Espanya sota la taula

Encara anem com anem, company. Si no són capaços d'assumir la responsabilitat de la seva pròpia història -que hem hagut de compartir a la força- és per aquesta incapacitat innata, genètica, impresa en el caràcter dels governants espanyols de totes les èpoques, siguin del tarannà polític que siguin, de no reconèixer mai, mai que s'han equivocat. La història demostra que davant l'error sempre practiquen la fugida endavant. Avui encara saben que hi ha gent que, si pogués, et tornaria a afusellar.

Inflexió

És d'una ingenuitat política immensa el fet de pensar que la sobirania nacional vindrà donada per una majoria absoluta d'ERC. Tant els països que han assolit la independència recentment -com Montenegro-, com els que la treballen des del govern autònom -com Escòcia- disposen d'un sistema de partits que abarca les diferents ideologies polítiques modernes -l'eix dreta/esquerra- però amb la sobirania nacional com a element essencial. És lògic doncs, que aquests partits siguin independentistes en tant que el país que aspiren a governar no disposi de la plena capacitat de gestió dels seus recursos i dels seus actius. També serà lògic que aquests deixin de ser independentistes a partir del moment en que s'assoleix el reconeixement com a estat independent. Així doncs, continuant amb l'exemple, a Escòcia advoquen per la independència el Partit Nacional Escocès (SNP), el Partit Verd Escocès (SGP), el Partit Socialista Escocès (SSP), el Partit Independentista Escocès (SIP) i el Partit d'Escòcia Lliure (FSP).

Per tant, és un signe de normalitat política nacional que a casa nostra hagin sorgit en els darrers anys partits com les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) o que partits nacionalistes/catalanistes com Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Unió Democràtica de Catalunya (UDC) o el mateix Partit Socialista de Catalunya (PSC) hagin hagut de veure com els corrents sobiranistes prenien embranzida en la pròpia definició ideològica, o fins i tot, la mateixa Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) pateix avui mateix una declaració en forma de manifest d'una colla de militants que en reclamen un compromís obert amb la sobirania del Principat. No són fets aillats.
Matemàticament, el punt d'inflexió en una funció ve determinat per un canvi de curvatura de convexa a còncava o viceversa. La curvatura nacional ja ha quedat prou forçada amb el menyspreu continuat al fet nacional català però sobretot, al menysteniment reiterat de les necessitats bàsiques de la societat catalana. Alguna cosa ha canviat.

Campiones del món!!

Tot i ser un ex-practicant de futbol, sempre he gaudit més jugant-lo que veient-lo. Emperò, avui val a dir que he xalat de debò amb el partidàs que les jugadores de la selecció nacional femenina, en la final del Campionat mundial de Futsal, han jugat contra la selecció nacional de Galícia. Les excel·lents combinacions de la Nona -amb dos gols i diverses passades-, l'ordre en el camp capitanejat per la Laura Rodriguez -dos gols també, un a 14'' del final-, i la fermesa sota els pals de la Noe, no han d'envejar res de res als partits professionals que ens regalen cada cap de setmana. Les jugadores de Galícia -liderades per Pacios i Riveira- han topat una i altra vegada amb l'ordre defensiu de les catalanes que han sabut jugar molt bé al contraatac marcant els quatre gols amb la defensa gallega trencada. Al final, l'himne nacional -sencer!- i la senyera dalt de tot. Una crònica esportiva que m'agradaria llegir més sovint.

Llión llibre

Deia una màxima castellano-messetària que "el nacionalismo se cura viajando". Estalviant-me dues mil paraules, i afegint el suport fotogràfic al meu bloc, us adjunto dues fotografies d'aquest agost passat. Això d'Espanya-Castella es veu que no triomfa. La primera és del parc natural dels Picos de Europa. L'altra és de Riaño, aquell poble que fa uns anys va quedar sota les aigües del pantà del mateix nom i ara -nou de trinca- intenta recuperar la seva ànima.

Esquerra. Punt i seguit (i III)

Després de la jornada electoral del dissabte, 7 de juny, m'havia quedat una sensació més aviat optimista del procés que Esquerra estava duent a terme. Sobretot per la lliçó democràtica i de maduresa política que ens situa a l'avantguarda del sistema de partits català. No hi ha cap partit, cap, que afronti aquest estiu un congrés i sotmeti a votació directa del seus militants els dos principals càrrecs de l'organigrama intern.
En canvi, el congrés d'aquest passat dissabte, ha evidenciat l'enquistament d'un seguit d'actituds polítiques pròpies d'un partit amb mentalitat de club: els xiulets a les delegacions d'altres partits, les excessives desconfiances entre sectors, l'inhibició política d'algun sector més. Hem ajornat el canvi a partit gran. Potser no estem preparats.