Si aquest equip ho guanya tot, ja no ens quedarà cap excusa per no marxar. Espanya se li haurà quedat petita fins i tot al Barça. Gràcies nois per fer aquest futbol.
dijous, 7 de maig del 2009
3 i via fora!
Si aquest equip ho guanya tot, ja no ens quedarà cap excusa per no marxar. Espanya se li haurà quedat petita fins i tot al Barça. Gràcies nois per fer aquest futbol.
divendres, 6 de març del 2009
Coses de dones, coses d'homes
Avesat com estic al càlcul i al mètode científic -qüestió de feina i personalitat- penso que la qüestió pendent de resolució entre dones i homes és sobretot d'equivalència personal. Més enllà del gènere hi ha els valors personals, influenciats per l'educació i la cultura, però que són sobretot inherents al caràcter i tarannà de cadascú.Plantejar la solució des de l'equivalència personal permet establir un marc on la feina d'una dona i la d'un home tenen el mateix valor i per tant, mereixen el mateix salari; on l'agressió a una dona o l'agressió a un home és un atemptat a la raó i la llibertat personal, on l'accés a llocs de responsabilitat s'atorga precisament per aquests valors personals, on la cura dels fills recau en els dos progenitors perquè després del part i el primer període d'alletament (o abans i tot) els condicionants anatòmics són els mateixos -dues mans i un cap-, on les tasques domèstiques es poden cenyir també al mateix raonament que amb els fills.
Encara avui, la societat dóna més valor a segons quines accions masculines front les mateixes accions femenines. Són rèmores culturals i la cultura és dinàmica, flexible, modelable.
El fet diferencial biològic suposa un 2% (1 cromosoma de 46 és diferent entre la dona i l'home, i encara caldria determinar quin és el nombre de gens responsable de les diferències anatòmiques i funcionals entre el cos masculí i femení). Amb aquest percentatge, m'inclino a pensar que la diferència és un valor personal més, sense ser el més destacat.
Plantejar la qüestió dona-home o home-dona, com vulgueu, en base a la diferència és atorgar unes característiques inherents a la feminitat i unes altres a la masculinitat, que ni uns ni les altres podrem superar mai, evidentment. És donar sentit a les coses de dones o a les coses d'homes que tantes vegades hem sentit com excusa d'incomprenssió mútua.
És tan senzill o tan complicat com donar la mateixa vàlua a les actituds, a les accions, a les idees de tots plegats, és qüestió d'humanitzar-nos -com ens repeteix l'Eudald Carbonell- i la base és a la cultura i a l'educació.
diumenge, 1 de març del 2009
Hòstia, Pepe
No em diguis que el puto càncer també ens deixa sense tu. Que ja en sou masses, coi! Que no pot ser bo trobar a faltar tanta gent de cop. Que ja són massa nusos a la gola i massa penyores que no us podrem tornar, hòstia! I que et consti que renego perquè vull, perquè no vull ser políticament correcte i els renecs també surten al DIEC.Que ja et veig trucant a les portes del cel, o com en diguin d'aquest lloc on aneu les persones que deixeu empremta...
Spom, spom, spom!
Nyiiiiiieeeeec (que les portes velles sempre grinyolen)!
I Sant Pere que et veu, i sorprés exclama:
- Caguendiós, Pepe! Tu por aquí. Si no t'esperavem. ¿Te has perdido o qué?
- Home, pues un poco perdido si que estoy, ya que lo preguntas. Que yo tenia una feina del copon. Tot el dia xerra que xerraràs, tu. I a més, me pagaban. I ara m'he quedat sense escenari, sense públic i sense poder cagar-me en el que em surti dels pebrots (aquells que se'm van inflar com a flotadors un dia que em va picar una avispa, no veas).
- Home, nen! Això ho podem arreglar.
- Si? Pues no sabes que alegria me das! Estaba un poco amoinat, Pere. Et puc dir Pere, no? És que això de Sant crea distància, tu.
- I tant! Cap problema Pepe... Ep! La porta, que me la deixo oberta!
- Ja la tanco jo. Nyiiiiiiiiiiiiec, sblam!
divendres, 16 de gener del 2009
Gaza
Tal i com ja he repetit en dues ocasions al De Bon Matí, amb el Jordi Escoda, se'm fa difícil posar-me íntegrament al costat del govern palestí o de l'israelià en el conflicte de Gaza. Per una raó ben simple: en ambdós governs s'actua amb estratègia política i bèlica. Israel, condicionat per unes eleccions que estan a dos o tres mesos vista. En el cas palestí, perquè utilitza la seva debilitat armamentística per justificar els atacs amb coets Khazam, com si la superioritat de l'exèrcit israelià justifiqués la violència. Doncs això, que no hi ha voluntat.
En canvi, m'és molt més fàcil, sense vacil·lar, considerar que hores d'ara qui ho està patint és la població palestina i la israeliana, sense distinció. Perquè, què val més: un mort civil palestí o un d'israelià? La mort -colateral!, quin eufemisme més pervers- d'una persona que s'ha llevat confiat d'acabar el dia amb els seus fills, o els seus pares, o la seva parella i veu que això s'estronca per una bomba o un míssil és diferent segons l'estat que ha de garantir el seu dret a la vida?
En canvi, m'és molt més fàcil, sense vacil·lar, considerar que hores d'ara qui ho està patint és la població palestina i la israeliana, sense distinció. Perquè, què val més: un mort civil palestí o un d'israelià? La mort -colateral!, quin eufemisme més pervers- d'una persona que s'ha llevat confiat d'acabar el dia amb els seus fills, o els seus pares, o la seva parella i veu que això s'estronca per una bomba o un míssil és diferent segons l'estat que ha de garantir el seu dret a la vida?
dimecres, 31 de desembre del 2008
L'home dels nassos
NOTA: He reciclat aquest article del 31 de desembre de l'any passat perquè segueix vigent. Canvieu-hi la comisaria dels Mossos pel parc de Bombers i sumeu ú als anys i serveix per avui tal com ara fa un any, ves!
"Cap d'any. Cap de setmana. El cap i la cua. Els catalans som optimistes de mena. Celebrem el començament de la setmana -jueva clar, que culmina amb el sàbbat- i celebrem el nou any, arrossegat pel solstici d'hivern, quan tot comença a néixer de nou. Nadal. Cicles vitals.
Lluny de fer suats balanços de gots mig plens o mig buits, em vaig proposar la cerca i captura d'un mite vivent. Un mite que m'explicaven de petit: Tal dia com avui, -em deia ma mare- surt l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any... I ja em teniu al carrer, ben tapat, donant una mà embolicada amb la manyopla a la instigadora d'aquesta cerca i l'altra a un dels meus germans. I jo que li preguntava: Però, però,... té tants nassos com dies té l'any o tants com dies queden a l'any. I ella em somreia amb picardia i em repetia: Com dies té l'any,... avui. I el dubte quedava irresolt, latent. I els meus ulls el buscaven entre la gent del carrer, a la bodega, al colmado... L'home farcit de nassos! Si s'ha de fer veure, pobre! I mon pare allargava la tensió al migdia: Doncs jo l'he vist, baixant pel carrer Monterols. I jo que li repetia: Però quants nassos tenia, pape, quants nassos tenia...?
Ahir, cap a quarts de deu de la nit però, el vaig trobar. M'ha costat més de trenta anys, però l'he trobat. Escoltava el fugaç missatge que el president de la Generalitat ens adreçava a tots, ciutadans d'una Catalunya desanimada, en estat de desmoralització col·lectiva i tendència al victimisme, i ens encoratjava a fer de les penes virtut, a treballar per la prosperitat d'un país que volem que rutlli. Menos samba e mais trebalhar que deia l'Emilio Aragon ja fa anys. Porquè no es construeix res des de la queixa ni l'auto contemplació de les dificultats. Tot emfàtic, enmig dels escriptoris de la comissaria del mossos de Vilanova, ens adreçava el consell patriarcal que davant les dificultats el que cal fer és elevar l'exigència col·lectiva de responsabilitats. Quins nassos! Sí-se-nyor!
Eeep! M'ensumo que això ja ho he sentit abans, mestre! Això ho va dir en Kennedy, eh! “No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país.” Mindundi, afegiria jo. I després se'ns macianitza: “Catalans, interpretant un sentiment col·lectiu prou estès...” Calla que m'oloro la proclamació de la República...! Però no, que ens diu que ja s'ensuma a l'ambient la flaire inversora mai vista, de la Generalitat i del govern de l'estat. Sí, sí, el mateix que ens ha pispat 14000 M€ aquest 2007. L'any del desplegament de l'estatut. Que quan l'hem començat a desplegar ja hem vist que feia tuf de corcadot, aquella aroma de ranci, com quan obres un bagul on no hi ha res de res, però que ha estat tancat mooolt i mooolt de temps. I clar, ens cal nou sistema de finançament. Que aquesta va de debò. Al 2008 un finançament de nassos. Al tanto! Si guanya el PSOE al març, eeh? I en Pinotxo-Montilla ens recorda que el 2008 serà l'any del traspàs. I és clar, Josep! Que enguany és un any de 366 dies, de traspàs. Aquesta l'hem pillat.
I no em puc estar de regalar-li un Quevedo, Senyor Montilla, que se l'ha guanyat, per un nas de diferència:
Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.
Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.
Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.
Jo que m'acabo la sopa de farigola -digestiu imprescindible per aquests dies-. Que me'n vaig al lavabo a renta'm la cara i me'l veig allà, mirant-me, amb un astorament babau... I em dic: Ja l'he trobat. L'home dels nassos sóc jo, i tu, i tots nosaltres. Que tal dia com avui creuarem els nostres itineraris pel carrer, amb el nas per davant. Mame, tots som l'home dels nassos! Perquè s'han de tenir idems per haver remuntat tots i cadascun dels dies de l'any que deixem i tenir la intenció de fer el mateix amb els de l'any que demà encetem, a pesar de la incompetència i la mediocritat imperants.
No us desitjaré un bon any. Us desitjaré la força per omplir-lo de més bons moments que no pas de dolents. Us desitjaré el coratge per dir prou. Us desitjaré la dignitat per fer-nos respectar com a poble, peti qui peti. I sobretot, que ens duri els 366 dies d'aquest 2008.
Signat: L'home dels nassos"
"Cap d'any. Cap de setmana. El cap i la cua. Els catalans som optimistes de mena. Celebrem el començament de la setmana -jueva clar, que culmina amb el sàbbat- i celebrem el nou any, arrossegat pel solstici d'hivern, quan tot comença a néixer de nou. Nadal. Cicles vitals.
Lluny de fer suats balanços de gots mig plens o mig buits, em vaig proposar la cerca i captura d'un mite vivent. Un mite que m'explicaven de petit: Tal dia com avui, -em deia ma mare- surt l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any... I ja em teniu al carrer, ben tapat, donant una mà embolicada amb la manyopla a la instigadora d'aquesta cerca i l'altra a un dels meus germans. I jo que li preguntava: Però, però,... té tants nassos com dies té l'any o tants com dies queden a l'any. I ella em somreia amb picardia i em repetia: Com dies té l'any,... avui. I el dubte quedava irresolt, latent. I els meus ulls el buscaven entre la gent del carrer, a la bodega, al colmado... L'home farcit de nassos! Si s'ha de fer veure, pobre! I mon pare allargava la tensió al migdia: Doncs jo l'he vist, baixant pel carrer Monterols. I jo que li repetia: Però quants nassos tenia, pape, quants nassos tenia...?
Ahir, cap a quarts de deu de la nit però, el vaig trobar. M'ha costat més de trenta anys, però l'he trobat. Escoltava el fugaç missatge que el president de la Generalitat ens adreçava a tots, ciutadans d'una Catalunya desanimada, en estat de desmoralització col·lectiva i tendència al victimisme, i ens encoratjava a fer de les penes virtut, a treballar per la prosperitat d'un país que volem que rutlli. Menos samba e mais trebalhar que deia l'Emilio Aragon ja fa anys. Porquè no es construeix res des de la queixa ni l'auto contemplació de les dificultats. Tot emfàtic, enmig dels escriptoris de la comissaria del mossos de Vilanova, ens adreçava el consell patriarcal que davant les dificultats el que cal fer és elevar l'exigència col·lectiva de responsabilitats. Quins nassos! Sí-se-nyor!
Eeep! M'ensumo que això ja ho he sentit abans, mestre! Això ho va dir en Kennedy, eh! “No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país.” Mindundi, afegiria jo. I després se'ns macianitza: “Catalans, interpretant un sentiment col·lectiu prou estès...” Calla que m'oloro la proclamació de la República...! Però no, que ens diu que ja s'ensuma a l'ambient la flaire inversora mai vista, de la Generalitat i del govern de l'estat. Sí, sí, el mateix que ens ha pispat 14000 M€ aquest 2007. L'any del desplegament de l'estatut. Que quan l'hem començat a desplegar ja hem vist que feia tuf de corcadot, aquella aroma de ranci, com quan obres un bagul on no hi ha res de res, però que ha estat tancat mooolt i mooolt de temps. I clar, ens cal nou sistema de finançament. Que aquesta va de debò. Al 2008 un finançament de nassos. Al tanto! Si guanya el PSOE al març, eeh? I en Pinotxo-Montilla ens recorda que el 2008 serà l'any del traspàs. I és clar, Josep! Que enguany és un any de 366 dies, de traspàs. Aquesta l'hem pillat.
I no em puc estar de regalar-li un Quevedo, Senyor Montilla, que se l'ha guanyat, per un nas de diferència:
Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.
Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.
Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.
Jo que m'acabo la sopa de farigola -digestiu imprescindible per aquests dies-. Que me'n vaig al lavabo a renta'm la cara i me'l veig allà, mirant-me, amb un astorament babau... I em dic: Ja l'he trobat. L'home dels nassos sóc jo, i tu, i tots nosaltres. Que tal dia com avui creuarem els nostres itineraris pel carrer, amb el nas per davant. Mame, tots som l'home dels nassos! Perquè s'han de tenir idems per haver remuntat tots i cadascun dels dies de l'any que deixem i tenir la intenció de fer el mateix amb els de l'any que demà encetem, a pesar de la incompetència i la mediocritat imperants.
No us desitjaré un bon any. Us desitjaré la força per omplir-lo de més bons moments que no pas de dolents. Us desitjaré el coratge per dir prou. Us desitjaré la dignitat per fer-nos respectar com a poble, peti qui peti. I sobretot, que ens duri els 366 dies d'aquest 2008.
Signat: L'home dels nassos"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)