Refotuda transició

Després de trenta-vuit anys, el balanç polític de l’anomenada «transició» és deplorable i força paupèrrim. Se’ns ha venut la idea que els beneficis d’aquest procés polític eren de tal magnitud que, de fet, la transició era per se l’única evolució possible cap a la governabilitat de l’Estat.

Aquesta etapa es fonamentava en tres pilars: el sistema de partits emergit del postfranquisme, la restauració de la monarquia borbònica i un cert marge d’autonomia política per a les regions espanyoles amb vestigis de «nacionalitat històrica». A hores d’ara, aquestes columnes s’han ensorrat, clivellades per un defecte de construcció inherent al propi canvi: l’obligació imperiosa de fer tabula rasa, és a dir, un «aquí no ha passat res», que no va permetre resoldre les injustícies i desequilibris que quaranta anys de dictadura van consolidar militarment.

Així, el sistema de partits va néixer presoner d’aquests principis, que van penetrar en els hàbits polítics de tota una generació, fent que la democràcia interna es subjugués també a la cerca de consensos forçats, a la marginació de les veus crítiques i a la sobrevaloració del concepte d’unitat enfront al d’unió de forces. Una part d’aquests polítics, tant d’esquerres com de dretes, van adoptar principis d’acció propis del sistema precedent, de vegades amb actituds irregulars que s’han acabat traduint en nepotisme, caciquisme i afany de lucre per sobre de les retribucions estipulades a la cosa política. Fets que s’han tolerat per por que l’alteració d’aquesta estructura partitocràtica repercutís en detriment de la pròpia democràcia que es volia preservar. Òbviament, han estat aquestes formes de procedir les que han acabat desprestigiant la política i la dels polítics per extensió.

El segon fonament d’aquesta etapa s’ha corcat per la pròpia naturalesa antidemocràtica i asocial de la monarquia, tan il·legítima que mai no s’ha sotmès a sufragi. No m’estendré en la situació d’escassa credibilitat actual de l’espanyola. Però cal parar compte en una successió —que es pretén més aviat que tard— encarnada pel que ha de regnar amb el nom de Felip VI, amb profusió de proclames de renovació quan, amb independència de qui n’ostenti la representació, la monarquia espanyola continua essent una institució hereva d’una rebel·lió militar contra la democràcia, que va derivar en una cruenta guerra civil i que va desembocar en una dictadura.

I el darrer ensorrament ha estat la via autonomista —emblema de la transició—, que està patint un procés accelerat de desballestament que ha empès bascos i catalans, per camins diferents, a la recerca d’una via d’existència més enllà de l’estat espanyol. L’estat de les autonomies ja va morir amb el cop d’estat del 23-F i la posterior LOAPA que, a més, va consolidar un sistema d’espoli econòmic reiterat i compulsiu sobre el teixit productiu dels Països Catalans. El que està succeint ara n’és la conseqüència tardana, i precisament el temps transcorregut invalida qualsevol altra solució que no passi per la independència política.

La transició només va reeixir en allò per al qual va ser dissenyada: per a l’oblit, per evitar passar comptes amb la classe dirigent i econòmica que havia donat suport al franquisme. I prou. Així, qualsevol elogi d’aquesta és, a dia d’avui, un exercici de cinisme o directament de mala fe.

Article publicat a DelCamp.cat el dilluns, 25 de febrer de 2013

Si ets d'esquerres, on vas?

Amb un regust més agre que dolç, paeixo encara el debat que Reusdigital va organitzar al voltant del futur nacional de les esquerres. Res de nou sota el sol: la major part de les intervencions van ser fetes en clau de monòleg i algun indici de debat va quedar en increpació més que altra cosa.

Però m'atreviria a afirmar que el panorama no és tan decebedor com es proclama. Primer, el repte sobiranista que afronta el nostre país, ha definit una línia que, encara que es vulgui postergar, defineix dos blocs polítics: l'independentista i l'unionista. Tenim doncs, un factor de difícil solució per a treballar plegats. A més, si entenem que des del dogmatisme pur al pragmatisme descarat, hi ha un ample espai polític per a portar a terme accions de progrés molt diverses, tenim també una altra línia divisòria: mai serem prou fidels a unes idees i/o a la realitat, com es voldria. La unitat de les esquerres és tan difícil doncs, com la de les dretes.

Segon. La crisi actual és el reflex evident que no s'ha actuat com caldria a nivell polític. També des dels governs progressistes, aquí i a Europa. Així, de Catalunya estant, associem encara dretes amb feixisme -la història ens precedeix-, però cal recordar que el monopoli de la veritat és un greal impossible. Seria desitjable per tant, que superéssim la dicotomia bons-dolents que ens limita l'autocrítica real i sobretot, la capacitat de corregir.

Cal acceptar que les polítiques de benestar que van permetre la recuperació d'Europa després de la Segona guerra mundial, han quedat desbordades per l'aprimament de la base de la piràmide demogràfica i una gran diversitat de factors més, associats sobretot a la globalització. I conseqüentment cal incorporar solucions noves que permetin assegurar la justícia social i la igualtat d'oportunitats, i que evitin alhora, la marginació i l'estratificació social, mentre construïm una democràcia més transparent, realment participativa i que garanteixi tant la llibertat individual com col·lectiva de la ciutadania. La innovació política és també, un repte pendent de les esquerres.

I tercer. La construcció de majories polítiques respon a l'existència d'elements clars: lideratge, coherència, projecte de govern, definició d'horitzons col·lectius clars i possibles, transparència, perfils de grup, etc. Aquestes majories es guanyen la confiança dels votants. A hores d'ara, els partits d'esquerres que ostentaven majories les han perdudes precisament per mancança d'un o més factors -segurament molts-, i els partits que encara no les han assolit pateixen del mateix. L'equilibri obre la porta a la centralitat.

Sóc del parer que l'assoliment de la independència nacional i la constitució d'un estat propi desdibuixaran en gran mesura algunes d'aquestes línies divisòries, ara tan marcades, i permetran la redefinició de l'espai polític d'esquerres per forjar un gran partit de govern. El progrés nacional ho necessita.

Article publicat a Reusdigital el 24 de gener de 2013

El poble per esmorzar

En les darreres eleccions al parlament de Catalunya, CiU va obtenir el 38,43% dels sufragis, amb una participació del del 58,78%. Creuant aquestes dades s'obté que els 62 diputats de la federació representen directament al 22,43% de la totalitat del cens electoral del principat. Podem efectuar els mateixos càlculs per a la resta de formacions: PSC (10,72%), PP (7,22%) ICV (4,30%), ERC (4,09%), SI (1,92%) i C's (1,98%).

No és el meu objectiu exposar les bondats i febleses del sistema electoral i dels perquès de l'abstenció, massa elevada al meu entendre. Més aviat pretenia quantificar el grau de correspondència entre la població i els partits polítics que obtenen representació parlamentària i, per tant, capacitat legislativa. Amb tot, existeix el costum polític -mal costum, afegiria- d'utilitzar en va el nom del poble, tot atorgant-se'n la representativitat amb una alegria que esparvera i que trepitja perillosament la línia vermella de la demagògia.

A la vista està que cap formació política arriba a obtenir el suport directe de més de la quarta part del poble. Resten doncs, grans volums de ciutadania que reparteixen el seu suport a altres partits o senzillament deixen de fer-ho. De fet, dissortadament, cap partit supera en vots per si sol el gruix de ciutadans abstencionistes.

Així doncs, els discursos, eslògans, argumentaris i altres elements de transmissió del missatge polític, haurien de mantenir un cert capteniment a l'hora de posar el nom del “poble” en les seves premisses. Més que res per evitar confondre la part amb el tot, i els resultats electorals amb un podi. Tenim un seguit de dèficits en cultura política que podríem començar a resoldre si entenguéssim que el 26 de novembre, siguin quins siguin els resultats de cada força política, ningú podrà atribuir-se el pensament, les necessitats, les voluntats o la representació de la ciutadania, de forma absoluta. L'única institució que pot i ha d'exercir aquest dret és el Parlament de Catalunya i la totalitat dels seus 135 diputats, que escollim aquest diumenge.

Article publicat a la secció d'Opinió de DelCamp.cat, el 22 de novembre

A favor de usted

Font: http://blocs.xtec.cat/dimoni/tag/convivencia/

A estas alturas, el nivel de disparates sobre la independencia de Catalunya, vertidos en los medios de comunicación intenta poner en jaque uno de los puntales de nuestra sociedad: la convivencia entre todos los que vivimos y trabajamos en esta porción de la península que llamamos Catalunya, que ha sido y es nuestra prioridad, y nuestra razón de ser. No en vano, la historia de esta tierra ha sido forjada gracias a la suma de esfuerzos y voluntades de todos aquellos que a lo largo del tiempo han hecho de ella el lugar donde establecerse y ver crecer a su prole. Y ésta, a su vez, ha pasado a engrosar la ciudadanía del país sólo con la voluntad de ser y progresar, asumiendo como propias todas aquellas señas que caracterizan las múltiples visiones del mundo que son las culturas.

Se equivocan pues, aquellos que sustentan el análisis del proceso de emancipación desde ópticas meramente identitarias, pues no existe etnia alguna que nos diferencie de otros pueblos del mestizaje mediterráneo. Exigimos el respeto a nuestra cultura, no por ser mejor que otra, si no porque es la nuestra. Apreciamos sobremanera todo lo que nos ha aportado la lengua castellana porque seria mezquino actuar con ella como se hizo con la lengua y cultura catalanas en varios episodios de nuestra historia, de infame recuerdo.

Pero lo que nos mueve con determinación a modificar el status quo entre Cataluña y España es la certeza de haber llegado a la incompatibilidad, dentro del marco constitucional, de todo aquello que nos define, incluyendo -como no- la carga impositiva a la que se somete a la población que vive y trabaja en Catalunya, en pro de un equilibrio territorial que nunca llega a satisfacerse. Así, abrir esta vía política ahora, no despierta más incertidumbres que las que ya existen en el actual contexto socio-económico español, enrocado en la toma de medidas de absoluta contención económica y de restricción competencial a las comunidades autónomas.

Es ésta nuestra opción de futuro porque necesitamos la capacidad normativa, de gestión y de resolución que nos ha de permitir sacarnos todas aquellas piedras de los zapatos que nos han hecho andar mas despacio de lo que hubiéramos podido y querido. Todas aquellas que han ralentizado infraestructuras que nos conectan con Europa, básicas para la actividad económica; que han lastrado nuestra oferta de servicios al bienestar social, claves para atender dignamente y a tiempo en sanidad; o para ofrecer una educación y formación que sean la garantía de una sociedad más competitiva y con mayores facilidades de acceso al mercado laboral.

No nos mueve el odio, ni la voluntad de ir contra nada ni nadie. Nuestro motor vital es el anhelo de libertad, a favor de toda la gente que vive y trabaja en esta tierra. Es decir, a favor de usted.

Article publicat en l'edició escrita del Diari de Tarragona, el 12 de novembre de 2012

Aquí i a la Xina

El moment històric que vivim com a nació és una barreja agredolça de la feina feta, els greuges que arrosseguem, la ràbia continguda i el respecte per la incertesa que qualsevol canvi genera. Però arribar fins aquest punt no és fruit només d'un context econòmic i social. Hi ha un seguit de causes i persones que tenen fil directe amb les conseqüències que ara mateix comencem a desgranar per tal d'aconseguir un desenllaç òptim de tot plegat.

Més enllà dels pecats venials del personatge, cal recordar en Josep-Lluís Carod-Rovira, per la reformulació de la ideologia independentista, sobreposant-la al catalanisme identitari. Dotant-la també d'una estratègia que, si bé no va funcionar com hom esperava -la pluja fina que havia de “convertir” incrèduls- ha acabat contagiant precisament els altres dos socis del tripartit. El fet, és d'una evidència esclatant en el cas del PSC, que ja frega els esculls de l'illa de la marginalitat on corre el risc de quedar varat si un canvi de rumb d'última hora no ho impedeix. La situació d'ICV és molt menys dramàtica però el discurs social del partit recorre el tall de la navalla dels esdeveniments amb el funambulisme propi d'un afectat de vertigen nacional. Amb el temps, hom valorarà la tasca d'un partit d'esquerra nacional com ERC que va tensar les estructures ideològiques d'ambdós socis de govern fins a posar-les contra les cordes de la coherència nacional tot mostrant la feblesa democràtica d'un regne, successor impune d'una dictadura, que usa la seva constitució com a cotilla de les llibertats.

En Carod-Rovira, orador com pocs, va saber transmetre a les bases d'ERC un argumentari renovat i constructiu sobre les causes i conseqüències de la independència, va endreçar la militància més ètnica en pro d'una majoria política que és, de fet, la millor garantia democràtica per presentar-nos al món; i va linkar el partit a la socialdemocràcia europea per assegurar-ne la pervivència un cop assolit l'estat català. Això fa d'ERC el principal partit de l'esquerra nacional front un PSC escorat cap a l'unionisme disfressat de federalisme.

La diàspora subsegüent en les files republicanes és prou coneguda, i respon també a les diferents concepcions polítiques que convivien dins d'ERC: liberals, socialistes, etc., però també cal destacar que aquesta ha anat seguida de la difusió transversal de la necessitat d'un futur de sobirania nacional que, hores d'ara, sembla ser el principal motor dels esdeveniments presents.

Evidentment, en Carod no ho va fer sol: és innegable l'aportació intel·lectual de Joan Ridao, l'estratègica de Joan Puigcercós, i tants altres; però en Carod hi va posar la cara. I és de justícia fer-ne un reconeixement, aquí i a la Xina Popular.

Article publicat a Reus Digital l'1 d'octubre de 2012