El poble per esmorzar

En les darreres eleccions al parlament de Catalunya, CiU va obtenir el 38,43% dels sufragis, amb una participació del del 58,78%. Creuant aquestes dades s'obté que els 62 diputats de la federació representen directament al 22,43% de la totalitat del cens electoral del principat. Podem efectuar els mateixos càlculs per a la resta de formacions: PSC (10,72%), PP (7,22%) ICV (4,30%), ERC (4,09%), SI (1,92%) i C's (1,98%).

No és el meu objectiu exposar les bondats i febleses del sistema electoral i dels perquès de l'abstenció, massa elevada al meu entendre. Més aviat pretenia quantificar el grau de correspondència entre la població i els partits polítics que obtenen representació parlamentària i, per tant, capacitat legislativa. Amb tot, existeix el costum polític -mal costum, afegiria- d'utilitzar en va el nom del poble, tot atorgant-se'n la representativitat amb una alegria que esparvera i que trepitja perillosament la línia vermella de la demagògia.

A la vista està que cap formació política arriba a obtenir el suport directe de més de la quarta part del poble. Resten doncs, grans volums de ciutadania que reparteixen el seu suport a altres partits o senzillament deixen de fer-ho. De fet, dissortadament, cap partit supera en vots per si sol el gruix de ciutadans abstencionistes.

Així doncs, els discursos, eslògans, argumentaris i altres elements de transmissió del missatge polític, haurien de mantenir un cert capteniment a l'hora de posar el nom del “poble” en les seves premisses. Més que res per evitar confondre la part amb el tot, i els resultats electorals amb un podi. Tenim un seguit de dèficits en cultura política que podríem començar a resoldre si entenguéssim que el 26 de novembre, siguin quins siguin els resultats de cada força política, ningú podrà atribuir-se el pensament, les necessitats, les voluntats o la representació de la ciutadania, de forma absoluta. L'única institució que pot i ha d'exercir aquest dret és el Parlament de Catalunya i la totalitat dels seus 135 diputats, que escollim aquest diumenge.

Article publicat a la secció d'Opinió de DelCamp.cat, el 22 de novembre

A favor de usted

Font: http://blocs.xtec.cat/dimoni/tag/convivencia/

A estas alturas, el nivel de disparates sobre la independencia de Catalunya, vertidos en los medios de comunicación intenta poner en jaque uno de los puntales de nuestra sociedad: la convivencia entre todos los que vivimos y trabajamos en esta porción de la península que llamamos Catalunya, que ha sido y es nuestra prioridad, y nuestra razón de ser. No en vano, la historia de esta tierra ha sido forjada gracias a la suma de esfuerzos y voluntades de todos aquellos que a lo largo del tiempo han hecho de ella el lugar donde establecerse y ver crecer a su prole. Y ésta, a su vez, ha pasado a engrosar la ciudadanía del país sólo con la voluntad de ser y progresar, asumiendo como propias todas aquellas señas que caracterizan las múltiples visiones del mundo que son las culturas.

Se equivocan pues, aquellos que sustentan el análisis del proceso de emancipación desde ópticas meramente identitarias, pues no existe etnia alguna que nos diferencie de otros pueblos del mestizaje mediterráneo. Exigimos el respeto a nuestra cultura, no por ser mejor que otra, si no porque es la nuestra. Apreciamos sobremanera todo lo que nos ha aportado la lengua castellana porque seria mezquino actuar con ella como se hizo con la lengua y cultura catalanas en varios episodios de nuestra historia, de infame recuerdo.

Pero lo que nos mueve con determinación a modificar el status quo entre Cataluña y España es la certeza de haber llegado a la incompatibilidad, dentro del marco constitucional, de todo aquello que nos define, incluyendo -como no- la carga impositiva a la que se somete a la población que vive y trabaja en Catalunya, en pro de un equilibrio territorial que nunca llega a satisfacerse. Así, abrir esta vía política ahora, no despierta más incertidumbres que las que ya existen en el actual contexto socio-económico español, enrocado en la toma de medidas de absoluta contención económica y de restricción competencial a las comunidades autónomas.

Es ésta nuestra opción de futuro porque necesitamos la capacidad normativa, de gestión y de resolución que nos ha de permitir sacarnos todas aquellas piedras de los zapatos que nos han hecho andar mas despacio de lo que hubiéramos podido y querido. Todas aquellas que han ralentizado infraestructuras que nos conectan con Europa, básicas para la actividad económica; que han lastrado nuestra oferta de servicios al bienestar social, claves para atender dignamente y a tiempo en sanidad; o para ofrecer una educación y formación que sean la garantía de una sociedad más competitiva y con mayores facilidades de acceso al mercado laboral.

No nos mueve el odio, ni la voluntad de ir contra nada ni nadie. Nuestro motor vital es el anhelo de libertad, a favor de toda la gente que vive y trabaja en esta tierra. Es decir, a favor de usted.

Article publicat en l'edició escrita del Diari de Tarragona, el 12 de novembre de 2012

Aquí i a la Xina

El moment històric que vivim com a nació és una barreja agredolça de la feina feta, els greuges que arrosseguem, la ràbia continguda i el respecte per la incertesa que qualsevol canvi genera. Però arribar fins aquest punt no és fruit només d'un context econòmic i social. Hi ha un seguit de causes i persones que tenen fil directe amb les conseqüències que ara mateix comencem a desgranar per tal d'aconseguir un desenllaç òptim de tot plegat.

Més enllà dels pecats venials del personatge, cal recordar en Josep-Lluís Carod-Rovira, per la reformulació de la ideologia independentista, sobreposant-la al catalanisme identitari. Dotant-la també d'una estratègia que, si bé no va funcionar com hom esperava -la pluja fina que havia de “convertir” incrèduls- ha acabat contagiant precisament els altres dos socis del tripartit. El fet, és d'una evidència esclatant en el cas del PSC, que ja frega els esculls de l'illa de la marginalitat on corre el risc de quedar varat si un canvi de rumb d'última hora no ho impedeix. La situació d'ICV és molt menys dramàtica però el discurs social del partit recorre el tall de la navalla dels esdeveniments amb el funambulisme propi d'un afectat de vertigen nacional. Amb el temps, hom valorarà la tasca d'un partit d'esquerra nacional com ERC que va tensar les estructures ideològiques d'ambdós socis de govern fins a posar-les contra les cordes de la coherència nacional tot mostrant la feblesa democràtica d'un regne, successor impune d'una dictadura, que usa la seva constitució com a cotilla de les llibertats.

En Carod-Rovira, orador com pocs, va saber transmetre a les bases d'ERC un argumentari renovat i constructiu sobre les causes i conseqüències de la independència, va endreçar la militància més ètnica en pro d'una majoria política que és, de fet, la millor garantia democràtica per presentar-nos al món; i va linkar el partit a la socialdemocràcia europea per assegurar-ne la pervivència un cop assolit l'estat català. Això fa d'ERC el principal partit de l'esquerra nacional front un PSC escorat cap a l'unionisme disfressat de federalisme.

La diàspora subsegüent en les files republicanes és prou coneguda, i respon també a les diferents concepcions polítiques que convivien dins d'ERC: liberals, socialistes, etc., però també cal destacar que aquesta ha anat seguida de la difusió transversal de la necessitat d'un futur de sobirania nacional que, hores d'ara, sembla ser el principal motor dels esdeveniments presents.

Evidentment, en Carod no ho va fer sol: és innegable l'aportació intel·lectual de Joan Ridao, l'estratègica de Joan Puigcercós, i tants altres; però en Carod hi va posar la cara. I és de justícia fer-ne un reconeixement, aquí i a la Xina Popular.

Article publicat a Reus Digital l'1 d'octubre de 2012

El parany federalista

En aquesta etapa final del procés d'independència del nostre país, que tot just ara encetem, apareixeran dificultats diverses. Aquestes són identificables i la seva resolució depén de factors clarament a l'abast: estratègia política, comunicació, aliances, etc. El més complex de combatre serà, potser, les ambigüitats o els cants de sirena que convidin a l'abandó de la causa. Entre les principals hi ha el federalisme i totes les implicacions que comporta en l'execució del tempo polític.

Després de 35 anys i amb una convocatòria electoral decisiva per al futur de Catalunya, el secretari general del PSOE s'atreveix a insinuar l'opció de l'estat federal com una via per reconduir les deteriorades relacions entre Catalunya i Espanya, acceptant -ui, si!- una reforma de la Constitució. El fet en sí, ja demostra que fins ara, el federalisme ha estat una entelèquia del sector més catalanista del PSC i de la meitat d'ICV que encara no es considera ciutadana del món i prou.

En el carreró sense sortida de l'autonomisme, el govern de la Generalitat ja no té temps ni marge econòmic per proposar cap altre alternativa que no sigui el manteniment de l'actual status quo, o la proclamació de l'estat català dins d'una Unió Europea. Les altres opcions, el federalisme també, resten fora de l'abast polític del govern català i  impliquen necessàriament un altre actor, l'estat espanyol, que no ha respost afirmativament a cap de les demandes catalanes. En altres paraules, quedar-nos o marxar depén de nosaltres. El federalisme, no. Depén de la bona voluntat de l'altra banda de la taula de negociacions. Una voluntat que ara mateix ja no ens ofereix cap mena de confiança.

A més, una revisió federalista de la relació Catalunya-Espanya ens posa de nou en el bucle interminable del "vuelva usted mañana" i de solidaritat malentesa que ens ha portat precisament fins aquí.

Ús de Twitter a Espanya

Uso de Twitter en España 2012

View more presentations from adigital