Llión llibre

Deia una màxima castellano-messetària que "el nacionalismo se cura viajando". Estalviant-me dues mil paraules, i afegint el suport fotogràfic al meu bloc, us adjunto dues fotografies d'aquest agost passat. Això d'Espanya-Castella es veu que no triomfa. La primera és del parc natural dels Picos de Europa. L'altra és de Riaño, aquell poble que fa uns anys va quedar sota les aigües del pantà del mateix nom i ara -nou de trinca- intenta recuperar la seva ànima.

Esquerra. Punt i seguit (i III)

Després de la jornada electoral del dissabte, 7 de juny, m'havia quedat una sensació més aviat optimista del procés que Esquerra estava duent a terme. Sobretot per la lliçó democràtica i de maduresa política que ens situa a l'avantguarda del sistema de partits català. No hi ha cap partit, cap, que afronti aquest estiu un congrés i sotmeti a votació directa del seus militants els dos principals càrrecs de l'organigrama intern.
En canvi, el congrés d'aquest passat dissabte, ha evidenciat l'enquistament d'un seguit d'actituds polítiques pròpies d'un partit amb mentalitat de club: els xiulets a les delegacions d'altres partits, les excessives desconfiances entre sectors, l'inhibició política d'algun sector més. Hem ajornat el canvi a partit gran. Potser no estem preparats.

Les petxines del Mercadal

Tinc un joc amb el meu fill: els dies que passegem pel Mercadal, revisem les rajoles centenàries a la recerca de fòssils de moluscs marins. N'hi ha, proveu-ho. De ben segur que aquestes restes deuen ser el més antic de la plaça. La resta d'usos que els reusencs hem practicat en aquest espai al llarg de la història han tingut una primera vegada però també una última. El mercat, que li dona nom, en podria ser un bon referent.
El fet de fons és que qualsevol activitat que s'escapi al concepte de "cultura de saló" topa inevitablement amb la utilització d'espais públics a l'aire lliure: Barraques, concerts, o la mateixa diada de Sant Jordi en podrien ser un exemple. I quan uso el verb "topar" ho faig en el sentit literal, el d'ensopegar. Des d'Esquerra, entenem que en un govern de coalició, el debat i el diàleg han de ser els elements fonamentals per mantenir la cohesió i la corresponsabilitat en les decisions que pren el consistori. El que no pot ser és que el criteri únic d'un àmbit com pot ser la utilització de l'espai urbà passi per sobre dels criteris culturals, per citar un exemple. Altrament, se'ns aboca al col·lapse.
Els fòssils de la plaça Mercadal són testimonis del passat però també la prova que res dura per sempre.

Esquerra. Punt i seguit (II)

No és que en l'anterior post intentés fugir d'estudi amb la relativització dels resultats d'Esquerra. Senzillament, els finals de cicle es proclamen quan s'esgota una estratègia i com a conseqüència els resultats no acompanyen. Aquestes darreres eleccions cada cop m'amoïnen menys donat que s'ha vist clarament que la influència catalana a Madrid tendeix a zero i per tant, el màxim al que poden aspirar les forces d'origen catalanista -deixem-ho així- és a pactes circumstancials. Res a fer amb un canvi d'actituds, ni de conceptes envers la relació Catalunya-Espanya. Vet aquí doncs, la relativització dels resultats d'ERC. Cal recordar com s'han quedat CiU i ICV? Cal repetir quin ha estat el missatge de campanya del PSC? Doncs ja som al cap del carrer.
Fent un pas endavant en les meves reflexions, cal fer notar que la majoria de partits catalans, afrontem congressos nacionals aquest estiu. Això denota sobretot, l'esgotament d'una manera de fer política, l'esgotament ideològic també del catalanisme polític i per extensió del sobiranisme, però sobretot, un esgotament social. La sensació de que no hi ha res a fer. La percepció que la maquinària de l'estat engollirà qualsevol temptativa amb una mínima petja d'identitat.
En aquest sentit començo a trobar força interessants la proposta d'atemptats ridiculistes que proposa en Marc Arza.

Esquerra. Punt i seguit (I)

Després d'un mes de les eleccions generals, hi ha dues reflexions a fer. La primera, avui.
Pel que fa a l'anàlisi de resultats cal fer referència a un breu article de l'Elisenda Paluzie a l'Avui de diumenge on desgrana amb rigor científic el destí dels vots que Esquerra ha perdut en referència a les mateixes eleccions de fa quatre anys. Amb tot, per establir un bon estudi hauríem de partir també de les mateixes circumstàncies que van empènyer 650.000 persones a votar Esquerra el 14 de març de 2004. Circumstàncies que aquest 9 de març no es repetien. Un bon punt per comparar resultats serien les eleccions al Parlament de 2006 donat que el nombre de votants s'establia en un valor sostingut de 420.000 des de les eleccions al Parlament de 2003. Per tant, el nombre d'electors que ens van fer confiança ara fa un mes s'hauria reduït en 120.000. Tenint en compte que els partits que tenim a tocar ideològicament -ICV i CiU- han perdut de mitjana uns 60.000 vots fruit de la polarització d'aquesta campanya, ens trobem amb 60.000 electors de més que se'ns han quedat a casa respecte les eleccions de fa dos anys. Evidentment, aquestes disertacions tampoc es cenyeixen a un rigor científic massa exhaustiu, com tampoc ho fa la senyora Paluzié obviant ciutats de menys de 10.000 habitants, encara que només representin el 22 % del cens electoral. Tot allò que no representi entre el 95 i el 99 % del cens tendeix a esbiaxar en un o altra sentit les conclusions de la davallada -real, per altra banda- d'Esquerra i per extensió -ICV, CiU- del catalanisme polític. El fet és que allò que va motivar 650.000 persones a votar-nos fa quatre anys no ha estat present en aquesta campanya i, per tant cal retrobar aquesta motivació.