NOTA: He reciclat aquest article del 31 de desembre de l'any passat perquè segueix vigent. Canvieu-hi la comisaria dels Mossos pel parc de Bombers i sumeu ú als anys i serveix per avui tal com ara fa un any, ves!
"Cap d'any. Cap de setmana. El cap i la cua. Els catalans som optimistes de mena. Celebrem el començament de la setmana -jueva clar, que culmina amb el sàbbat- i celebrem el nou any, arrossegat pel solstici d'hivern, quan tot comença a néixer de nou. Nadal. Cicles vitals.
Lluny de fer suats balanços de gots mig plens o mig buits, em vaig proposar la cerca i captura d'un mite vivent. Un mite que m'explicaven de petit: Tal dia com avui, -em deia ma mare- surt l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any... I ja em teniu al carrer, ben tapat, donant una mà embolicada amb la manyopla a la instigadora d'aquesta cerca i l'altra a un dels meus germans. I jo que li preguntava: Però, però,... té tants nassos com dies té l'any o tants com dies queden a l'any. I ella em somreia amb picardia i em repetia: Com dies té l'any,... avui. I el dubte quedava irresolt, latent. I els meus ulls el buscaven entre la gent del carrer, a la bodega, al colmado... L'home farcit de nassos! Si s'ha de fer veure, pobre! I mon pare allargava la tensió al migdia: Doncs jo l'he vist, baixant pel carrer Monterols. I jo que li repetia: Però quants nassos tenia, pape, quants nassos tenia...?
Ahir, cap a quarts de deu de la nit però, el vaig trobar. M'ha costat més de trenta anys, però l'he trobat. Escoltava el fugaç missatge que el president de la Generalitat ens adreçava a tots, ciutadans d'una Catalunya desanimada, en estat de desmoralització col·lectiva i tendència al victimisme, i ens encoratjava a fer de les penes virtut, a treballar per la prosperitat d'un país que volem que rutlli. Menos samba e mais trebalhar que deia l'Emilio Aragon ja fa anys. Porquè no es construeix res des de la queixa ni l'auto contemplació de les dificultats. Tot emfàtic, enmig dels escriptoris de la comissaria del mossos de Vilanova, ens adreçava el consell patriarcal que davant les dificultats el que cal fer és elevar l'exigència col·lectiva de responsabilitats. Quins nassos! Sí-se-nyor!
Eeep! M'ensumo que això ja ho he sentit abans, mestre! Això ho va dir en Kennedy, eh! “No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país.” Mindundi, afegiria jo. I després se'ns macianitza: “Catalans, interpretant un sentiment col·lectiu prou estès...” Calla que m'oloro la proclamació de la República...! Però no, que ens diu que ja s'ensuma a l'ambient la flaire inversora mai vista, de la Generalitat i del govern de l'estat. Sí, sí, el mateix que ens ha pispat 14000 M€ aquest 2007. L'any del desplegament de l'estatut. Que quan l'hem començat a desplegar ja hem vist que feia tuf de corcadot, aquella aroma de ranci, com quan obres un bagul on no hi ha res de res, però que ha estat tancat mooolt i mooolt de temps. I clar, ens cal nou sistema de finançament. Que aquesta va de debò. Al 2008 un finançament de nassos. Al tanto! Si guanya el PSOE al març, eeh? I en Pinotxo-Montilla ens recorda que el 2008 serà l'any del traspàs. I és clar, Josep! Que enguany és un any de 366 dies, de traspàs. Aquesta l'hem pillat.
I no em puc estar de regalar-li un Quevedo, Senyor Montilla, que se l'ha guanyat, per un nas de diferència:
Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.
Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.
Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.
Jo que m'acabo la sopa de farigola -digestiu imprescindible per aquests dies-. Que me'n vaig al lavabo a renta'm la cara i me'l veig allà, mirant-me, amb un astorament babau... I em dic: Ja l'he trobat. L'home dels nassos sóc jo, i tu, i tots nosaltres. Que tal dia com avui creuarem els nostres itineraris pel carrer, amb el nas per davant. Mame, tots som l'home dels nassos! Perquè s'han de tenir idems per haver remuntat tots i cadascun dels dies de l'any que deixem i tenir la intenció de fer el mateix amb els de l'any que demà encetem, a pesar de la incompetència i la mediocritat imperants.
No us desitjaré un bon any. Us desitjaré la força per omplir-lo de més bons moments que no pas de dolents. Us desitjaré el coratge per dir prou. Us desitjaré la dignitat per fer-nos respectar com a poble, peti qui peti. I sobretot, que ens duri els 366 dies d'aquest 2008.
Signat: L'home dels nassos"
"Cap d'any. Cap de setmana. El cap i la cua. Els catalans som optimistes de mena. Celebrem el començament de la setmana -jueva clar, que culmina amb el sàbbat- i celebrem el nou any, arrossegat pel solstici d'hivern, quan tot comença a néixer de nou. Nadal. Cicles vitals.
Lluny de fer suats balanços de gots mig plens o mig buits, em vaig proposar la cerca i captura d'un mite vivent. Un mite que m'explicaven de petit: Tal dia com avui, -em deia ma mare- surt l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any... I ja em teniu al carrer, ben tapat, donant una mà embolicada amb la manyopla a la instigadora d'aquesta cerca i l'altra a un dels meus germans. I jo que li preguntava: Però, però,... té tants nassos com dies té l'any o tants com dies queden a l'any. I ella em somreia amb picardia i em repetia: Com dies té l'any,... avui. I el dubte quedava irresolt, latent. I els meus ulls el buscaven entre la gent del carrer, a la bodega, al colmado... L'home farcit de nassos! Si s'ha de fer veure, pobre! I mon pare allargava la tensió al migdia: Doncs jo l'he vist, baixant pel carrer Monterols. I jo que li repetia: Però quants nassos tenia, pape, quants nassos tenia...?
Ahir, cap a quarts de deu de la nit però, el vaig trobar. M'ha costat més de trenta anys, però l'he trobat. Escoltava el fugaç missatge que el president de la Generalitat ens adreçava a tots, ciutadans d'una Catalunya desanimada, en estat de desmoralització col·lectiva i tendència al victimisme, i ens encoratjava a fer de les penes virtut, a treballar per la prosperitat d'un país que volem que rutlli. Menos samba e mais trebalhar que deia l'Emilio Aragon ja fa anys. Porquè no es construeix res des de la queixa ni l'auto contemplació de les dificultats. Tot emfàtic, enmig dels escriptoris de la comissaria del mossos de Vilanova, ens adreçava el consell patriarcal que davant les dificultats el que cal fer és elevar l'exigència col·lectiva de responsabilitats. Quins nassos! Sí-se-nyor!
Eeep! M'ensumo que això ja ho he sentit abans, mestre! Això ho va dir en Kennedy, eh! “No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país.” Mindundi, afegiria jo. I després se'ns macianitza: “Catalans, interpretant un sentiment col·lectiu prou estès...” Calla que m'oloro la proclamació de la República...! Però no, que ens diu que ja s'ensuma a l'ambient la flaire inversora mai vista, de la Generalitat i del govern de l'estat. Sí, sí, el mateix que ens ha pispat 14000 M€ aquest 2007. L'any del desplegament de l'estatut. Que quan l'hem començat a desplegar ja hem vist que feia tuf de corcadot, aquella aroma de ranci, com quan obres un bagul on no hi ha res de res, però que ha estat tancat mooolt i mooolt de temps. I clar, ens cal nou sistema de finançament. Que aquesta va de debò. Al 2008 un finançament de nassos. Al tanto! Si guanya el PSOE al març, eeh? I en Pinotxo-Montilla ens recorda que el 2008 serà l'any del traspàs. I és clar, Josep! Que enguany és un any de 366 dies, de traspàs. Aquesta l'hem pillat.
I no em puc estar de regalar-li un Quevedo, Senyor Montilla, que se l'ha guanyat, per un nas de diferència:
Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.
Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.
Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.
Jo que m'acabo la sopa de farigola -digestiu imprescindible per aquests dies-. Que me'n vaig al lavabo a renta'm la cara i me'l veig allà, mirant-me, amb un astorament babau... I em dic: Ja l'he trobat. L'home dels nassos sóc jo, i tu, i tots nosaltres. Que tal dia com avui creuarem els nostres itineraris pel carrer, amb el nas per davant. Mame, tots som l'home dels nassos! Perquè s'han de tenir idems per haver remuntat tots i cadascun dels dies de l'any que deixem i tenir la intenció de fer el mateix amb els de l'any que demà encetem, a pesar de la incompetència i la mediocritat imperants.
No us desitjaré un bon any. Us desitjaré la força per omplir-lo de més bons moments que no pas de dolents. Us desitjaré el coratge per dir prou. Us desitjaré la dignitat per fer-nos respectar com a poble, peti qui peti. I sobretot, que ens duri els 366 dies d'aquest 2008.
Signat: L'home dels nassos"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada