Condemnats

L'angúnia que em provoca l'assassinat d'un ciutadà que defensava les seves idees polítiques mitjançant eines democràtiques no em fa oblidar cap de les fotografies d'aquesta legislatura: la declaració de treva d'ETA, l'atemptat de la T4, les manifestacions de l'AVT, l'ús partidista de les víctimes en el discurs polític, l'ús vil també, en els cara a cara televisats -dir-ne debats seria un elogi- entre els candidats d'ambdós partits majoritaris a la cambra baixa.
Aquest assassinat és del tot condemnable, sí. Però també ens condemna quatre anys més a la democràcia de baixa qualitat, on la política no es fa amb vocació de servei a la ciutadania, sinó per seguir dibuixant el perfil difús d'un estat aluminòsic.
No sé si sóc jo, però en la declaració de Mariano Rajoy hi trobo elements que em segueixen fent pensar en que l'Isaias Carrasco serà una víctima més a utilitzar en l'escaquer polític espanyol i això em fa la mateixa angúnia.

Fast-Independència

Sense voler semblar excessivament pragmàtic, desconfio sobiranament dels independentistes de "pedra picada", com els agrada autodefinir-se. D'aquells que, potser sense saber-ho, recolzen el seu ideari en proclames suades, nacionalisme ètnic i posicions resistencialistes davant "l'ocupació". D'alguna forma, existeix un vot sobiranista segrestat per aquest ideari, i en tant que presoner d'unes idees que no poden evolucionar en aquest món que -agradi o no- ens ha tocat viure, no és útil a l'objectiu final: precisament la independència.
Ara mateix, m'encissa molt més un "xarnego" parlant català, uns nens senegalesos traduint a la mare les indicacions del metge o la filla d'uns andalusos que s'afilia a ERC només perquè defensa la gent que viu i treballa en aquesta terra. I em deceben profundament les proclames de tot o res d'alguns sobiranistes que ara reclamen fulls de ruta quan aquest país no ha començat a parlar desacomplexadament d'independència fins que Esquerra va formar part del primer govern post-pujolista. I ara la desitgen per ahir!
Catalunya no és Kosovë, ni Montenegro, ni Flandes, ni Escòcia, ni el Quebec... Catalunya és Catalunya, i molt possiblement, el nostre camí cap a la independència serà el referent a imitar d'algun d'aquests territoris que també persegueixen la constitució d'un estat. La independència de Catalunya està als fogons. Ja hi hem posat els millors ingredients i ara necessita el treball curós i el saber fer de les bones mestresses. El McMenú Independència està bé per fer samarretes però no és gens nutritiu.

5000 milions de raons

En algun moment del futur, més o menys llunyà, els partits polítics catalans ens haurem de proposar una plantada contundent i no presentar-nos als comicis estatals. El rumb que està agafant la precampanya electoral, amb les pseudosubvencions al vot d'en Zapatero o el cinisme d'en Pizarro per citar dos exemples recents, convida a l'afartament i la desmobilització. Aquesta però, és un luxe que ara, com a poble no ens podem permetre.
Mentre tinguem en guaret la resolució dels afers relatius a ferrocarrils, aeroports, autovies i autopistes, és a dir, tot allò que ens permet desplaçar persones i mercaderies de dins cap a fora i de fora cap a dins, i una senzilla però dràstica decissió presa des de Madrid pugui condicionar el nostre desenvolupament en l'economia global, els representants polítics al Congreso i al Senado tenen la responsabilitat de collar l'executiu espanyol per tal que es resolguin satisfactòriament aquests elements vertebradors de qualsevol territori.
Amb la proposta electoral d'inversió en 150 quilòmetres de noves vies a l'entorn de Madrid, en Zapatero ens ha donat 5000 milions de raons per no deixar-lo deslligat ni de mans ni de peus mentre els serveis públics del nostre país no rebin un tractament molt més racional que l'actual.

La notícia és que no som notícia

Pe primer cop, des de fa més de dos anys, una assemblea d'ERC ha passat desapercebuda per la premsa local de l'endemà. És una bona notícia. Més que res, perquè des de ja fa temps, aquests mitjans només estaven interessats en aprofundir en les discordances. Es veu que les bones notícies no venen. En qualsevol cas, me n'alegro. Ahir, la candidatura que encapçalava com a president va obtenir un suport del 66% de la militància, que supera qualsevol percentatge recent. Com ja vaig dir als militants assistents, entenem tots els vots emesos com un compromís amb els militants i també amb els nostres electors.

Secundaris

Les dades que reflexa l'estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu català poden omplir els titulars d'avui, però són evidències en el dia a dia dels mestres i professors. Evidències perquè des de l'implantació de la reforma educativa que definia els estudis de primària i secundària el curs 1996-97, hem anat constatant una pèrdua progressiva de qualitat en les condicions en què exercim la nostra tasca docent. Però anem a pams.
La llei definia -fins el curs passat- un sistema d'avaluació simplista a primària, reduït al "progresssa adequadament" o "necessita millorar". Aquest sistema, completat amb tot de frases de continguts assolits o no, no permet quantificar el nivell amb què s'arriba a un coneixement. Perquè ens entenguem: quan els nens aprenen les taules de multiplicar, un xiquet que se sap totes les taules i un altre que se sap fins la del 7, per exemple, tindran un P.A. Aquestes llacunes o buits en els aprenentatges queden enquistats en uns alumnes que, en arribar a l'ensenyament secundari obligatori, es troben amb un escenari on el seguiment tutelat del seu treball esdevé menys intens i, per tant, camp adobat per reduir el seu compromís amb els estudis que no els proporcionen resultats a curt termini.
Per una altra banda, no tots els pares s'impliquen en l'educació dels seus fills de la mateixa forma, fet que es tradueix, en els casos de menys implicació, en una manca de complementarietat i complicitat escola-família molt necessària en una etapa -dels 12 als 16 anys- on tenim una persona que està configurant els valors de l'etapa adulta a venir.
I queda el col·lectiu docent, clar. Sense voler caure en l'autoflagel·lació gratuïta, constato que una part -petita, però amb significació- dels mestres i professors en actiu que no m'atreveixo a quantificar estan mancats de vocació i m'atreviria a dir que d'aptitud docent. Aquesta petita proporció contribueix, amb les seves mancances, al desprestigi del col·lectiu sencer que sovint ha de portar endavant les classes amb una alta dosi d'inventiva per arribar a comunicar als seus alumnes una colla de continguts, procediments i actituds que no resulten gens atractius a uns adolescents més preocupats per la seva imatge personal i social que altra cosa.
Amb tot, no deixa de ser molt paradoxal que en el món altament informatitzat i informat en el què vivim la tasca d'ensenyant obtingui uns resultats tan pobres. Evidentment cal molta més inversió, cal endreçar les ràtios alumnes/aula, cal dotar de mètodes i mitjans nous la professió docent, però cal sobretot una bona dosi de voluntat col·lectiva per augmentar l'eficiència i eficàcia d'un sistema educatiu altament optimitzable.