La notícia és que no som notícia

Pe primer cop, des de fa més de dos anys, una assemblea d'ERC ha passat desapercebuda per la premsa local de l'endemà. És una bona notícia. Més que res, perquè des de ja fa temps, aquests mitjans només estaven interessats en aprofundir en les discordances. Es veu que les bones notícies no venen. En qualsevol cas, me n'alegro. Ahir, la candidatura que encapçalava com a president va obtenir un suport del 66% de la militància, que supera qualsevol percentatge recent. Com ja vaig dir als militants assistents, entenem tots els vots emesos com un compromís amb els militants i també amb els nostres electors.

Secundaris

Les dades que reflexa l'estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu català poden omplir els titulars d'avui, però són evidències en el dia a dia dels mestres i professors. Evidències perquè des de l'implantació de la reforma educativa que definia els estudis de primària i secundària el curs 1996-97, hem anat constatant una pèrdua progressiva de qualitat en les condicions en què exercim la nostra tasca docent. Però anem a pams.
La llei definia -fins el curs passat- un sistema d'avaluació simplista a primària, reduït al "progresssa adequadament" o "necessita millorar". Aquest sistema, completat amb tot de frases de continguts assolits o no, no permet quantificar el nivell amb què s'arriba a un coneixement. Perquè ens entenguem: quan els nens aprenen les taules de multiplicar, un xiquet que se sap totes les taules i un altre que se sap fins la del 7, per exemple, tindran un P.A. Aquestes llacunes o buits en els aprenentatges queden enquistats en uns alumnes que, en arribar a l'ensenyament secundari obligatori, es troben amb un escenari on el seguiment tutelat del seu treball esdevé menys intens i, per tant, camp adobat per reduir el seu compromís amb els estudis que no els proporcionen resultats a curt termini.
Per una altra banda, no tots els pares s'impliquen en l'educació dels seus fills de la mateixa forma, fet que es tradueix, en els casos de menys implicació, en una manca de complementarietat i complicitat escola-família molt necessària en una etapa -dels 12 als 16 anys- on tenim una persona que està configurant els valors de l'etapa adulta a venir.
I queda el col·lectiu docent, clar. Sense voler caure en l'autoflagel·lació gratuïta, constato que una part -petita, però amb significació- dels mestres i professors en actiu que no m'atreveixo a quantificar estan mancats de vocació i m'atreviria a dir que d'aptitud docent. Aquesta petita proporció contribueix, amb les seves mancances, al desprestigi del col·lectiu sencer que sovint ha de portar endavant les classes amb una alta dosi d'inventiva per arribar a comunicar als seus alumnes una colla de continguts, procediments i actituds que no resulten gens atractius a uns adolescents més preocupats per la seva imatge personal i social que altra cosa.
Amb tot, no deixa de ser molt paradoxal que en el món altament informatitzat i informat en el què vivim la tasca d'ensenyant obtingui uns resultats tan pobres. Evidentment cal molta més inversió, cal endreçar les ràtios alumnes/aula, cal dotar de mètodes i mitjans nous la professió docent, però cal sobretot una bona dosi de voluntat col·lectiva per augmentar l'eficiència i eficàcia d'un sistema educatiu altament optimitzable.

Recordar Companys

Per recordar-nos. Per saber-nos vius encara. Com a poble. Com a persones. Avui és un dia per mirar-nos als ulls, els nostres i els dels altres i començar a retrobar la complicitat dels que volen el mateix. Que no ets un màrtir si no un lluitador. Que el país necessita gent disposada a lluitar, no a immolar-se. I la lluita és per mi i per tu, pels teus i pels meus. Per tots.

Tallar la corda

Quan el cap de setmana s’estira, com aquest que deixem enrere, les percepcions humanes es fan molt més nítides i es poden mirar amb ulls pausats.

Divendres estrany. No per festiu, si no per no laborable que no és ben bé el mateix. I ja em perdonareu, però de l’anecdòtica bandera no en farem categoria. Però, què va aportar Espanya a les Amèriques? Malalties, extermini i una llengua que con sangre entra. Què se’n va endur? L’or. I quan en van haver de marxar? Quan ja havien escurat tot el que es podia escurar i el poble n’estava tip. Símbols o fets?

Dissabte socialista. Si en Marx aixequés el cap! En lloc de socialitzar els béns, hem socialitzat el consum. Tenim cues per aparcar, cues per aconseguir el producte d’oferta, cues per dinar a la sueca, cues per pagar! La lluita de classes -ara sí- ha mort. Immigrats i nadius compartint passadissos, l’espai del catàleg, de taula o de pagament, units per la mateixa hipoteca i la voluntat de viure més còmodes.

Diumenge de passeig. Descobrint racons urbans que ja han estat colonitzats per xiquets i xiquetes, pares, gossos i pilotes que demoren les hores de tornar a les rutines setmanals mentre la posta de sol s’apressa cada dia més.

I quan s’escolen els darrers instants d’aquestes postals de cap de setmana em pregunto si la llibertat no és més a prop que mai. Com quan busques aquella cosa que vols i li passes cent vegades pel costat i no la veus, encegat com estàs pel desig de trobar-la. És la butxaca, estúpids!

Ja només queda que algú faci petar els dits i ens descobrim -babaus- en una cua allargant la nòmina, en un parc xutant la pilota del nen o davant d’un teclat llegint bajanades nacionales i ens vinguin ganes de tallar la corda. Qui té les tisores?

Combustió amb mil paraules

La teva imatge, Juan Carlos de Borbón y Borbón, rei de les espanyes castisses i sobiranes, socarrimada amb mil paraules.
Per trobar combustible em cal la Constitución, que et fa Jefe del estado y símbolo de su unidad y permanencia, i que et proveeix d’una persona inviolable y no sujeta a responsabilidad. Ets per tant, irresponsable.
El Rey recibe de los presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. I enguany ja tens assegurats els 8’66 milions d’euros. Per tenir cura dels teus, però sobretot de les teves. De la teva Bàrbara i de la teva Marta. I que la Sofia de tots es pugui mantenir l’estança a Londres per no veure’t en acció amb l’únic testicle que et queda, el de la dreta, clar.
Encara que, tot s’ha de dir, a tu el que et va és l’esquerra, la socialista i la comunista, que viuen i et deixen viure, que es tapen i et tapen els Marios Conde i els Javiers de la Rosa. Si fins i tot, aquesta esquerra servil t’ha permès destapar una vena d’actor: fue la actuación del Monarca la que salvó la Constitución y la democracia en la noche del 23 de febrero de 1981, cuando los demás poderes Constitucionales estaban secuestrados en el Parlamento por una intentona golpista. Sí, el cop va ser teu. Tot un cop d’efecte per fer-te més necessari que mai.
Per jurar los Principios del Movimiento i ser fill de Juan, que era fill d’Alfonso, que alhora era fill d’un altre Alfonso, al 1969 vas ser designado sucesor a la Jefatura del Estado. Vaja, que ets on ets per ser un grandíssim fill de...
I ara calem foc a la teva efígie cent vegades fotocopiada, i l’Audiencia nacional que no escolta però vigila ja ens té a tots filats, informats i informadors, tots uniformats sota la teva majestat que ostenta el mando supremo de las Fuerzas Armadas. Sí, sí. Precisament aquelles que constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
Doncs sembla que se’t gira feina: davant les vel·leïtats de bascos i catalans, hauries de guanyar-te el jornal i abanderar els teus exèrcits perquè no s’esberli la integritat del teu regne, però això ja seria passar de les paraules als fets. Del combustible a la ignició. De la figura a l’actor. Però tu només ets un símbol, la representació inanimada d’una cosa que més que romperse, se quema.