No voldria començar donant-me-les d'erudit llatinòfil, només recordo la cita del meu primer dia d'institut. Els que hagueu estudiat al Salvador Vilaseca sabreu que la façana d'aquest edifici singular està farcida de cites llatines. I aquesta precisament -coneix-te tu mateix- és de les que més cops em venen al cap.
No és fàcil entendre els complexos mecanismes de la personalitat humana, ni tan sols quan la personalitat en qüestió és la teva. Tenim tendència a autoenganyar-nos i creure'ns millors o pitjors del que en realitat som. Ara, avui, amb quasi trenta-sis anys, puc afirmar que em conec més que quan en tenia vint-i-sis. I puc deduir que amb quaranta-sis el coneixement de les meves febleses i fortaleses haurà augmentat considerablement.
És per això que quan hom postula les bondats de ser jove a l'hora d'assumir responsabilitats polítiques sempre se'm remou la panxa. Sóc un pèl socràtic i un seguidor confès de la idea platònica de la República en la qual els homes -i les dones, tot i que els filòsofs grecs no les tinguessin massa en compte- s'han de formar en les arts socials, científiques i polítiques fins a la quarantena. Només llavors, amb una professió, familia -si se'n vol- i templança s'han de començar a dedicar a la cosa pública.
I si us plau, recordeu que la il·lusió, la honestedat, i la frescor no són patrimoni d'una edat, sinó del caràcter de les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada