Judici a l'escola

Unes quantes veritats sobre el model d'escola que encara perdura -i domina- i els reptes que administració, docents i comunitat educativa en general hauríem d'encarar.

Les TIC a l'ESO. Usos i obstacles d'implementació

les tic a les aules d'eso DE CATALUNYA. USOS I OBSTACLES |Create infographics

Ladran, luego cabalgamos

Quixotesca ha estat la convenció que el PP ha celebrat aquest cap de setmana i que ens ha deixat un reguitzell d’intervencions de càrrecs orgànics i electes que, de ben segur, nodriran les futures hemeroteques del procés d’independència de Catalunya. Però no perquè destaquin per la seva càrrega ideològica –de la profunditat d’una piscina infantil-, sinó per maldestres i destraleres. Vaja, com si estiguessin fetes a cop de matxet.

En aquest sentit, destaca la referència als lladrucs que, segons la Sra. Alegret, els regidors del PP de Reus han automatitzat cada cop que els seus companys de CiU treuen l’estelada a escena. Aquest condicionament dels del PP em porta a recordar el gos de Pavlov, i no puc deixar d’imaginar-me escenes de salivera profusa quan, en tombar les cantonades de la nostra ciutat, els populars mig endevinen aquests estímuls reivindicatius a balcons i finestres, ni que sigui de lluny.

Però es veu que aquesta estranya relació entre Catalunya, Espanya i els gossos ja ve d’abans. I si no rebusquin a les hemeroteques la topada entre l’enyorada Mary Santpere i el desafortunat Bobby Deglané, que va acabar defugint l’embat de l’artista amb la cua entre les cames.

La veritat és que, a cop de declaració, se’m fa difícil entreveure un futur coherent a aquest sainet anomenat “pacte municipal” més enllà d’aquest 2014, encara que pretenguin desvestir-lo d’ideologia, i fa pinta que tot plegat acabarà com “el gos va dir a l'ós: o tu o jo, o un dels dos”. Sigui com sigui, miraran d’allargar-lo a més no poder com qui  “vol el gos i el collar”, que d’això es tracta.

Potser la millor resposta als lladrucs dels regidors del PP és aquella que van popularitzar als concursos de gossos d’atura ja fa alguns anys: “Jau, Coloma! Jau!!”...

Doncs això: “Jau,...!!”

Article publicat a DelCamp.cat el 31 de gener de 2014

Bases del projecte de ciutat de la candidatura

Ara és l'hora

Les pròximes eleccions municipals de 2015 se celebraran en un context molt singular i incert. Per una banda, la crisi econòmica, amb un elevat índex d'atur i refredament de l'activitat econòmica, que condiciona el clima de confiança que la ciutadania diposita en els polítics electes. Per l'altra, el repte nacional per constituir un estat sobirà dins d'Europa, determina un elevat grau d'exigència i coherència a les forces polítiques que han de concórrer a aquestes eleccions.

Tots els factors que configuren la nostra societat estan interconnectats, de forma que la situació actual alimenta noves visions i també noves demandes. La coherència és un valor que precedeix a la confiança. No es pot defensar la democràcia si no s'exerceixen de forma metòdica i constant els valors d'aquesta. Així doncs, la política entesa com un acte de servei a la ciutadania, ha de sotmetre's a aquestes condicions si vol continuar sent una eina útil al progrés col·lectiu. Cal fer de la participació, la proximitat i l'avaluació, els valors de referència en la política municipal ja que aquesta és la que s'exerceix des de la base, des del mateix carrer del poble o ciutat, i en conseqüència, és la que admet un contacte més proper entre elector i electe.

Assumint aquests compromisos, he decidit presentar la meva candidatura per encapçalar la llista d'ERC a les pròximes eleccions municipals de 2015, com a representant d'un equip humà que des de fa mesos treballa en un projecte polític per a la ciutat de Reus. El nostre principal objectiu és recuperar tant els valors tangibles com els intangibles que han de fer de Reus una de les principals capitals de la República de Catalunya, amb una visió clara, realista, ambiciosa i cooperativa de les nostres capacitats i potencialitats, de les sinergies amb el territori i voluntat d'esforç.

De les grandeses tingues por, ànima meva.

I les ambicions que covis, si no saps

com vèncer-les, sigues prudent a perseguir-les,

i cautelós. I, en tant que vagis endavant,

vigila i premuneix-te cada vegada més.

IDUS DE MARÇ

Konstantinos P. Kavafis (1911)

Reus desmarcat

FONT: http://www.floridaipblog.com

En aquest món que ens ha tocat viure, on tot és tan proper i immediat, els trets d’identitat —tant la individual com la col·lectiva— són essencials per la forma en que ens presentem i se’ns coneix. Si parlem de Reus, són aquestes característiques les que donen «marca de ciutat», la situen en els circuits econòmics i atorguen potencialitats. És del tot evident que cap ciutat no pot exercir lideratges en tots i cadascun dels camps del desenvolupament humà i, per tant, aquesta ha de prioritzar aquelles fortaleses que ha adquirit amb el temps i la voluntat dels seus ciutadans.

Per això mateix, la ciutat de Reus, que ha estat durant força temps un referent comercial i cultural del país, té l’obligació de mantenir aquest lideratge adaptant-se, si cal, a un context de crisi que, de fet, és general. És inconcebible que només amb dos anys de mandat municipal s’hagi deixat en guaret la política de museus, es mantingui ajornada sine die la inauguració de la Biblioteca Pere Anguera, s’hagi posat a lloguer el Centre d’Art Cal Massó o es doni per finat el Consorci del Teatre Fortuny amb una programació de temporada que encara està a les beceroles i renunciant a la producció pròpia en l’àmbit del CAER, per citar exemples recents. Ens esperen sorpreses també en l’àmbit dels festivals Trapezi, Cos o de curtmetratges?

Només amb un senzill repàs a la cartellera d’altres ciutats n’hi ha prou per veure que les companyies teatrals, de dansa, de música i altres artistes segueixen combatent aquests temps de precarietat amb altes dosis d’imaginació i eficiència, muses que semblen haver abandonat la Regidoria de Cultura de la ciutat. I és que em costa d’imaginar, per exemple, que amb el reguitzell d’autors musicals que pul·lulen per les nostres llistes de reproducció, no n’hi hagi que s’avinguin a fixar un estipendi segons aforament. O sense anar més lluny, que no es recorri a un recurs en voga com el micromecenatge, que ja ha aconseguit finançar alguns projectes cinematogràfics tant en l’àmbit local —Veritas— com en el nacional —L’endemà— o el Reggus. El país continua movent-se culturalment. És a Reus on s’ha llençat la tovallola.

La cultura a Reus ha estat un tret de caràcter, ja que, a falta de llegats artístics de la munió de fills il·lustres —Fortuny, Gaudí, Pasqual, Ferrater, etc.— que hi tenen casa natal, la societat ha bastit projectes de tota mena, ha construït teatres, ha fet planter d’artistes i ha incorporat la creació i l’aprenentatge cultural en el seu dia a dia. La vitalitat reusenca és també tot això. Emprenedoria en diem avui. I ara la resposta és tancar equipaments.

Per Reus, la cultura representa un dels motors de creixement, de projecció de ciutat. Aplicar la política de restriccions, també en aquest camp, ens condemna a la pèrdua d’un factor important de dinamització econòmica, ens empobreix la capitalitat cultural que havíem ostentat i ens aparta de la centralitat nacional. Com diuen els professionals de l’escena davant l’adversitat: «La funció ha de continuar.» La marca Reus bé s’ho mereix.

Article publicat a DelCamp.cat el 3 d'abril de 2013

Refotuda transició

Després de trenta-vuit anys, el balanç polític de l’anomenada «transició» és deplorable i força paupèrrim. Se’ns ha venut la idea que els beneficis d’aquest procés polític eren de tal magnitud que, de fet, la transició era per se l’única evolució possible cap a la governabilitat de l’Estat.

Aquesta etapa es fonamentava en tres pilars: el sistema de partits emergit del postfranquisme, la restauració de la monarquia borbònica i un cert marge d’autonomia política per a les regions espanyoles amb vestigis de «nacionalitat històrica». A hores d’ara, aquestes columnes s’han ensorrat, clivellades per un defecte de construcció inherent al propi canvi: l’obligació imperiosa de fer tabula rasa, és a dir, un «aquí no ha passat res», que no va permetre resoldre les injustícies i desequilibris que quaranta anys de dictadura van consolidar militarment.

Així, el sistema de partits va néixer presoner d’aquests principis, que van penetrar en els hàbits polítics de tota una generació, fent que la democràcia interna es subjugués també a la cerca de consensos forçats, a la marginació de les veus crítiques i a la sobrevaloració del concepte d’unitat enfront al d’unió de forces. Una part d’aquests polítics, tant d’esquerres com de dretes, van adoptar principis d’acció propis del sistema precedent, de vegades amb actituds irregulars que s’han acabat traduint en nepotisme, caciquisme i afany de lucre per sobre de les retribucions estipulades a la cosa política. Fets que s’han tolerat per por que l’alteració d’aquesta estructura partitocràtica repercutís en detriment de la pròpia democràcia que es volia preservar. Òbviament, han estat aquestes formes de procedir les que han acabat desprestigiant la política i la dels polítics per extensió.

El segon fonament d’aquesta etapa s’ha corcat per la pròpia naturalesa antidemocràtica i asocial de la monarquia, tan il·legítima que mai no s’ha sotmès a sufragi. No m’estendré en la situació d’escassa credibilitat actual de l’espanyola. Però cal parar compte en una successió —que es pretén més aviat que tard— encarnada pel que ha de regnar amb el nom de Felip VI, amb profusió de proclames de renovació quan, amb independència de qui n’ostenti la representació, la monarquia espanyola continua essent una institució hereva d’una rebel·lió militar contra la democràcia, que va derivar en una cruenta guerra civil i que va desembocar en una dictadura.

I el darrer ensorrament ha estat la via autonomista —emblema de la transició—, que està patint un procés accelerat de desballestament que ha empès bascos i catalans, per camins diferents, a la recerca d’una via d’existència més enllà de l’estat espanyol. L’estat de les autonomies ja va morir amb el cop d’estat del 23-F i la posterior LOAPA que, a més, va consolidar un sistema d’espoli econòmic reiterat i compulsiu sobre el teixit productiu dels Països Catalans. El que està succeint ara n’és la conseqüència tardana, i precisament el temps transcorregut invalida qualsevol altra solució que no passi per la independència política.

La transició només va reeixir en allò per al qual va ser dissenyada: per a l’oblit, per evitar passar comptes amb la classe dirigent i econòmica que havia donat suport al franquisme. I prou. Així, qualsevol elogi d’aquesta és, a dia d’avui, un exercici de cinisme o directament de mala fe.

Article publicat a DelCamp.cat el dilluns, 25 de febrer de 2013

Si ets d'esquerres, on vas?

Amb un regust més agre que dolç, paeixo encara el debat que Reusdigital va organitzar al voltant del futur nacional de les esquerres. Res de nou sota el sol: la major part de les intervencions van ser fetes en clau de monòleg i algun indici de debat va quedar en increpació més que altra cosa.

Però m'atreviria a afirmar que el panorama no és tan decebedor com es proclama. Primer, el repte sobiranista que afronta el nostre país, ha definit una línia que, encara que es vulgui postergar, defineix dos blocs polítics: l'independentista i l'unionista. Tenim doncs, un factor de difícil solució per a treballar plegats. A més, si entenem que des del dogmatisme pur al pragmatisme descarat, hi ha un ample espai polític per a portar a terme accions de progrés molt diverses, tenim també una altra línia divisòria: mai serem prou fidels a unes idees i/o a la realitat, com es voldria. La unitat de les esquerres és tan difícil doncs, com la de les dretes.

Segon. La crisi actual és el reflex evident que no s'ha actuat com caldria a nivell polític. També des dels governs progressistes, aquí i a Europa. Així, de Catalunya estant, associem encara dretes amb feixisme -la història ens precedeix-, però cal recordar que el monopoli de la veritat és un greal impossible. Seria desitjable per tant, que superéssim la dicotomia bons-dolents que ens limita l'autocrítica real i sobretot, la capacitat de corregir.

Cal acceptar que les polítiques de benestar que van permetre la recuperació d'Europa després de la Segona guerra mundial, han quedat desbordades per l'aprimament de la base de la piràmide demogràfica i una gran diversitat de factors més, associats sobretot a la globalització. I conseqüentment cal incorporar solucions noves que permetin assegurar la justícia social i la igualtat d'oportunitats, i que evitin alhora, la marginació i l'estratificació social, mentre construïm una democràcia més transparent, realment participativa i que garanteixi tant la llibertat individual com col·lectiva de la ciutadania. La innovació política és també, un repte pendent de les esquerres.

I tercer. La construcció de majories polítiques respon a l'existència d'elements clars: lideratge, coherència, projecte de govern, definició d'horitzons col·lectius clars i possibles, transparència, perfils de grup, etc. Aquestes majories es guanyen la confiança dels votants. A hores d'ara, els partits d'esquerres que ostentaven majories les han perdudes precisament per mancança d'un o més factors -segurament molts-, i els partits que encara no les han assolit pateixen del mateix. L'equilibri obre la porta a la centralitat.

Sóc del parer que l'assoliment de la independència nacional i la constitució d'un estat propi desdibuixaran en gran mesura algunes d'aquestes línies divisòries, ara tan marcades, i permetran la redefinició de l'espai polític d'esquerres per forjar un gran partit de govern. El progrés nacional ho necessita.

Article publicat a Reusdigital el 24 de gener de 2013

El poble per esmorzar

En les darreres eleccions al parlament de Catalunya, CiU va obtenir el 38,43% dels sufragis, amb una participació del del 58,78%. Creuant aquestes dades s'obté que els 62 diputats de la federació representen directament al 22,43% de la totalitat del cens electoral del principat. Podem efectuar els mateixos càlculs per a la resta de formacions: PSC (10,72%), PP (7,22%) ICV (4,30%), ERC (4,09%), SI (1,92%) i C's (1,98%).

No és el meu objectiu exposar les bondats i febleses del sistema electoral i dels perquès de l'abstenció, massa elevada al meu entendre. Més aviat pretenia quantificar el grau de correspondència entre la població i els partits polítics que obtenen representació parlamentària i, per tant, capacitat legislativa. Amb tot, existeix el costum polític -mal costum, afegiria- d'utilitzar en va el nom del poble, tot atorgant-se'n la representativitat amb una alegria que esparvera i que trepitja perillosament la línia vermella de la demagògia.

A la vista està que cap formació política arriba a obtenir el suport directe de més de la quarta part del poble. Resten doncs, grans volums de ciutadania que reparteixen el seu suport a altres partits o senzillament deixen de fer-ho. De fet, dissortadament, cap partit supera en vots per si sol el gruix de ciutadans abstencionistes.

Així doncs, els discursos, eslògans, argumentaris i altres elements de transmissió del missatge polític, haurien de mantenir un cert capteniment a l'hora de posar el nom del “poble” en les seves premisses. Més que res per evitar confondre la part amb el tot, i els resultats electorals amb un podi. Tenim un seguit de dèficits en cultura política que podríem començar a resoldre si entenguéssim que el 26 de novembre, siguin quins siguin els resultats de cada força política, ningú podrà atribuir-se el pensament, les necessitats, les voluntats o la representació de la ciutadania, de forma absoluta. L'única institució que pot i ha d'exercir aquest dret és el Parlament de Catalunya i la totalitat dels seus 135 diputats, que escollim aquest diumenge.

Article publicat a la secció d'Opinió de DelCamp.cat, el 22 de novembre

A favor de usted

Font: http://blocs.xtec.cat/dimoni/tag/convivencia/

A estas alturas, el nivel de disparates sobre la independencia de Catalunya, vertidos en los medios de comunicación intenta poner en jaque uno de los puntales de nuestra sociedad: la convivencia entre todos los que vivimos y trabajamos en esta porción de la península que llamamos Catalunya, que ha sido y es nuestra prioridad, y nuestra razón de ser. No en vano, la historia de esta tierra ha sido forjada gracias a la suma de esfuerzos y voluntades de todos aquellos que a lo largo del tiempo han hecho de ella el lugar donde establecerse y ver crecer a su prole. Y ésta, a su vez, ha pasado a engrosar la ciudadanía del país sólo con la voluntad de ser y progresar, asumiendo como propias todas aquellas señas que caracterizan las múltiples visiones del mundo que son las culturas.

Se equivocan pues, aquellos que sustentan el análisis del proceso de emancipación desde ópticas meramente identitarias, pues no existe etnia alguna que nos diferencie de otros pueblos del mestizaje mediterráneo. Exigimos el respeto a nuestra cultura, no por ser mejor que otra, si no porque es la nuestra. Apreciamos sobremanera todo lo que nos ha aportado la lengua castellana porque seria mezquino actuar con ella como se hizo con la lengua y cultura catalanas en varios episodios de nuestra historia, de infame recuerdo.

Pero lo que nos mueve con determinación a modificar el status quo entre Cataluña y España es la certeza de haber llegado a la incompatibilidad, dentro del marco constitucional, de todo aquello que nos define, incluyendo -como no- la carga impositiva a la que se somete a la población que vive y trabaja en Catalunya, en pro de un equilibrio territorial que nunca llega a satisfacerse. Así, abrir esta vía política ahora, no despierta más incertidumbres que las que ya existen en el actual contexto socio-económico español, enrocado en la toma de medidas de absoluta contención económica y de restricción competencial a las comunidades autónomas.

Es ésta nuestra opción de futuro porque necesitamos la capacidad normativa, de gestión y de resolución que nos ha de permitir sacarnos todas aquellas piedras de los zapatos que nos han hecho andar mas despacio de lo que hubiéramos podido y querido. Todas aquellas que han ralentizado infraestructuras que nos conectan con Europa, básicas para la actividad económica; que han lastrado nuestra oferta de servicios al bienestar social, claves para atender dignamente y a tiempo en sanidad; o para ofrecer una educación y formación que sean la garantía de una sociedad más competitiva y con mayores facilidades de acceso al mercado laboral.

No nos mueve el odio, ni la voluntad de ir contra nada ni nadie. Nuestro motor vital es el anhelo de libertad, a favor de toda la gente que vive y trabaja en esta tierra. Es decir, a favor de usted.

Article publicat en l'edició escrita del Diari de Tarragona, el 12 de novembre de 2012

Aquí i a la Xina

El moment històric que vivim com a nació és una barreja agredolça de la feina feta, els greuges que arrosseguem, la ràbia continguda i el respecte per la incertesa que qualsevol canvi genera. Però arribar fins aquest punt no és fruit només d'un context econòmic i social. Hi ha un seguit de causes i persones que tenen fil directe amb les conseqüències que ara mateix comencem a desgranar per tal d'aconseguir un desenllaç òptim de tot plegat.

Més enllà dels pecats venials del personatge, cal recordar en Josep-Lluís Carod-Rovira, per la reformulació de la ideologia independentista, sobreposant-la al catalanisme identitari. Dotant-la també d'una estratègia que, si bé no va funcionar com hom esperava -la pluja fina que havia de “convertir” incrèduls- ha acabat contagiant precisament els altres dos socis del tripartit. El fet, és d'una evidència esclatant en el cas del PSC, que ja frega els esculls de l'illa de la marginalitat on corre el risc de quedar varat si un canvi de rumb d'última hora no ho impedeix. La situació d'ICV és molt menys dramàtica però el discurs social del partit recorre el tall de la navalla dels esdeveniments amb el funambulisme propi d'un afectat de vertigen nacional. Amb el temps, hom valorarà la tasca d'un partit d'esquerra nacional com ERC que va tensar les estructures ideològiques d'ambdós socis de govern fins a posar-les contra les cordes de la coherència nacional tot mostrant la feblesa democràtica d'un regne, successor impune d'una dictadura, que usa la seva constitució com a cotilla de les llibertats.

En Carod-Rovira, orador com pocs, va saber transmetre a les bases d'ERC un argumentari renovat i constructiu sobre les causes i conseqüències de la independència, va endreçar la militància més ètnica en pro d'una majoria política que és, de fet, la millor garantia democràtica per presentar-nos al món; i va linkar el partit a la socialdemocràcia europea per assegurar-ne la pervivència un cop assolit l'estat català. Això fa d'ERC el principal partit de l'esquerra nacional front un PSC escorat cap a l'unionisme disfressat de federalisme.

La diàspora subsegüent en les files republicanes és prou coneguda, i respon també a les diferents concepcions polítiques que convivien dins d'ERC: liberals, socialistes, etc., però també cal destacar que aquesta ha anat seguida de la difusió transversal de la necessitat d'un futur de sobirania nacional que, hores d'ara, sembla ser el principal motor dels esdeveniments presents.

Evidentment, en Carod no ho va fer sol: és innegable l'aportació intel·lectual de Joan Ridao, l'estratègica de Joan Puigcercós, i tants altres; però en Carod hi va posar la cara. I és de justícia fer-ne un reconeixement, aquí i a la Xina Popular.

Article publicat a Reus Digital l'1 d'octubre de 2012

El parany federalista

En aquesta etapa final del procés d'independència del nostre país, que tot just ara encetem, apareixeran dificultats diverses. Aquestes són identificables i la seva resolució depén de factors clarament a l'abast: estratègia política, comunicació, aliances, etc. El més complex de combatre serà, potser, les ambigüitats o els cants de sirena que convidin a l'abandó de la causa. Entre les principals hi ha el federalisme i totes les implicacions que comporta en l'execució del tempo polític.

Després de 35 anys i amb una convocatòria electoral decisiva per al futur de Catalunya, el secretari general del PSOE s'atreveix a insinuar l'opció de l'estat federal com una via per reconduir les deteriorades relacions entre Catalunya i Espanya, acceptant -ui, si!- una reforma de la Constitució. El fet en sí, ja demostra que fins ara, el federalisme ha estat una entelèquia del sector més catalanista del PSC i de la meitat d'ICV que encara no es considera ciutadana del món i prou.

En el carreró sense sortida de l'autonomisme, el govern de la Generalitat ja no té temps ni marge econòmic per proposar cap altre alternativa que no sigui el manteniment de l'actual status quo, o la proclamació de l'estat català dins d'una Unió Europea. Les altres opcions, el federalisme també, resten fora de l'abast polític del govern català i  impliquen necessàriament un altre actor, l'estat espanyol, que no ha respost afirmativament a cap de les demandes catalanes. En altres paraules, quedar-nos o marxar depén de nosaltres. El federalisme, no. Depén de la bona voluntat de l'altra banda de la taula de negociacions. Una voluntat que ara mateix ja no ens ofereix cap mena de confiança.

A més, una revisió federalista de la relació Catalunya-Espanya ens posa de nou en el bucle interminable del "vuelva usted mañana" i de solidaritat malentesa que ens ha portat precisament fins aquí.

Ús de Twitter a Espanya

Uso de Twitter en España 2012

View more presentations from adigital

Consum de mitjans per edats

Diguem quina edat tens i et diré quins mitjans tecnològics utilitzes (i a quina hora!)


Created by: MBA Online

Ensopegar amb un elefant

L'absurditat dels esdeveniments protagonitzats per la monarquia espanyola en la darrera setmana només és equiparable a la barra que han demostrat a l'hora d'aprofitar-se de l'erari públic. Gràcies a això, qualsevol apologia de la república com a sistema de govern es sosté sense esforç.

Amb tot, com a catalans ens convé recordar que la república que va sortir viva del sarau del 14 d'abril de 1931, no va ser l'efímera República Catalana proclamada cuita-corrents per Francesc Macià, si no la República d'Espanya de Manuel Azaña. Una lliçó que semblen haver oblidat aquells que confonen el possible adveniment de la tercera república amb majors cotes de comprensió espanyola envers els “nacionalismes perifèrics”. Per què, si no, rotatius com l'ABC o El Mundo, estarien fent campanya per l'abdicació joancarlista? Per donar resposta a Catalunya en les seves demandes econòmiques i identitàries?

El context actual, a més, és molt coincident amb el dels anys 30 del segle passat: una crisi demolidora, el desprestigi de la institució monàrquica i un augment creixent del descontentament dels catalans pel maltracte impositiu i identitari a que som sotmesos. Tanmateix, la proclamació republicana no va ser el desllorigador de tots aquests greuges, i només va servir per posposar-los en pro de valors tan desgastats com el bé de l'estat o la pau que al final tampoc va ser. Per resumir-ho planerament, tot parafrasejant Pla: “El que més s'assembla a un espanyol monàrquic, és un espanyol republicà”.

Acabi com acabi el serial dels Borbons, que el llegir no ens faci perdre l'escriure. És a dir, els nostres objectius nacionals pel dret a decidir el nostre futur com a poble, la seva reivindicació, i la seva execució final en forma de plebiscit, no han de quedar ajornats, descuidats, ni subjugats a cap altre interès que no sigui el del nostre país. El rei d'Espanya és un problema dels espanyols, i nosaltres, el que volem és deixar de ser-ho. No fos cas que tornéssim a ensopegar de nou amb el mateix elefant.

Article publicat a Reusdigital.cat el 17 d'abril de 2012

Internet i xarxes socials a Catalunya

Via @canantaviana

Source: escacc.cat via Ignasi on Pinterest

Polítiques públiques en e-Learning

Dins del Màster en TIC i e-Learning que esticx cursant a la UOC, us deixo una presentació en Prezi sobre un document de F. Pedró analitzant les iniciatives governamentals en la promoció de l'e-Learning.

Polítiques públiques en e-Learning on Prezi

Res privata

FOTO: http://www.fotolog.com/only_daaavid/about

Els ajuntaments van ser creats per prestar servei, administrar i planificar les necessitats urbanes d'una comunitat que conviu “ajuntada”. La gestió d'aquests serveis però, només és una forma d'administrar els elements comuns de la nostra convivència ciutadana. A finals del segle passat, alguns d'aquests serveis es van reorganitzar en forma d'empreses municipals per tal d'optimitzar-ne la gestió i fer-la més eficaç.

En la darrera conferència de l'alcalde Pellicer es va confirmar l'opció de venda d'algunes empreses municipals. Encara que no va especificar quines ni els detalls tècnics i econòmics de la proposta, convé una revisió d'aquesta iniciativa municipal encarada -a priori- a  obtenir liquiditat.

A l'hora de vendre una empresa -pública o privada, tant hi fa- es tenen en compte uns  factors elementals: si l'empresa té beneficis, quota de mercat, capacitat d'expansió, productivitat, etc. Òbviament, en cap cas trobaríem inversors per a empreses deficitàries. Amb aquests condicionants, cal preveure que les empreses amb més possibilitats de venda, ara mateix, serien: Aigües de Reus, Gesfursa (serveis funeraris) i Amersam (incloent la possibilitat de fer una separata i només vendre la gestió dels pàrquings municipals).

El que em sembla il·lògic d'aquesta operació és que ens acabarem desprenent de les empreses que, pel tipus de servei ofert, representen balanços anuals positius i, per tant, una font d'ingressos; i que aquelles empreses que, per la naturalesa de les seves prestacions sempre seran deficitàries, quedin en mans públiques, amb la necessària inversió municipal que n'eixugui el dèficit exercici rere exercici. De forma que de facto, encara es limitarà més la liquiditat futura de les arques municipals, tot restringint els ingressos locals als impostos d'origen patrimonial o a les subvencions i convenis amb organismes supramunicipals.

I el que em fa patir encara més és que els serveis que presten aquestes empreses es veuran condicionats principalment per criteris de mercat i no de servei, amb l'amenaça subjacent d'una reducció de llocs de feina per abaratir costos de forma immediata, ometent a més, el valor humà en les decisions que afecten el subministrament d'aigua, l'ús de la via pública o la gestió de decessos.

La situació econòmica actual no pot ser l'excusa per implementar un model de serveis al ciutadà basat en la gestió privada d'aquestos. No s'ha de confondre la confiança de l'electorat per quatre anys amb els poders notarials. I més quan, no ho oblidem, el propietari primer d'allò que es vol posar en venda és el propi ciutadà.

Article publicat a Reusdigital.cat el 30 de gener

Amb la sort no s'hi juga

Diuen que una vegada van convidar la Mare Teresa de Calcuta a una manifestació contra la guerra. Ella va rebutjar assistir-hi tot dient: “Quan facin alguna cosa a favor de em poden avisar”. Així doncs, l'article que enceto és sobretot una reflexió al voltant del sorteig de Nadal de la Loteria Nacional, però en cap cas pretén anar en contra de res ni ningú.

Sempre m'ha semblat que això de jugar a la loteria era com deixar un bitllet de 20€ en un banc del parc i esperar trobar-lo l'endemà al matí. O com va dir Einstein: “L'atzar no existeix. Déu no juga als daus”.

Així doncs, en el proper sorteig del 22 de desembre, la probabilitat matemàtica que toqui la grossa a aquelles persones que han comprat participacions és de 1 entre 100.000 per cada número jugat (enguany s'ha ampliat el volum de números) o si ho prefereixen, del 0,001%. Que els hi tornin els diners, té una probabilitat del 10%. La “pedrea” tampoc és que tingui massa més opcions: 1 entre 48 (2,0871%), com intentar encertar una carta de la baralla espanyola. En general, podem obtenir algun dels 13.334 diferents premis en joc. Això ens situa, en el millor dels casos, en una probabilitat del 13'3% d'obtenir premi, per petit que sigui.

Per fer-se al càrrec de les poques possibilitats de recuperació de la “inversió” pensin que la probabilitat d'encertar el nombre en tirar un dau és del 16,6%, de guanyar al pedra-paper-tisora o de trobar la boleta en una parada de trilers (si no fan trampes) és del 33,3%, i en tirar una moneda és del 50%.

Es preguntaran també, per la fama d'algunes administracions que “sempre” acaben repartint algun premi gros. La resposta és senzilla: com més números venen, major probabilitat d'aconseguir premi. En altres paraules, es confon la probabilitat del client, amb la del venedor. El client juga a un o uns pocs números. El venedor n'ha despatxat centenars. La Bruixa de Sort, per exemple, va vendre el 16% de tots els números d'Espanya l'any 2010.

El que no els puc negar és que es tracta d'una tradició. La Loteria Nacional va arribar a Espanya el 10 de desembre de 1763, de la mà del rei Carles III, que importava un costum de Nàpols. Es va modernitzar al 1811, com “un medio de aumentar los ingresos del erario público sin quebranto de los contribuyentes”. El primer sorteig extraordinari de Nadal es va celebrar a Cadis, el 18 de desembre de 1812. D'aquesta forma la Sociedad Mercantil de Loterias y Apuestas va guanyar 2.572,6 M€ nets el 2010 i preveu un benefici de 2.692,9 M€ per aquest 2011. Vaja, com un impost més. Però un impost tradicional, això si! De fet, els catalans fa gairebé tres-cents anys que tradicionalment paguem molt més a l'estat espanyol del que rebem en inversions per part seva. L'any passat van ser més de 20.000 M€.

No seria coherent ara, desitjar-los “que la sort els acompanyi”, tot parafrasejant una de les millors cites de cine que mai s'han escrit, però sempre ens quedarà el consol d'estar contribuint al sosteniment de la tresoreria d'un estat solidari i equànime, oi?

Que tinguin un bon Nadal!

Article publicat a Reusdigital.cat el 19 de desembre

Reus 'unplugged'

Com a poble esdevingut ciutat, Reus gaudeix d'una intensa agenda cultural i política. Seguir-la demana temps lliure o manllevat d'altres obligacions, de vegades forçant la quotidianeïtat. Però quan la realitat s'imposa als desitjos, la desconnexió és obligada. Però aquest fet , lluny de privar-nos de l'actualitat publicitada ens permet descobrir un altre Reus talment com si es tractés d'una pel·lícula de ciència-ficció.

Passat el tomb de ravals, més enllà d'associacions i entitats, d'actes i esdeveniments anunciats i reenviats pel 2.0, més enllà de sopars i tertúlies, amanits amb convidats d'excepció, respira una ciutat anònima que manté uns referents més trivials: els partits de futbol al bar, la tertúlia a peu de plaça mentre es tragina la compra o la televisió d'àmbit estatal, per exemple.

És una ciutat 1.0, feta de dependentes, que també s'aixequen ben d'hora, ben d'hora, i que pleguen tard, ben tard. Que posen els nens al llit a quarts de deu, i no poden assistir a concentracions reivindicatives. És feta de repartidors i comercials, que són tot el dia fora de casa, cinc dies per setmana i els dissabtes no volen navegar entre la marea compradora que inunda el centre de la ciutat. Que no van de pintxos ni de tapes perquè a casa només hi entra un sou des de fa mesos. Són avis i àvies que fan de saltimbanquis amateurs per poder donar un cop de mà amb els horaris dels fills i dels néts. Són persones que ni tan sols llegiran aquest article, perquè internet és un divertimento més, i els seus referents informatius són uns altres.

És un altre Reus, totalment desconnectat de l'oligocràcia cultural, social i política; que no ha percebut - per acció o omissió- la necessitat d'afegir-se a la dinàmica ni a la identitat reusenca; i que resta oblidat en el disseny de campanyes de sensibilització identitària o en l'exigència dels nostres drets com a poble. Però que malgrat tot, viu, treballa i paga els seus impostos aquí. I que també habla d'independència.

Segons la darrera enquesta del CEO, un 45,4% dels ciutadans votarien Sí a la independència de Catalunya. Això són 31.878 persones de les 70.216 que aquest passat #20N tenien dret a vot. Podem debatre ad aeternum si el got és mig buit o mig ple. Però és irrefutable que el got té aigua. Per tant, és imperiós arribar a connectar amb la pluralitat d'aquest Reus en els propers tres anys. Sortim a buscar-los?

Article publicat a Reusdigital.cat el 25 de novembre