El parany federalista

En aquesta etapa final del procés d'independència del nostre país, que tot just ara encetem, apareixeran dificultats diverses. Aquestes són identificables i la seva resolució depén de factors clarament a l'abast: estratègia política, comunicació, aliances, etc. El més complex de combatre serà, potser, les ambigüitats o els cants de sirena que convidin a l'abandó de la causa. Entre les principals hi ha el federalisme i totes les implicacions que comporta en l'execució del tempo polític.

Després de 35 anys i amb una convocatòria electoral decisiva per al futur de Catalunya, el secretari general del PSOE s'atreveix a insinuar l'opció de l'estat federal com una via per reconduir les deteriorades relacions entre Catalunya i Espanya, acceptant -ui, si!- una reforma de la Constitució. El fet en sí, ja demostra que fins ara, el federalisme ha estat una entelèquia del sector més catalanista del PSC i de la meitat d'ICV que encara no es considera ciutadana del món i prou.

En el carreró sense sortida de l'autonomisme, el govern de la Generalitat ja no té temps ni marge econòmic per proposar cap altre alternativa que no sigui el manteniment de l'actual status quo, o la proclamació de l'estat català dins d'una Unió Europea. Les altres opcions, el federalisme també, resten fora de l'abast polític del govern català i  impliquen necessàriament un altre actor, l'estat espanyol, que no ha respost afirmativament a cap de les demandes catalanes. En altres paraules, quedar-nos o marxar depén de nosaltres. El federalisme, no. Depén de la bona voluntat de l'altra banda de la taula de negociacions. Una voluntat que ara mateix ja no ens ofereix cap mena de confiança.

A més, una revisió federalista de la relació Catalunya-Espanya ens posa de nou en el bucle interminable del "vuelva usted mañana" i de solidaritat malentesa que ens ha portat precisament fins aquí.