalitzar millor la programació escolar, conciliar la vida a pares i fills -amb el benentès que fos una mesura de continuitat-, i millorar el rendiment del sistema.
Tampoc acabo d'entendre que la valoració de la mesura es faci en termes de repercusió econòmica en el sector del lleure quan els paràmetres avaluadors haurien de ser estrictament acadèmics. En altres paraules, què pretenem amb les vacances escolars: revitalitzar sectors econòmics o millorar el rendiment dels nostres alumnes? Doncs això.

Sense senyal

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió
(trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant vint-i-quatre hores aquest blog, com VilaWeb no emetrà perquè tots compartim amb els valencians la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

(Text adaptat de Vilaweb)

L'any que vam ser menys humans

Alguna cosa més es va aturar a un quart de nou del matí d'aquell 6 d'agost de 1945. Any rera any recordo ambdues dates, el 6 i el 9 d'agost de 1945: aniversaris de l'aniquil·lació d'Hiroshima i Nagasaki, amb les primeres bombes atòmiques de la història de la humanitat. L'accés a la informació facilita coneixe'n la història de primera mà. Feu-hi un cop d'ull. El propers 6 i 9 d'agost recordarem de nou.

Ground Zero 1945: Pictures by Atomic Bomb Survivors
Dibuixos dels nens que van sobreviure a l'explosió.

Children of the Atomic Bomb
El projecte del Dr. James Yamazaki

Hiroshima, el horror que nunca nos quisieron enseñar
Article al blog fogonazos.es, a càrrec del periodista Antonio Martínez Ron