El moment històric que vivim com a
nació és una barreja agredolça de la feina feta, els greuges que
arrosseguem, la ràbia continguda i el respecte per la incertesa que
qualsevol canvi genera. Però arribar fins aquest punt no és fruit
només d'un context econòmic i social. Hi ha un seguit de causes i
persones que tenen fil directe amb les conseqüències que ara mateix
comencem a desgranar per tal d'aconseguir un desenllaç òptim de tot
plegat.
Més enllà dels pecats venials del
personatge, cal recordar en Josep-Lluís Carod-Rovira, per la
reformulació de la ideologia independentista, sobreposant-la al
catalanisme identitari. Dotant-la també d'una estratègia que, si bé
no va funcionar com hom esperava -la pluja fina que havia de
“convertir” incrèduls- ha acabat contagiant precisament els
altres dos socis del tripartit. El fet, és d'una evidència
esclatant en el cas del PSC, que ja frega els esculls de l'illa de la
marginalitat on corre el risc de quedar varat si un canvi de rumb
d'última hora no ho impedeix. La situació d'ICV és molt menys
dramàtica però el discurs social del partit recorre el tall de la
navalla dels esdeveniments amb el funambulisme propi d'un afectat de
vertigen nacional. Amb el temps, hom valorarà la tasca d'un partit
d'esquerra nacional com ERC que va tensar les estructures
ideològiques d'ambdós socis de govern fins a posar-les contra les
cordes de la coherència nacional tot mostrant la feblesa democràtica
d'un regne, successor impune d'una dictadura, que usa la seva
constitució com a cotilla de les llibertats.
En Carod-Rovira, orador com pocs, va
saber transmetre a les bases d'ERC un argumentari renovat i
constructiu sobre les causes i conseqüències de la independència,
va endreçar la militància més ètnica en pro d'una majoria
política que és, de fet, la millor garantia democràtica per
presentar-nos al món; i va linkar el partit a la
socialdemocràcia europea per assegurar-ne la pervivència un cop
assolit l'estat català. Això fa d'ERC el principal partit de
l'esquerra nacional front un PSC escorat cap a l'unionisme disfressat
de federalisme.
La diàspora subsegüent en les files
republicanes és prou coneguda, i respon també a les diferents
concepcions polítiques que convivien dins d'ERC: liberals,
socialistes, etc., però també cal destacar que aquesta ha anat
seguida de la difusió transversal de la necessitat d'un futur de
sobirania nacional que, hores d'ara, sembla ser el principal motor
dels esdeveniments presents.
Evidentment, en Carod no ho va fer sol:
és innegable l'aportació intel·lectual de Joan Ridao,
l'estratègica de Joan Puigcercós, i tants altres; però en Carod hi
va posar la cara. I és de justícia fer-ne un reconeixement, aquí i
a la Xina Popular.
Article publicat a Reus Digital l'1 d'octubre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada