Esquerra. Punt i seguit (I)

Després d'un mes de les eleccions generals, hi ha dues reflexions a fer. La primera, avui.
Pel que fa a l'anàlisi de resultats cal fer referència a un breu article de l'Elisenda Paluzie a l'Avui de diumenge on desgrana amb rigor científic el destí dels vots que Esquerra ha perdut en referència a les mateixes eleccions de fa quatre anys. Amb tot, per establir un bon estudi hauríem de partir també de les mateixes circumstàncies que van empènyer 650.000 persones a votar Esquerra el 14 de març de 2004. Circumstàncies que aquest 9 de març no es repetien. Un bon punt per comparar resultats serien les eleccions al Parlament de 2006 donat que el nombre de votants s'establia en un valor sostingut de 420.000 des de les eleccions al Parlament de 2003. Per tant, el nombre d'electors que ens van fer confiança ara fa un mes s'hauria reduït en 120.000. Tenint en compte que els partits que tenim a tocar ideològicament -ICV i CiU- han perdut de mitjana uns 60.000 vots fruit de la polarització d'aquesta campanya, ens trobem amb 60.000 electors de més que se'ns han quedat a casa respecte les eleccions de fa dos anys. Evidentment, aquestes disertacions tampoc es cenyeixen a un rigor científic massa exhaustiu, com tampoc ho fa la senyora Paluzié obviant ciutats de menys de 10.000 habitants, encara que només representin el 22 % del cens electoral. Tot allò que no representi entre el 95 i el 99 % del cens tendeix a esbiaxar en un o altra sentit les conclusions de la davallada -real, per altra banda- d'Esquerra i per extensió -ICV, CiU- del catalanisme polític. El fet és que allò que va motivar 650.000 persones a votar-nos fa quatre anys no ha estat present en aquesta campanya i, per tant cal retrobar aquesta motivació.

Condemnats

L'angúnia que em provoca l'assassinat d'un ciutadà que defensava les seves idees polítiques mitjançant eines democràtiques no em fa oblidar cap de les fotografies d'aquesta legislatura: la declaració de treva d'ETA, l'atemptat de la T4, les manifestacions de l'AVT, l'ús partidista de les víctimes en el discurs polític, l'ús vil també, en els cara a cara televisats -dir-ne debats seria un elogi- entre els candidats d'ambdós partits majoritaris a la cambra baixa.
Aquest assassinat és del tot condemnable, sí. Però també ens condemna quatre anys més a la democràcia de baixa qualitat, on la política no es fa amb vocació de servei a la ciutadania, sinó per seguir dibuixant el perfil difús d'un estat aluminòsic.
No sé si sóc jo, però en la declaració de Mariano Rajoy hi trobo elements que em segueixen fent pensar en que l'Isaias Carrasco serà una víctima més a utilitzar en l'escaquer polític espanyol i això em fa la mateixa angúnia.

Fast-Independència

Sense voler semblar excessivament pragmàtic, desconfio sobiranament dels independentistes de "pedra picada", com els agrada autodefinir-se. D'aquells que, potser sense saber-ho, recolzen el seu ideari en proclames suades, nacionalisme ètnic i posicions resistencialistes davant "l'ocupació". D'alguna forma, existeix un vot sobiranista segrestat per aquest ideari, i en tant que presoner d'unes idees que no poden evolucionar en aquest món que -agradi o no- ens ha tocat viure, no és útil a l'objectiu final: precisament la independència.
Ara mateix, m'encissa molt més un "xarnego" parlant català, uns nens senegalesos traduint a la mare les indicacions del metge o la filla d'uns andalusos que s'afilia a ERC només perquè defensa la gent que viu i treballa en aquesta terra. I em deceben profundament les proclames de tot o res d'alguns sobiranistes que ara reclamen fulls de ruta quan aquest país no ha començat a parlar desacomplexadament d'independència fins que Esquerra va formar part del primer govern post-pujolista. I ara la desitgen per ahir!
Catalunya no és Kosovë, ni Montenegro, ni Flandes, ni Escòcia, ni el Quebec... Catalunya és Catalunya, i molt possiblement, el nostre camí cap a la independència serà el referent a imitar d'algun d'aquests territoris que també persegueixen la constitució d'un estat. La independència de Catalunya està als fogons. Ja hi hem posat els millors ingredients i ara necessita el treball curós i el saber fer de les bones mestresses. El McMenú Independència està bé per fer samarretes però no és gens nutritiu.

5000 milions de raons

En algun moment del futur, més o menys llunyà, els partits polítics catalans ens haurem de proposar una plantada contundent i no presentar-nos als comicis estatals. El rumb que està agafant la precampanya electoral, amb les pseudosubvencions al vot d'en Zapatero o el cinisme d'en Pizarro per citar dos exemples recents, convida a l'afartament i la desmobilització. Aquesta però, és un luxe que ara, com a poble no ens podem permetre.
Mentre tinguem en guaret la resolució dels afers relatius a ferrocarrils, aeroports, autovies i autopistes, és a dir, tot allò que ens permet desplaçar persones i mercaderies de dins cap a fora i de fora cap a dins, i una senzilla però dràstica decissió presa des de Madrid pugui condicionar el nostre desenvolupament en l'economia global, els representants polítics al Congreso i al Senado tenen la responsabilitat de collar l'executiu espanyol per tal que es resolguin satisfactòriament aquests elements vertebradors de qualsevol territori.
Amb la proposta electoral d'inversió en 150 quilòmetres de noves vies a l'entorn de Madrid, en Zapatero ens ha donat 5000 milions de raons per no deixar-lo deslligat ni de mans ni de peus mentre els serveis públics del nostre país no rebin un tractament molt més racional que l'actual.

La notícia és que no som notícia

Pe primer cop, des de fa més de dos anys, una assemblea d'ERC ha passat desapercebuda per la premsa local de l'endemà. És una bona notícia. Més que res, perquè des de ja fa temps, aquests mitjans només estaven interessats en aprofundir en les discordances. Es veu que les bones notícies no venen. En qualsevol cas, me n'alegro. Ahir, la candidatura que encapçalava com a president va obtenir un suport del 66% de la militància, que supera qualsevol percentatge recent. Com ja vaig dir als militants assistents, entenem tots els vots emesos com un compromís amb els militants i també amb els nostres electors.